És la maledicció de la Tatevik! va cridar enmig dels sanglots la vella iaia Mané tot alçant al cel les mans morenes i nuoses.
Tenia més de cent anys, estava mig cega, dèbil, i es passava els dies asseguda a lotomana, envoltada de coixins, recitant pregàries al ritme de la fregadissa dels grans transparents del seu rosari. La mort de la Voské la va obligar a aixecar-se i a carregar-se damunt la corbada esquena les tasques domèstiques. Encara va viure cinc anys més i va traspassar arran de la carestia més espantosa, després denterrar les dues besnetes grans, consumides per la fam. La Salomé va ser la primera a morir, lendemà es va apagar la Naselí. La iaia Mané va col·locar-les totes dues dins el mateix fèretre, emmantellades amb els seus llargs cabells; la desnutrició les havia privat, a més de la salut i de la bellesa, de les exuberants trenes de color mel heretades de la mare. La iaia Mané havia anat collint els cabells a mesura que els queien: els va rentar amb aigua despígol, els va fer eixugar al vent, els va pentinar i, finalment, com si es tractés dun abrigall, els hi va tapar els cossos, gairebé translúcids de tan escanyolits.
En Kapiton va portar la filla petita a la vall a casa duns parents llunyans. Els va deixar el joier de la Voské i els diners estalviats al llarg danys de dur treball al camp: quaranta-tres monedes dor. Cada vegada que lAnatòlia aclucava els ulls, podia veure el pare davant seu: un jove demacrat, amb les galtes xuclades i la mirada apagada, que en poc temps shavia convertit en un vell decrèpit. Havia daguantar la respiració per no vessar un mar de llàgrimes de dolor, un dolor salvatge que li esquinçava el cor quan el recordava estrenyent-la entre els braços mentre li xiuxiuejava a cau dorella «almenys salva la pell tu, filla», i després sortia daquella casa tancant la porta de cop per no tornar mai més, mai més.
Qui va tornar va ser ella, sí, va tornar a Maran després de set anys interminables al llarg dels quals la família que lhavia acollida va arribar a polir-se totes les joies de la mare, tret duna. Lúnica que li quedava era un camafeu de mareperla, dun color rosa pàl·lid, amb reflexos beix, on hi havia gravat minuciosament el perfil duna noia mirant a la llunyania, asseguda en un petit banc sota lombra dun salze. Durant els anys que va passar a la vall, lAnatòlia va aprendre moltes coses; en primer lloc, de lletra, i també les quatre regles, encara que a estudi no la van portar perquè deien que no tenien prou mitjans. Però la dona daquell oncle llunyà, una persona infeliç, sense veu ni vot a casa seva (on feia un paper de minyona més que no pas de mestressa i vivia condemnada a suportar eternament les contínues borratxeres del marit i dels fills), li va ensenyar tot el que sabia. Mai no va ofendre lAnatòlia, va ser molt afectuosa i atenta amb ella, la va protegir de les grolleries i insolències dels cosins i, just abans de passar a millor vida després duna malaltia llarga, dolorosa i desconeguda que havia anat minant inexorablement la seva salut, va fer que lAnatòlia, amb dinou anys, tornés a Maran amb la furgoneta de correus.
En aquella època lAnatòlia ja era una noia bonica: tenia els ulls blau fosc, la pell olivàcia de lavi i els cabells sorprenentment clars, llargs fins a mig panxell, rinxolats, amb els reflexos de mel de la mare. Es recollia la cabellera amb una trena exuberant, se la lligava just per sobre del clatell amb un monyo feixuc, i caminava com la Voské, tirant el cap un xic enrere. Quan lanciana mare de la Iassaman la va tornar a veure després de tants anys de separació, va tenir un cobriment al cor, se li va tallar lalè: «Com tassembles als teus pares, noia; les seves ànimes malaurades conflueixen ben bé en la teva». LAnatòlia es va alegrar molt que els veïns haguessin sobreviscut a la gran fam. La Iassaman, que tenia vint-i-dos anys més que ella i aleshores ja bressolava el primer net, es va encarregar dajudar-la a arreglar la casa malmesa i a conrear lhort amb lajut den Hovhannés, el seu marit. Van apuntalar la paret del darrere amb un contrafort, van renovar els deteriorats marcs de les finestres, van adobar el terra enfonsat del porxo. Amb el temps, lAnatòlia es va sentir veritablement compenetrada amb ells, i la compenetració era recíproca. En Hovhannés tractava amb miraments i atenció paterna lAnatòlia, lúnica filla viva del seu veí i amic, i la Iassaman ho va arribar a ser tot per a ella: una mare, una germana, una amiga, una espatlla sobre la qual poder-se repenjar quan la vida esdevenia més galdosa.
Com que al llarg dels anys viscuts a la vall lAnatòlia havia perdut lhàbit de la dura feina al poble, va passar força temps abans que tornés a aprendre a ocupar-se de lhort, de la cuina i de la neteja de la llar. Per facilitar-se la vida, va tancar gran part de les habitacions de la casa limitant lespai quotidià al dormitori dels pares, la sala destar i la cuina; en qualsevol cas, però, un cop cada quinze dies havia de netejar escrupolosament cada racó, treure-hi la pols i posar a ventilar al sol, o al fred glaçat amb sentor de gebre, els pesants edredons de llana dovella, els coixins, els capçals i les catifes.
