Daltra banda, larticle 6 de lordre es referia a les anomenades «fiestas nacionales oficiales», les quals dividia en «meramente oficiales», incloses el Dos de Mayo i el Día de José Antonio (20 de novembre), i en «nacionales absolutas», categoria composta per la Fiesta de la Unijicación (19 dabril), la Fiesta de la Exaltación del Trabajo Nacional (18 de juliol), la Fiesta o Día del Caudillo (1 doctubre) i la Fiesta de la Raza (12 doctubre). El mateix article precisava que Sant Jaume i la Puiíssima tindrien consideració de festes nacionals absolutes, mentre que la Fiesta de la Unificación es podia traslladar al següent diumenge dabril, i la Fiesta del Caudillo al primer diumenge doctubre.
Amb aquesta ordre, restà definitivament fixat el calendari oficial de festes per al franquisme, tot i que encara sen faria alguna modificació menor. Així, posteriorment es dictaren disposicions addicionals dinterès en matèria festiva.25 El calendari oficial sols va patir un canvi significatiu el 1955, quan lordre de 25 dabril, dictada pel Ministeri de Treball, va declarar festa laboral la jornada de Sant Josep Artesà, a celebrar ll de maig, considerada en termes de patronatge dels «trabajadores cristianos», i en acatament de la decisió del papa en aquest sentit. Amb posterioritat, segons ordre de la Presidència del Govern de 2 dabril de 1959, Sant Josep Artesà es declarava inhàbil a tots els efectes. Tanmateix, persistia el 18 de juliol com a Fiesta del Trabajo Nacional:
Instituida en nombre de los mártires que ofrecieron su vida por la grandeza de la Patria española y por su liberación de las injusticias seculares y de las doctrinas sacrílegas y satánicas, esta Fiesta de Exaltación del Trabajo se mantiene en todo su vigor, significación y solemnidad, como expresión única y verdadera de la hermandad entre los trabajadores de España.
Lany 1958 sesdevingueren nous canvis: en primer lloc, per ordre de 13 doctubre de 1958, i a instàncies de la Secretaría General del Movimiento, es traslladà el Día de los Caídos al Día de José Antonio. En segon lloc, el decret de Presidència del Govern de 10 de gener de 1958 expressava en el seu article primer: «La fecha del 12 de Octubre de cada año tendrá carácter permanente de Fiesta Nacional, a todos los efectos, con la denominación de Día de la Hispanidad», que substituïa la Fiesta de la Raza, menys dacord amb la nova etapa de democràcia orgànica.26 Finalment, el decret de 24 de setembre de 1958, també de la Presidència del Govern, modificava el decret de 24 de setembre de 1957 i en el seu primer article assenyalava: «La fecha del primero de octubre de cada año se considerarà como fiesta oficial a todos los efectos, a excepción de los laborables».
Entre aquesta data i 1975, el calendari ja no va experimentar variacions, tot i que sha de destacar una ordre del Ministeri dInformació i Turisme de 30 de setembre de 1964 per la qual es creava la denominació de Festa dinterès Turístic, que lany 1965 ja fou concedida a les Falles. La nova menció sinstituïa «para aquellas fiestas o acontecimientos que se celebren en España, cualquiera que sea la índole de los mismos, y que ofrezcan una importancia real desde el punto de vista turístico». A més, tot festeig que pretenguera accedir a les subvencions del Ministeri hauria de tenir la nova menció, sorgida en el context del desarrollismo i el boom turístic dels anys seixanta. A través de la nova declaració, es van promocionar les festes i els espectacles que millor pogueren exercir com a pols datracció i foment del turisme, vertadera mina de divises que en aquells anys lEstat espanyol començava a explotar.
En el nou calendari oficial franquista predominaven les festivitats de signe religiós, polític i militar, fet que tradueix el pes sociopolític de lEsglésia, lExèrcit i lEstat. A més, la instauració del nou calendari va representar un fre a la política de reducció progressiva de festes començada el 1867. Entre aquest any i el 1932, la reducció operada fou del 34 %. En vespres de la Guerra Civil, no eren més de 60 els dies festius oficials a lany (comptant-hi els diumenges). Tanmateix, amb el nou calendari hi havia, duna banda, els 52 diumenges anuals, als quals safegien les 19 festes extraordinàries, amb la qual cosa la xifra pujava a 71 dies festius. Però a aquests cal sumar les festes locals: a València, el 9 dOctubre-Sant Dionís i la Mare de Déu dels Desemparats no es computen perquè se celebren en diumenge, però sí que es compta Sant Vicent Ferrer (mòbil) i Sant Vicent Màrtir (22 gener), copatrons de la ciutat. Ara bé, com que es compten la Fiesta de la Unificación i la Fiesta del Caudillo, que poden traslladar-se a diumenge, el còmput total de dies festius continuaria sent de 71. Això significa, respecte al període 1932-1936, un augment del 24 % (del 6 % respecte als anys vint i del 4 % respecte al 1911), que constitueix el primer augment des de lany 1867.
El fet que, després de 73 anys de continu reduccionisme oficial, es produirà un augment de dies festius expressa simbòlicament el caràcter tradicionalista del nou règim. Com que aquest està controlat per les classes dominants capitalistes (burgesia agrícola, financera i industrial), en detriment de la burgesia progressista i el moviment obrer, derrotats en la Guerra Civil, la racionalitat burgesa, responsable del reduccionisme emprès el 1867, va consentir augmentar els dies festius, introduïts com a elements propagandístics del mateix règim. Tot aquest procés es va estructurar en el context de la fi de la guerra i en laposta del nou Estat per lautarquia, un cert model feixista destat i la reconstrucció nacional. Si a això safegeixen les condicions de misèria de la majoria de la població en la postguerra immediata, amb les seqüeles de pluriocupació i absència real de vacances, es comprèn que lúltim sentit de laugment dels dies festius no era cap altre que ladaptació tàctica de la racionalitat burgesa a uns principis de legitimació ideològica duna situació que sancionava i perpetuava la seua efectiva dominació social.
Sobre això, és significatiu que lordre de 9 de març de 1940 recordara, en declarar els nous dies festius, que la «Naeión» exigia «hoy más que nunca, la multiplicación de los esfuerzos de los españoles y la justifieación de nuestra economia». A més, en larticle 5 es disposava que la meitat de les festes declarades, equiparades amb el descans dominical, haurien de satisfer les hores laborals perdudes amb motiu daquesta festivitat. Les festes nacionals absolutes (dos de les quals podien ser traslladades a diumenge) també havien de recuperar les hores perdudes, i les «meramente oficiales» sols suposaven vacances per a les oficines públiques i dependents. De la mateixa manera, quedava a larbitri de les autoritats eclesiàstiques i civils autoritzar lobertura dels establiments mercantils.
En el decret ja esmentat del Ministeri de Treball de 25 de gener de 1941, es tomava a insistir que la meitat de les festes oficials havien de ser recuperades per tractar-se dun «precepto reglamentacio». En la mateixa ordre, tot i prohibir-se el treball en dies festius, a excepció del treball per compte propi, com a distracció i sense ànim de lucre, es plantejaven multitud dexcepcions que, de fet, normalitzaven el treball, especialment entre els treballadors del sector industrial. Açò reforça lopinió que laugment del 24 % dels dies festius va respondre al fet que lEstat, amb un moviment obrer absolutament dominat, va voler utilitzar políticament les festes com a instrument de legitimació ideològica, ja que en realitat, i a causa de les dures circumstàncies materials i laborals de lèpoca, els treballadors tampoc no gaudien de les festes oficialment vigents. Dit duna altra manera, la reforma a lalça del calendari festiu oficial va ser en realitat una operació tàctica de caràcter polític, recolzada per motivacions ideològiques i fonamentada en el control i reproducció de la dominació socioeconòmica.