El franquisme va ser un sistema polític on molt especialment, com en la resta de règims de caràcter feixista o totalitari, lestablishment polític es va esforçar perquè el capital simbòlic acumulat en el ritual festiu fóra convenientment explotat per a reforçar la legitimació ideològica tradicionalista, feixista, conservadora, tecnòcrata, valencianista del règim. Per això, en els capítols que segueixen desenvolupem allò que hem entès com la reinvenció de la festa, és a dir, la reinvenció del sistema festiu de la ciutat de València. Una reinvenció que hem subtitulat Calendari, política i ideologia a la València franquista perquè des del primer moment es va articular una nova estructura ritual festiva (calendari), que, redefinint la pròpia tradició (catòlica i conservadora) i adaptant-la a les noves circumstàncies i demandes (el franquisme), va servir alhora de plataforma teòrica (ideologia) i pràctica (política) per a promoure la interiorització quotidiana dels postulats del nou règim. El llibre mostra com, en primer lloc, es prepara la reforma en profunditat de lesperit del calendari, i tot seguit descriu i analitza els extrems i detalls daquest projecte a través dels diversos cicles festius de lany. Lobra fa esment de les visites de Franco a València, organitzades com a festes oficials, i acaba referint-se als canvis estructurals de loci modern i a la dinàmica del calendari, el qual, en definitiva, expressa lessència duna festa reinventada, reconstruïda, és a dir, immersa en les transformacions del seu temps.
1. Vegeu G. M. Hernàndez i Martí, «Festa i ciència social», Fira 95, Xàtiva, 1995, pp. 68-69.
2. A. Ariño, «La utopía de Dionisios. Sobre las transformaciones de la fiesta en la modernidad avanzada», Antropología, 11, 1996, pp. 5-19.
3. A. Ariño, Festes, rituals i creences, València, IVEI, 1988.
4. H. Velasco, «A modo de introducción», dins Velasco, H. (ed.), Tiempo de fiesta. Ensayos antropológicos sobre las fiestas de España, Tres-Catorce-Diecisiete, Madrid, 1982, pp. 5-25.
5. Vegeu E. Leach, Replanteamiento de la antropología, Barcelona, Seix Barral, 1971; Cultura y comunicación. La lógica de la conexión de los símbolos, Madrid, Siglo XXI, 1978.
6. Vegeu J. Prats i J. Contreras, Les festes populars, Barcelona, Els Llibres de la Frontera, 1984; i les aportacions de diversos autors com H. Velasco, Rodríguez Becerra, R. Sanmartín i M. Roiz en H. Velasco (ed.), Tiempo de fiesta. Ensayos antropológicos sobre las fiestas de España, Tres-Catorce-Diecisiete, Madrid, 1982; i V. Schultz, La fiesta. Una historia cultural desde la antigüedad a nuestros días, Madrid, Alianza Editorial, 1993, on es descobreix el caràcter central de la festa com a condensador vital i representador simbòlic i social de la comunitat al llarg del temps.
7. Vegeu U. Eco, La estructura ausente. Introducción a la semiótica, Barcelona, Lumen, 1978; M. Eliade, Mito y sociedad. El mito del eterno retorno, Madrid, Taurus, 1974; C. Ginzburg, Mitos, emblemas, indicios. Morfología e historia, Barcelona, Gedisa, 1989; V. Turner, El proceso ritual, Madrid, Taurus, 1988.
8. V. Turner, «Introducción», en V. Turner, La selva de los símbolos, Madrid, Siglo XXI, 1980.
9. Vegeu C. Lison Tolosoana, Invitación a la antropología cultural en España, Madrid, Akal, 1980 i E. P. Thompson, «Folklore, antropología e historia social», Historia social, 3 (1989), pp. 81-102.
10. Vegeu les aportacions de Wickmam i Radding en Historio Social, 3 (1989), pp. 103-128, i de P. Burke i S. Hall en R. Samuel (ed.). Historia social y teoría socialista, Barcelona, Grijalbo, 1984.
11. Vegeu L. Prats, El mite de la tradició popular, Barcelona, Edicions 62, 1988; E. J. Hobsbawm i T. Ranger, Linvent de la tradició, Vic, Eumo, 1988 i E. Temprano, La selva de los tópicos, Madrid, Mondadori, 1988.
12. Vegeu A. Ariño, «Como lágrimas en la iluvia. El estatus de la tradición en la modernidad avanzada», pp. 168-188, en R. Ramos Torre i F. García Selgas, Globalización, riesgo, reflexividad. Tres temas de la teoría social contemporánea, Madrid, CIS, pp. 167-188 i M. Delgado, La festa a Catalunya, avui, Barcelona, Barcanova, 1993.
13. E. Gil Calvo, Estado de fiesta, Madrid, Espasa Calpe, 1991, p. 169.
14. Vegeu laportació de diversos autors en J. Cucó i J. J. Pujadas (ed.), Identidades colectivas. Etnicidad y sociabilidad en la Península Ibérica, València, Generalitat Valenciana, 1990. Vegeu també A. Ariño (coord.), «La utopía de Dionisios. Las transformaciones de la fiesta en la modernidad avanzada», Antropología, 11 (1996), Madrid.
15. Per exemple A. Ariño, Festes, rituals i creences, València, IVEI, 1988; LHorta en festes, Torrent, Fundación para el Desarrollo Caixa Torrent, 1992.
16. Entre les diverses obres paradigmàtiques daquest tema, destaquen, a més de lcs ja esmentades dE. J. Hobsbawm i R. Samuel, les dE. Le Roy Ladurie, Le Carnaval du Romans, París, Gallimard, 1978; J. Davignaud, Fêtes et civilisations, París, Scarebée and Compagnie, 1973, així com lobra clàssica de M. Vovelle, Ideologías y mentalidades, Barcelona, Ariel, 1985.
17. G. L. Mosse, La nazionalizzazione delle masse. Simbolismo politico e movimenti di massa in Germania, Bonya, Il Mulino, 1975; U. Schultz (dir.), La fiesta. Una historia cultural desde la antigüedad hasta nuestros días, Madrid, Alianza, 1993; vegeu també M. Bajtín, La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento, Madrid, Alianza, 1987; A. Rossi, La festa dei poveri, Palerm, Sellerio, 1986; W. R. Smith, El sistema de fiestas y el cambio económico, Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 1977, o M. Ozzouf, La fête revolutionaire, 1879-1799, París, Gallimard, 1977. I, més recentment, es poden destacar J. Boissevain (ed.), Revitalizing European Rituals, London, Routledge, 1992; F. Cruces, Fiestas de la ciudad de Madrid. Un estudio antropológico, Madrid, inèdit, tesi de doctorat, UNED, 1995; P. Grimaldi, Il calendario rituale contadino. Il tempo della festa e del lavoro fra tradizione e complessità sociale. FrancoAngeli, Milano, 1993.