De mica en mica va anar tenint animals: la Iassaman li va regalar una gallina, que al principi va posar dins el vell galliner per no deixar-la sense gall; després de la primera covada, però, lAnatòlia la va agafar juntament amb tota la piuladissa de pollets esvalotats i sels va emportar a lera. Una de les cries, un mascle busca-raons i bel·licós des del primer dia, es va transformar en un gall que feia goig, un autèntic cràpula que no en tenia prou amb el seu harem personal i empaitava les femelles emplomallades de les eres veïnes, motiu pel qual entaulava cada dos per tres baralles cruentes, però invariablement en sortia victoriós i, passat força temps, encara cantava el seu triomf darrere la tanca despertant la por i laprensió dels contrincants derrotats. Poc temps després, lAnatòlia va aconseguir una cabra i va aprendre a preparar matsun6 i a fer una bona bryndza,7 suau, tendra, sucosa a cada tall. Els primers temps enfornava el pa sota la supervisió de la Iassaman, però aviat hi va tenir la mà trencada i sen sortia tota sola. Els diumenges visitava el cementiri a punta de dia i després anava a la capella a celebrar la memòria dels seus familiars. Durant els anys que havia estat absent del poble, el cementiri shavia fet el doble de gran; lAnatòlia caminava al voltant de les silencioses creus de pedra, i hi llegia els noms gravats de famílies senceres.
Sis mesos després de tornar a Maran, va trobar feina a la biblioteca. La van agafar malgrat la manca destudis, simplement perquè no hi havia cap altre candidat: lantiga bibliotecària no havia sobreviscut a la gran fam i no hi havia ningú més disposat a treballar cinc dies a la setmana en un lloc polsegós, ple de llibres, cobrant una misèria. A Maran no hi quedaven criatures, lúnic nen que hi havia, el net den Vanó Melikants, tenia tot just cinc anys, per això lescola i la biblioteca construïdes poc abans de la gran fam estaven pràcticament desertes. Però lAnatòlia no va perdre lesma: la vida sobria camí arreu, aviat naixeria una nova generació de nens i tot seguiria el seu curs.
La biblioteca li semblava un paradís, un lloc on descansar de les antipàtiques i monòtones tasques domèstiques de cada dia. LAnatòlia va netejar els prestatges amb cura, els va fregar amb cera casolana fins a fer-los brillar, va ordenar les fitxes dels lectors, va redistribuir els llibres sense fer cas de la classificació numèrica ni de lordre alfabètic, guiant-se únicament per les seves preferències cromàtiques: a sota van anar a parar els de coberta fosca, i a sobre els de coberta clara. Va posar plantes per tot arreu: pèsols dolor, àloes i geranis. Com a testos va fer servir unes amples gerres de fang oblidades al celler; només li va caler anar a la fusteria den Minàs per demanar que hi fessin un forat al fons perquè hi sortís lexcés dhumitat. Un aprenent den Minàs, un homenot baix, rabassut, vidu i sense fills, que havia enterrat tota la família durant els anys de la gran fam, de seguida li va posar els ulls a sobre. Va lliurar les gerres a la biblioteca en persona, després hi va tornar diverses vegades més, aparentment per esbrinar si li calia ajuda, i cada vegada shi quedava assegut fins tard, sense apartar els ulls de la torbada Anatòlia. Al cap dun mes es va plantar a casa seva per proposar-li matrimoni. LAnatòlia no lestimava i sabia que no lestimaria mai, però va acceptar casar-shi simplement perquè no hi havia ningú més amb qui poder fer-ho; no quedaven homes lliures al poble, perquè els que ho eren no tenien edat: eren massa joves o massa vells. Va ser un matrimoni infeliç. Durant els divuit llargs anys viscuts amb el seu marit mai no va saber què era una paraula amorosa, un gest afectuós. Es va revelar un home distant, gens sensible; al llit era un inepte i un malànima; quan lAnatòlia li pregava que la tractés amb una mica de tendresa, responia amb grolleria, rient-sen; sovint hi jeia a la força, i després ella es quedava estirada al llit impregnada de la pudor de suor i de brut dell, empassant-se les llàgrimes i odiant-se a si mateixa amb tota lànima. El seu únic somni, tenir fills, criar-los i educar-los, no estava destinat a fer-se realitat: mai no va aconseguir quedar-se embarassada. Al principi, el marit es limitava a acusar-la destèril, però amb els anys es va tornar un ésser més obscur i intolerant, i es posava fet una fera, enfurismat per la silenciosa obediència de la seva dona. A lúltim, va agafar lhàbit demborratxar-se, i li pegava, la llançava a terra i llavors, estirant-li la trena, larrossegava per tota la casa, dhabitació en habitació sense descuidar-sen cap, i per acabar la tancava tota la nit amb pany i clau a dins de lhumit safareig. Cada vegada es tornava més despietat, i probablement lhauria matat algun dia si no hagués tingut por del forçut Hovhannés, que va notar una vegada una contusió al pòmul de lAnatòlia i, sense dir ni piu, sen va anar directament al taller de fusteria, el va treure de darrere el taulell, el va arrossegar pel coll entorn del pati i el va llançar contra una gran pila de llenya. Tot marxant, el va travessar amb la mirada: