Encara no ha tingut temps de posar-se de nou davant la pantalla, que en Rull torna a treure el cap:
Me noblidava; mhan dit dAdministració que és urgent que hi passis. Hi ha un embolic de mil dimonis amb la justificació del projecte Robots a lAula, suposo que ho saps.
Sí, però no ho entenc. Estem gastant el pressupost tal com constava en la proposta, ni un euro més.
Doncs aquest és el problema! No deuen saber don treure el 4 % dimpost revolucionari.
Si et refereixes als costos indirectes, els vam tenir en compte tots.
Aquest segur que no. El nou rector sha proposat millorar la posició de la universitat en els rànquings internacionals de recerca, i això costa calés.
Què vols dir? La Júlia no dóna crèdit al que acaba de sentir. Ha dentendre que les posicions es compren? Que paguen suborns?
No posis aquesta cara, no es tracta de res estrany. Sha creat una unitat de control de projectes europeus que sen queda el 4 % per fer-ne el seguiment.
I com és que no mho van advertir?
De moment, no tenen prou personal i en revisen pocs. Es veu que tha tocat a tu. Creu-me, vés-hi i soluciona-ho, o et quedaràs sense pressupost per aquest any.
Dacord, si és tan greu... Anava a dir «hi passaré», però deixa la frase a mitges perquè ell ja ha marxat.
Potser veu fantasmes on no nhi ha, però no li sembla casual que hagin escollit el seu projecte. Qui sap si en Rull, que està tan informat de tot malgrat que al començament sha fet el desentès, hi ha tingut res a veure. No li estranyaria que fos més proper al rector del que vol aparentar.
En reprendre la lectura del correu, la vista se lin va cap a la icona de laranya. Sort que ha tancat el seu escrit a temps. Li ha semblat que, mentre parlaven, lhome feia un cop dull a la pantalla. Són uns tafaners aquí, ja cal que vagi amb compte. O potser és que en sap alguna cosa? No creu que, com a director, tingui accés als comptes dels professors, però segur que controla els de serveis informàtics.
Repassa mentalment la interacció que hi ha tingut per si pot haver aixecat alguna sospita. Quan sincorporà a la universitat, el tècnic de sistemes li va reconfigurar lordinador amb les aplicacions que necessitava. És cert que dentrada li estranyà que lordinador i la pantalla formessin part del paquet de mobiliari que li adjudicaren amb el despatx, però Barcelona no és Providence, i ja comptava que els usos i costums podien ser diferents. El tècnic li digué que lordinador era, de fet, un contenidor igual que els calaixos i la prestatgeria, que es podia buidar de la mateixa manera, amb lavantatge addicional de dur incorporada una connexió a la pantalla hologràfica que segur que li seria molt útil. I així ha estat. Dubta que hi hagués una segona intenció rere les seves paraules, i més després de constatar que reutilitzar ordinadors és una pràctica comuna aquí.
Recorda que va consultar de nou els tècnics informàtics quan la instal·lació de lhoròscop li donava aquell error, però ni es van mirar lordinador; es limitaren a dir-li que havia desborrar la versió anterior. I fou just quan la buscava que descobrí el directori, ocult entre els fitxers de sistema, on hi havia la correspondència i les contrasenyes de la seva antecessora als portals web, projectes i paquets informàtics en què treballava. Una mina. Quedà astorada que es pogués produir una badada daquella magnitud, i se li accelerà el pols només dimaginar llocs i maneres de posar en evidència lincompetent de serveis informàtics. A Brown hauria estat un motiu prou important per despatxar-lo sense contemplacions, però aquí era probable que tothom se solidaritzés amb la pobra «víctima» i encara serien capaços de girar-se-li en contra i titllar-la dintolerant. Per això no ho denuncià. I també perquè volia explorar tot aquell material amb calma. Esclar que llavors ni li passà pel cap la possibilitat que no fos incompetència, sinó una maniobra deliberada. Per aconseguir què? Assetjar-la amb els textos que ara desplega laranya? En tot cas, la màxima perjudicada, de qui sha violat la intimitat i vulnerat els drets, és la pobra doctora Mestres Però... ella nha tret profit. Potser sí que volen fer-li xantatge. Els de serveis informàtics són incapaços dun pensament tan recargolat, qui sap si en Rull... ¿O potser és una altra estratègia del rector per controlar els nouvinguts de lestranger?
