Entre els que no estan comptabilitzats oficialment com a pobres amb una llibreta al banc que encara aguanta, nhi ha que són pobríssims en cultura, en humanitat, en estil i esperit de viure, ofuscats amb si mateixos, ocupats amb la seva posició i amb els seus problemes ridículs. Sovint són tan mal benestants que no saben qui són, en quin país viuen, com és la seva família i com han destimar-la, o què és el que passa al món ni per què. Alguns fan tanta llàstima que ens arriben a venir ganes de donar-los un cop de mà. De fet, els caldria. Estic dacord amb Albert Camus quan afirma que la misèria veritable no és exactament labsència de diners, sinó labsència de llenguatge, labsència de passat, labsència de moral.
Sí, des del punt de vista espiritual, moral, estem molt malament. Quan ens mirem al mirall o ens asseiem a taula, hauríem dadonar-nos de com narribem a ser de pobres, i hauríem darrencar a plorar. I és que, a la nostra banda social, també hi ha moltes vides i històries familiars desintegrades, molta gent amb una enorme estretor ideològica adquirida, amb submissió religiosa o legal imposada, amb repressió sexual obliquament compensada, amb convivència forçada, amb ignorància cultural que no arreglen ni les xarxes ni Sant Jordi. La mentalitat capitalista, profundament incapacitant, actua de moltes maneres i molt a fons; per això, a totes les files, també en les pròpies, causa situacions de pobresa terrible. Algunes són situacions assignades, massa delles finalment resignades. És molt revelador que, quan veiem la pobresa dels altres o quan ni la veiem, no ens adonem de les pobreses pròpies.
Sense llàgrimes,
ho tenen ja
tot plorat,
amb el gest,
amb la mirada
demanen que
els acompanyi,
no en el plor
prò en el combat.
C. DEMOCRÀCIA SENSE IDEOLOGIES?
La democràcia és un sistema polític ben singular, com va dir Churchill als Comuns l11 de novembre del 1947: «La democràcia és la pitjor forma de govern, llevat de totes aquelles altres formes que shan provat de tant en tant». Tenia raó: la democràcia potser no entusiasma, però acaba essent un consol. És clar que consola menys quan es redueix a simple gest electoral. Perquè el vot és condició necessària i imprescindible però no pas suficient si amb ell no satenen les preocupacions ciutadanes i no es garanteix la participació popular efectiva. El vot tot sol és poca cosa: les intencions dels votants són molt diferents, molts ciutadans en queden exclosos, els territoris estan demogràficament desequilibrats i la llibertat del votant queda condicionada per la ignorància del programa i de les intencions dels futurs representants. El vot més fiable sempre és el que respon en referèndum a una sola pregunta formulada amb claredat. Per això, si la democràcia saprima massa, pot acabar resultant esquelètica, massa delegada, poc interessant. Però és clar que els altres sistemes coneguts són menys respectuosos amb la voluntat popular, acostumen a ser menys inclusius i encara estan més influïts i controlats.
ESPERANT LA DEMOCRÀCIA
De «democràcies», nhi ha de moltes menes. La Grècia clàssica és un exemple prou conegut de projecte democràtic. Encara hi ha persones, aparentment escolaritzades, que ho esmenten erròniament com a model i mirall per a les democràcies posteriors. Sabem que només va ser un primer pas: un règim que excloïa expressament les dones, els pobres o els forasters i acceptava lexistència desclaus, avui no pot ser considerat modèlic. Malauradament, tampoc no ho són moltes democràcies formals actuals, que 2.500 anys després, arrosseguen alguns problemes idèntics o molt semblants. A Grècia també es parlava amb admiració de l«aristocràcia». Si miro el món que menvolta, mestimo més no comentar res ni de laristocràcia dabans, reproduïda i decadent, ni tampoc de la present, de meritocràcies diverses.
El terme «democràcia», però, ha tingut bona premsa des del començament. Per això, règims autoritaris, fins i tot sanguinaris, han tingut, i tenen, ganes de passar per democràcies. Un cas delirant dús de «democràcia» és el de la Cambodja Democràtica, sota el règim dictatorial i exterminador de Pol Pot (1975-1979), reconeguda per alguns països i organitzacions. La meva generació també ha tingut la desgràcia de viure llargament en la dictadura cruel del franquisme, que va acabar essent internacionalment acceptada i que sautodefinia com a «democràcia orgànica». Molts la van patir amb grandíssim sofriment; milers i milers van ser empresonats, torturats i assassinats.
Sobretot com a universitari la vaig patir i hi vaig rebre, no massa, sortosament. No vull pas frivolitzar, però també estic content de no haver hagut dalçar mai el braç després tampoc no lhe alçat per res ni dhaver hagut de cantar el «Cara al sol» o el «Montañas nevadas». Cada dia, durant anys, vaig entrar a ledifici central de la Universitat de Barcelona, a la Gran Via, per la porta de lesquerra, la de Lletres. També hi vaig viure el maig del 68, aquell maig en què Daniel Cohn-Bendit (Dani el Roig) era protagonista a París i representava un trencament desquerres contra el poder i contra De Gaulle. (Posteriorment, en Dani, eurodiputat durant vint anys, ha dirigit molt temps el grup Verds/ALE del Parlament Europeu, grup al qual jo he pertangut cinc anys. Sembla que va deixar una bona empremta parlamentària. Però em va resultar força cridaner que, durant la meva legislatura, Cohn-Bendit tornés expressament al grup per fer-nos propaganda a favor del projecte polític de Macron. Realment, el seu camí fins a Macron és un tour fort, molt fort, que sembla que han compartit moltes antigues esquerres. Dit de passada: Cohn-Bendit també ha tingut temps per carregar sense miraments contra la possible independència de Catalunya i per fer costat a alguns destacats líders de lunionisme espanyol.)
En aquell maig, i en aquells anys orgànics, els estudiants no sabíem mai si la Facultat seria oberta o tancada. La policia espanyola fins i tot tenia despatx oficial a la planta baixa de ledifici. A les aules habituals de filosofia, sobretot la 7 i la 13, teníem la companyia dun home jove amb gavardina un «secreta» poc secret, la veritat que seguia les nostres classes estoicament uso un terme del temari i ninformava puntualment els seus superiors. És una llàstima que no aprofités aquells anys de confident per fer la carrera i treures el títol. (Potser després lhi van donar, no ho sé. Llavors la «Juan Carlos I» encara no existia.)
Van ser temps convulsos. També es va produir algun canvi relativament significatiu en els estudis, sobretot amb lanomenat «Pla Maluquer»: el degà Joan Maluquer de Motes, prehistoriador i arqueòleg, va aconseguir que saprovés un pla segons el qual els alumnes podíem triar assignatures daltres disciplines. Va ser una petita distensió acadèmica, molt agraïda i aprofitada. Recordo el doctor Maluquer en un dels molt freqüents i contundents desallotjaments policials daquells anys. Un dia, quan tots miràvem de sortir corrents per la porta, empesos i colpejats per la policia com si fóssim un ramat, vaig sentir molt a prop meu els seus crits de protesta: «¡Soy el decano, soy el decano!». No van tenir cap efecte. Va rebre com un bon degà, vull dir, com els alumnes. Si aquestes sortides eren dures i caòtiques, les entrades constants de la policia per agafar-nos o fer-nos fora eren esgarrifoses: entraven pel pati de Lletres en formació de dos, uniformats i armats, liderats per algun dels germans Creix, que portava un flagell molt prim que fiblava i feia molt mal quan susava com a espolsador contra el teu cos, la cara o el cap. Nosaltres els esperàvem al primer pis, sovint amb lamic Pep Subirós escridassant-los megàfon en mà i animant-nos a tots a pujar al teulat, que conec bé. Jo pensava que això shauria de saber a Europa, que la misèria i la brutalitat no podien passar desapercebudes. Sovintejaven les corregudes cap a fora del recinte i pel carrer. En recordo particularment una: amb una companya i un company ja havíem sortit i corríem carrer Pelai enllà, perseguits encara per la policia. Els dos nois, quan vam poder, ens vam desviar i amagar. Llavors, per davant nostre, va passar una dona gran em va semblar molt gran, que també corria amb un cabàs a la mà. Es va aturar uns segons i ens va mirar: «És que no teniu collons de protegir aquesta noia?». I va continuar corrent. He recordat sempre lescena i lexpressió daquella dona. De vegades mha ajudat a mantenir el tipus en moments difícils.