Sobre això, és significatiu que lordre de 9 de març de 1940 recordara, en declarar els nous dies festius, que la «Naeión» exigia «hoy más que nunca, la multiplicación de los esfuerzos de los españoles y la justifieación de nuestra economia». A més, en larticle 5 es disposava que la meitat de les festes declarades, equiparades amb el descans dominical, haurien de satisfer les hores laborals perdudes amb motiu daquesta festivitat. Les festes nacionals absolutes (dos de les quals podien ser traslladades a diumenge) també havien de recuperar les hores perdudes, i les «meramente oficiales» sols suposaven vacances per a les oficines públiques i dependents. De la mateixa manera, quedava a larbitri de les autoritats eclesiàstiques i civils autoritzar lobertura dels establiments mercantils.
En el decret ja esmentat del Ministeri de Treball de 25 de gener de 1941, es tomava a insistir que la meitat de les festes oficials havien de ser recuperades per tractar-se dun «precepto reglamentacio». En la mateixa ordre, tot i prohibir-se el treball en dies festius, a excepció del treball per compte propi, com a distracció i sense ànim de lucre, es plantejaven multitud dexcepcions que, de fet, normalitzaven el treball, especialment entre els treballadors del sector industrial. Açò reforça lopinió que laugment del 24 % dels dies festius va respondre al fet que lEstat, amb un moviment obrer absolutament dominat, va voler utilitzar políticament les festes com a instrument de legitimació ideològica, ja que en realitat, i a causa de les dures circumstàncies materials i laborals de lèpoca, els treballadors tampoc no gaudien de les festes oficialment vigents. Dit duna altra manera, la reforma a lalça del calendari festiu oficial va ser en realitat una operació tàctica de caràcter polític, recolzada per motivacions ideològiques i fonamentada en el control i reproducció de la dominació socioeconòmica.
4. RESSACRALITZACIÓ ENFRONT DE SECULARITZACIÓ
La dècada dels anys trenta es va caracteritzar per lacceleració del procés de secularització de la societat valenciana. A aquest procés es va oposar la burgesia compromesa amb lAlzamiento del 1936, amb una resistència basada en els valors tradicionals del catolicisme, sòlidament implantat al país. Lanticlericalisme, que shavia anat consolidant en amplis sectors socials, esclatà amb tota virulència en lèpoca republicana, fet que va contribuir a la polarització de les posicions, definitivament enfrontades en la guerra i plasmades en la conformació del calendari festiu. És, doncs, des de la pugna entre catolicisme conservador i anticlericalisme com es pot entendre el gir religiós i polític del calendari franquista.
En acabar la contesa bèl·lica, el bàndol guanyador, com ja feia des del 1936, es va proclamar defensor de la fe catòlica i les seues tradicions, que afirmava recuperades després de la Cruzada nacional contra el «nuevo infiel», categoria en la qual tenien cabuda des del masó fins al comunista i, en definitiva, tot aquell que soposara al nou estat de coses. És així com el nou règim, que tant havia apel·lat durant la guerra a les instàncies religioses i a la promesa de restaurar el catolicisme i reevangelitzar Espanya, va emprendre una gegantesca tasca que hem denominat ressacralització, tot i que també es podria catalogar de clericalització o recatolització de la societat. Una posició que el mateix Franco i la doctrina en ús assumia, fent remuntar als temps de la Il·lustració el focus de tots els mals i la decadència dEspanya, localitzada en la progressiva negació de l«esencia católica», tan consubstancial per a aquest discurs al «ser» espanyol.27
Però, amb la victòria del 1939, l«Anti-España» havia estat expulsada del país, i el que en quedava seria eliminat o neutralitzat mitjançant la repressió o el silenci. Aleshores, allò que urgia era emprendre la gran tasca de tomar les ovelles esgarriades a lespai protector del catolicisme, políticament expressat en lanomenat nacionalcatolicisme. Aquest es va reconvertir en fórmula ideològica de legitimació del nou Estat, amb independència dels recursos a altres fórmules més o menys feixistitzants, militaristes o vinculades al conservadorisme del segle XIX. La ressacralització o, almenys, lintent per culminar-la, és un procés que sadverteix al llarg dels anys que dura el règim, especialment en els anys quaranta i cinquanta, ja que posteriorment el règim es va veure obligat a enfrontar-se si no a adaptar-sea la secularització emergent de les transformacions estructurals esdevingudes en els anys seixanta.
Així doncs, nacionalcatolicisme, en el pla ideològic, i ressacralització social, en el pla quotidià, conformen uns senyals didentitat del règim, fonamentals per a comprendre lacusat caràcter religiós del calendari oficial. Laplicació dun control a la festa, emanat des dunes determinades coordenades ideològiques, variables amb la pròpia evolució del règim i expressades en lacció política, complementarien la significació del nou calendari, atesa la importància de les festivitats polítiques. Daltra banda, el procés secularitzador va plantejar una forta contradicció en el si del franquisme entre les transformacions dordre econòmic, social i mental, i la inelàstica resposta política oficial. La festa, com a producte social que és, va reflectir aquesta pugna al llarg del calendari amb tota claredat. Tot i els inicials esforços involucionistes per totalitzar la societat amb conceptes del passat, els canvis socials i econòmics impossibilitaren els objectius oficials, com es va palesar en el món de loci, la diversió i les festes. En conseqüència, sols des daquesta perspectiva de ressacralització oficial amb efectes patents en la pràctica social enfront duna secularització progressivament real, es pot entendre lanàlisi del calendari, especialment del calendari viscut. Tot això, sense perdre de vista la utilització política de la festa pel poder i la pròpia consideració del calendari festiu com a espai de complexes lluites socioculturals.
1. E. Leach, Cultura y comunicación. La lógica de la conexión de los símbolos, Madrid, Siglo XXI, p. 107.
2. V. Salavert, «Calendari i festa», en AADD, Calendari de festes de la Comunitat Valenciana, vol. I (primavera), València, Fundació Bancaixa, 1999, p. 17. Sobre el calendari vegeu també J. Lledó, Calendarios y medidas del tiempo, Madrid, Acento, 1999.
3. L. Ribó Durán, Ordeno y Mando. Las leyes en la zona nacional, Barcelona, Bruguera, 1977, pp. 61-65.
4. El procés que experimenta el calendari festiu entre els anys 1800 i 1936 sexplica en A. Ariño, Fiesta y sociedad en la Valencia contemporánea, tesi de doctorat, València, Universitat de València, 1990, i posteriorment en El calendari festiu de la València contemporània (1750-1936), València, IVEI, 1993. És daquests textos don hem obtingut la informació bàsica per a il·lustrar levolució de les festes de la ciutat de València fins al 1936.