No inclouré en aquesta recreació la projecció sencera, que si vols pots visionar aquí; només et mostraré lescena clau que, en el meu cervell, va enllaçar les paraules del pare aquell dia de Reis amb la futura tesi de lAlbert.
El vell Roth únic suport del policia interpretat per Heston en la seva desigual lluita contra el destí a la fi claudica i sacull al programa governamental de suïcidis assistits. Al mostrador de la casa mortuòria tria els paisatges i les músiques amb què vol acomiadar-se daquest món i tot seguit és acomodat en un llit al bell mig dun espai blanc i diàfan, un mena de planetari en la volta del qual comencen a projectar-se imatges bucòliques de cérvols pasturant en un bosc verdíssim, salts daigua, un prat esquitxat de roselles, idíl·liques postes de sol, un mar que trenca contra les roques mentre sona la Pastoral de Beethoven. A mig programa, quan la música vira cap al Peer Gynt de Grieg, lamic policia irromp a la casa i exigeix parlar amb ell, cosa que només li deixen fer a través dun vidre. «Desemmascarals», li demana el vell com a última voluntat. «Ho faré, en pots estar segur.» Aquestes paraules, intueix lespectador, més que no pas tota la imatgeria enllaunada, el fan feliç un instant i la lleu esperança de futur que contenen li permet morir en pau.
Acabada la projecció, lAlbert ve a trobar-me expectant, i a mi em surt de dir-li:
Noi, ja tenim encarrilada la tesi.
Tinc gravada la cara que va fer, barreja dalegria i orgull pel meu to optimista i la familiaritat amb què el tractava, amb un cert recel perquè no sabia com interpretar la referència a la tesi. Els seus ulls traslluïen el dubte de si jo ironitzava o bé estava atorgant rang acadèmic a la ciència-ficció, que tant lapassionava. No sho podia creure. Però el recel es va esvair de seguida, ja que aquesta escena va marcar un abans i un després en la nostra relació i, sobretot, en el rumb que prengueren les nostres vides.
Aquell vespre del 1987 el destí era per a mi encara un concepte abstracte, una certesa lògica tan allunyada de les meves sensacions i vivències del moment, que semblava més una paradoxa que no lamenaça que ara macorrala. Si Aquil·les no podia atrapar la tortuga a base descurçar sempre a la meitat la distància que els separava, el destí tampoc no ens atraparia mai. Quina fal·làcia. Ara que lespasa de Dàmocles està a punt de caurem al damunt veig amb total claredat les causes i les conseqüències, el que cal fer i on hem danar a parar. No ens podem permetre malbaratar més clarividència. Fins ara la transmissió del coneixement ha estat dallò més pedestre: transmissió oral, escrita, i punt. No hi havia alternativa. Ara sí. Però mhe dafanyar si vull fer el traspàs en condicions.
3
Malgrat que hauria de preparar la reunió de Robots a lAula que té daquí dues hores a lescola, el primer que fa la Júlia en arribar al despatx és teclejar spider al cercador. Sense prestar gaire atenció a laforisme que li ha deixat escrit el cargol:
«Sigues tu mateix; tots els altres ja estan agafats»
Oscar Wilde, (1854-1900).
I tot i agrair que, per variar, avui destil·li més humor que mala bava, clica amb avidesa enllaços i subenllaços a la recerca no ja de lorganització o el projecte en qüestió, sinó almenys duna pista, un indici que lentitat existeix.
De seguida sadona que és una paraula molt socorreguda, que ha donat nom a diversos jocs de rol i solitaris, també a una empresa dassegurances, una agència de viatges i un programari de gestió de projectes. Després de visitar encara els webs duna companyia russa de consultoria i duna associació per a la desintoxicació de drogoaddictes, li crida latenció la utilització de «spider», així en minúscula com a nom genèric, per designar les aplicacions informàtiques que indexen pàgines web a fi de detectar enllaços trencats i ordenar la documentació per poder oferir-la més de pressa en resposta a les cerques dels usuaris.
Senretira una mica de la pantalla contenta dhaver trobat un fil don estirar i, en ampliar el camp de visió, sadona que a la cantonada superior laranya està inflada un altre cop, com si estigués prenyada. La clica i, en efecte, dóna a llum un nou text:
Tho vaig advertir:
Deixat conduir i no vulguis cremar etapes. Els darrers dies he detectat alguns moviments improcedents. Has fet diverses incursions sense solta a la Glob, ahir es va produir un intent sospitós daccés remot a la meva icona i ara estàs fent cerques inútils. No perdis el temps. No trobaràs absolutament res sobre spider a la xarxa. Ja et vaig dir on era la informació que primer et calia assimilar, però només has obert la carpeta documents clau tres vegades, amb un temps total dutilització duna hora i dinou minuts, sense que hi hagi constància que nhagis imprès cap document. Del tot insuficient per adquirir el coneixement necessari en el temps disponible. Això és un avís, no et descarto encara perquè les proves no són concloents.
La Júlia ha de llegir el missatge dues vegades per donar crèdit al que els seus ulls estan veient. Això representa un salt brutal, una escalada salvatge de control i intimidació. Ja no és que intentin influenciar-la, pretenen imposar-li directament el que ha de fer i, a més, li fan patent que la tenen vigilada. Tot i que tampoc no cal exagerar prova de tranquil·litzar-se, no controlen els seus moviments més enllà de lordinador... i daquest ordinador en concret, ja que no saben que fou ella lautora de laccés remot. Deuen tenir-lo punxat. Però qui? Ha de ser algú de la universitat. Algú que té a labast registres dutilització de cada programa i comptadors dimpressió. Als de serveis informàtics no els veu capaços descriure amb aquesta retòrica i, a més, quin interès podrien tenir-hi? Deu ser un peix més gros, que té accés a les dades. Sospitava den Rull, però potser obeeix algú de més amunt, de lequip rectoral. Qui sap si el mateix rector, amb qui sembla tenir tanta sintonia, li ha encarregat que la vigili. A què venia si no, tant dinterès en la qüestió econòmica del projecte Robots a lAula? Però és peccata minuta, sestà atribuint massa importància. El més probable és senzillament que un hacker hagi aconseguit infiltrar-se a la xarxa de la universitat, cosa gens difícil daltra banda. Però què persegueix? ¿I si no es tractés duna persona sinó dun programa automàtic, una spider en minúscula daquelles que ha trobat abans que van recopilant informació?
Passa la vista per damunt del text buscant els tics políticament correctes de missatges anteriors com ara «els candidats/es» o «descartat/ada», però no en troba cap. No sembla que hagi estat generat de manera automàtica, doncs; potser sí que va dirigit específicament a ella o, pel que fa al cas, a lAriadna. Encara que, fixant-shi millor, el missatge continua sent impersonal: no hi ha ni un sol gir que requereixi el desdoblament per gènere. Torna a estar al cap del carrer, sense la més mínima evidència en un sentit o en un altre.
Hi hagi una persona al darrere o no, tantes prohibicions la irriten igual: «no perdis el temps», «no vulguis cremar etapes», nos i més nos, «no trobaràs res». Dençà que era petita ningú no havia gosat parlar-li amb tants imperatius. Si llavors ja tenia problemes dobediència i els pares havien recorregut al psicòleg perquè «no podien amb ella», compta ara! El més fàcil seria deixar que la descartessin, però no és de les que sarronsen. Que es prepari qui sigui que vol dominar-la. El desemmascararà i arribarà fins al final. De cap manera es quedarà amb la incògnita de saber de què va tot plegat.