Lúltim contacte amb aquells ineptes el tingué ara fa un mes, quan, en accedir a un web restringit utilitzant les credencials de la professora, li aparegué a la pantalla la maleïda icona de laranya. Provà deliminar-la esborrant les cookies del navegador i tot un seguit de fitxers temporals, però laranya resistí. Per si es tractava dun cuc o dun virus, es descarregà lúltima versió de lantivirus, però tampoc així aconseguí desfer-sen. Fou llavors quan va recórrer als tècnics, que li recomanaren reinstal·lar el sistema des dun disc extern, però ella es feu enrere per por de perdre aquella documentació tan valuosa. A serveis informàtics sempre hi ha trobat més deixadesa que una altra cosa. Cap imposició. La iniciativa ha sorgit sempre della. Li sembla, doncs, del tot improbable que algú de la universitat estigui al darrere dels escrits que desplega laranya.
Un dring li anuncia larribada dun nou correu. Quantes vegades sha dit que hauria de silenciar-lo, però mai no ho acaba de fer, i, quan sona, costa sostreures a la temptació de mirar. Al llarg del dia sumen un munt dinterrupcions de la feina, sovint per bajanades Bé, ara no, que ni estava treballant ni el correu és intranscendent. En Briggs li comunica que el grup de Nottingham ja té a punt el programari del projecte Robots a lAula i caldria concertar una cita per Skype per decidir la manera de fer les proves. Mentre llegeix, no pot evitar un cert malestar per haver heretat el contacte de la professora Mestres, tot i que aquest no pas de manera fraudulenta. Abans de contestar-li, fa un truc a lAleix per assegurar-se que les interfícies del robot estiguin llestes i alhora informar-se de la disponibilitat del laboratori. Tot a punt. Perfecte. Confirma a en Briggs que parlaran a la tarda i podran fer les proves a partir de dijous vinent.
Hauria de preparar la classe de demà, però millor que primer vagi a Administració, que amb els horaris tan limitats que gasten, després potser no hi serà a temps. Sol fer-li mandra anar-hi i va acumulant els assumptes pendents, però avui, a més de la urgència, li ve de gust airejar-se.
A lascensor té un rampell i baixa un pis abans del compte, a la planta de Direcció. Ha recordat que hi tenen exposats els retrats de tots els que han estat directors de lEscola i li han vingut ganes de veure el de lAriadna Mestres.
Només ha estat una vegada en aquesta planta, el dia de la presa de possessió, i no shi va fixar gaire. Avui el passadís, tan buit i solitari, li sembla més llarg i la paret més plena de fotos. De seguida hi reconeix lemblemàtic professor Serraté, amb la seva inseparable pipa, ara del tot anacrònica; també un jove professor Riverol, i tirant-se una mica enrere per veure tots els retrats en perspectiva, confirma el que ja suposava: la professora Mestres és lúnica dona.
Sapropa a la foto i lobserva de manera minuciosa tractant de descobrir-hi algun detall revelador. Tot en ella és discret: el cutis amb un maquillatge imperceptible, els cabells grisos recollits en un monyo, la mirada perduda, destudi, que no resulta freda, però tampoc càlida, més aviat impenetrable, com si tingués por de trair-se a ella mateixa i defugís encarar qualssevol ulls que poguessin arrabassar-li el seu secret. Així la veu la Júlia, influïda pel que nha descobert. Sestà una bona estona contemplant-la. Li hauria agradat conèixer-la més, sobretot ara que sap com la respectaven les patums de làrea. No ho hauria dit mai, tan poc com intervenia en públic i, en canvi, tenia accés a la Glob, participava en aquells fòrums exclusius, liderava projectes vedats a la majoria de la comunitat científica i tenia línia directa amb executius dempreses líders en el sector de la informàtica. Tot plegat configurava un personatge ben curiós; insòlit en un món acadèmic on hi ha bufetades per figurar i es presumeix de grans vincles amb científics de renom pel sol fet dhaver-los escoltat en un auditori amb vuit-cents espectadors més. Era un misteri que, amb una aparença tan fràgil, shagués fet un lloc en aquell ring de pesos pesants on laplom i la retòrica grandiloqüent simposaven amb contundència. Només calia fer un cop dull als seus acompanyants en aquest pany de paret: homes dominadors, de trets rotunds i mirada subjugadora, entre els quals lAriadna Mestres desentonava. Ovella entre llops. «Esclar que les aparences poden ser enganyoses», es diu, per contrarestar aquest prejudici sense fonament.