La biblioteca li semblava un paradís, un lloc on descansar de les antipàtiques i monòtones tasques domèstiques de cada dia. LAnatòlia va netejar els prestatges amb cura, els va fregar amb cera casolana fins a fer-los brillar, va ordenar les fitxes dels lectors, va redistribuir els llibres sense fer cas de la classificació numèrica ni de lordre alfabètic, guiant-se únicament per les seves preferències cromàtiques: a sota van anar a parar els de coberta fosca, i a sobre els de coberta clara. Va posar plantes per tot arreu: pèsols dolor, àloes i geranis. Com a testos va fer servir unes amples gerres de fang oblidades al celler; només li va caler anar a la fusteria den Minàs per demanar que hi fessin un forat al fons perquè hi sortís lexcés dhumitat. Un aprenent den Minàs, un homenot baix, rabassut, vidu i sense fills, que havia enterrat tota la família durant els anys de la gran fam, de seguida li va posar els ulls a sobre. Va lliurar les gerres a la biblioteca en persona, després hi va tornar diverses vegades més, aparentment per esbrinar si li calia ajuda, i cada vegada shi quedava assegut fins tard, sense apartar els ulls de la torbada Anatòlia. Al cap dun mes es va plantar a casa seva per proposar-li matrimoni. LAnatòlia no lestimava i sabia que no lestimaria mai, però va acceptar casar-shi simplement perquè no hi havia ningú més amb qui poder fer-ho; no quedaven homes lliures al poble, perquè els que ho eren no tenien edat: eren massa joves o massa vells. Va ser un matrimoni infeliç. Durant els divuit llargs anys viscuts amb el seu marit mai no va saber què era una paraula amorosa, un gest afectuós. Es va revelar un home distant, gens sensible; al llit era un inepte i un malànima; quan lAnatòlia li pregava que la tractés amb una mica de tendresa, responia amb grolleria, rient-sen; sovint hi jeia a la força, i després ella es quedava estirada al llit impregnada de la pudor de suor i de brut dell, empassant-se les llàgrimes i odiant-se a si mateixa amb tota lànima. El seu únic somni, tenir fills, criar-los i educar-los, no estava destinat a fer-se realitat: mai no va aconseguir quedar-se embarassada. Al principi, el marit es limitava a acusar-la destèril, però amb els anys es va tornar un ésser més obscur i intolerant, i es posava fet una fera, enfurismat per la silenciosa obediència de la seva dona. A lúltim, va agafar lhàbit demborratxar-se, i li pegava, la llançava a terra i llavors, estirant-li la trena, larrossegava per tota la casa, dhabitació en habitació sense descuidar-sen cap, i per acabar la tancava tota la nit amb pany i clau a dins de lhumit safareig. Cada vegada es tornava més despietat, i probablement lhauria matat algun dia si no hagués tingut por del forçut Hovhannés, que va notar una vegada una contusió al pòmul de lAnatòlia i, sense dir ni piu, sen va anar directament al taller de fusteria, el va treure de darrere el taulell, el va arrossegar pel coll entorn del pati i el va llançar contra una gran pila de llenya. Tot marxant, el va travessar amb la mirada:
Torna a posar-li les mans a sobre i et mato sense avís previ, et queda clar?
La intercessió den Hovhannés li va salvar la vida a lAnatòlia, però va transformar cadascun dels seus dies en un suplici insofrible. El seu marit va començar a turmentar-la amb astúcia, en un silenci absolut: li torçava els braços, li colpejava les articulacions de manera que no hi quedessin senyals visibles, lexasperava molestant-la i burlant-sen. LAnatòlia ho suportava calladament, no es queixava: temia que en Hovhannés complís la seva paraula i matés el seu marit; no volia ser la causa del mal de ningú.
Lúnic refugi en el seu dia a dia desesperançador era la lectura. Els primers anys, quan la biblioteca estava del tot deserta, va gaudir molt dedicant-se al seu passatemps preferit mentre era a la feina. De mica en mica, gràcies a la intuïció i a un gust innat, va aprendre a distingir la bona literatura de la dolenta i es va enamorar dels clàssics russos i francesos, tot i que quan va acabar de llegir Anna Karénina va nodrir per sempre més un odi rotund pel comte Tolstoi. Després de constatar la insuportable crueltat i arrogància amb què tractava els personatges femenins, va deduir que el comte era un dèspota i un tirà, i va amagar de la vista els seus voluminosos llibres perquè no li fessin mal als ulls. Les vexacions que li infligia el seu marit labocaven al súmmum de la desesperació, no tenia cap intenció dacceptar encara més abusos a les pàgines dels llibres.
Quan no llegia, lAnatòlia es dedicava a abellir la biblioteca i a fer-ne un lloc còmode i agradable: va penjar a les finestres unes cortinetes de percala lleugera (tapaven només la meitat superior del vidre per no privar les plantes de la llum del sol), va portar una catifa de casa i la va estendre a terra al llarg de la paret on hi havia els retrats dels escriptors, i va decorar els incòmodes bancs de fusta amb uns alegres coixins cosits per ella mateixa amb roba acolorida.
Ara la biblioteca semblava una sala de lectura a linterior duna glorieta ben cuidada: tant els ampits de les finestres com els passadissos entre les prestatgeries estaven guarnits amb plantes dins gerres i testos; lAnatòlia hi havia portat vuit testos pesants, suposadament dantiquari, de lantiga finca de lArxak-bek (transformada després en una Casa de la Cultura, tancada i barrada i oblidada), on va plantar roses de te, lligabosc aromàtic i lliris orientals. Les roses florien a la babalà i el seu intens perfum atreia les abelles, que sesmunyien per les finestres obertes i, malgrat quedar-se un xic desorientades enmig dels plecs de les cortines de percala, trobaven inequívocament el camí per arribar volant fins a les flors. Després dhaver-ne collit el nèctar, se nanaven volant i tornaven de nou. Un dia de tardor, atretes per lolor agredolça del lligabosc, tot un eixam dabelles va volar fins a una de les finestres i es va amagar rere una biga del sostre amb la intenció aparent de quedar-se allà per sempre. LAnatòlia va haver de recórrer totes les eres del poble a la recerca del rusc don shavien escapat les abelles. Al soterrani, shi va formar un gran formiguer: les corrues de formigues que avançaven serpentejant, sestenien al llarg dels taulons del paviment fins a la porta dentrada i desapareixien més enllà del llindar. El ràfec de la teulada era ple de nius dorenetes per totes bandes; any rere any hi tornaven per tenir-hi nous moixons. A la tardor, tot just quan acabaven demigrar, lAnatòlia havia de netejar les parets exteriors amb una escombra embolicada amb draps per poder treuren els excrements i altres restes. Una vegada va trobar un niu de pardal a la xemeneia i va haver desperar el moment en què els moixonets sortissin de lou, creixessin i senvolessin, i només aleshores, amb molta cura, va traslladar el niu a un arbre. Si ho hagués fet al revés, els pares es podrien haver espantat i haurien deixat el niu per sempre, abandonant els ous al seu destí.
Amb el pas del temps, la biblioteca va començar a semblar un jardí persa, amb tantes bestioles: qualsevol cuca, o bé ocellet, hi podia trobar recer, i shi reproduïen amb un zel sorprenent. LAnatòlia deixava a lampit de les finestres uns platets amb aigua ensucrada per a les papallones i les marietes, va fabricar diverses menjadores per a ocells i al pati va plantar un hortet, lloc de delícies per a les formigues. Així doncs, transcorria els dies: sense fills, infeliç, passant les pàgines dels seus estimats llibres, que desprenien flaire denquadernació en pell, envoltada de bestioletes indefenses a la feina, i turmentada per lodi del marit a la casa paterna.