ESPERIT DE REVOLTA
Ens cal esperit de revolta, ens cal ser capaços de capgirar les condicions socials que ens han dut fins aquí. No hi hem pas arribat sols, ens hi han portat. No són pas detallets els que shan de canviar, sinó lesquema que precisament ens envolta, recobreix i intimida. És el sistema economicosocial el que sha de liquidar. Les institucions que tenim no ho faran pas. I tots ho passarem malament. Per això ens hi hem de posar els ciutadans. Certament, hem de capgirar aquesta societat no cal que sigui violentament i no ho podrem pas fer cadascú pel nostre compte. «Les meves causes són més importants que jo», deia Pere Casaldàliga. Tenia tota la raó.
Per desgràcia, la mentalitat de derrota de bona part de la població és tan gran, que hi ha qui arriba a creure que el problema del treball i del benestar és individual, personal, que fins ara cadascú sho ha plantejat malament i que dara endavant ho sabrem plantejar bé precisament perquè ho farem amb determinació i optimisme. Darrerament, la resposta contra la preocupació i la desesperació es dona en versió de modernitat alegroia i de disseny, per fomentar el voluntarisme: «Reinventat!». (Lexpressió és ben mal triada. «Renovat!» seria més suau, més dissimulada, però potser per això resultaria menys opiàcia.) Això de la reinvenció ha tingut èxit. Shaurà de reinventar la vida cadascú tot sol, pel seu compte? Hi ha algú que, ni en condicions més favorables, shagi pogut realment inventar perquè ara tingui sentit que es reinventi? No ho sabem, que la majoria de reinvencions personals acaben en no res o potser amb més incertesa i precarietat laboral? És aquesta la nova versió daquell fals «sha fet a si mateix»? Es demana a la població fantasia i «reinvenció» mentre els poders reals es rearmen i senriqueixen a lantiga manera.
La proposta de reinvenció és senzillament una presa de pèl publicitària, una fugida endavant, molt pitjor que la que va verbalitzar el president francès Sarkozy quan, després de la crisi econòmica del 2008, va dir que calia reformar, fins i tot refundar, el capitalisme. Ell almenys va saber veure el problema: el capitalisme. Em sembla, però, que el va veure pocs segons i sense ulleres perquè només ho va dir una vegada. De fet, hi volia posar cataplasmes: amb la seva refundació (ara «reinvenció») volia, de fet, salvar el capitalisme. En això, coincidia amb la resposta, suau i brutal alhora, de Tancredi Falconeri, nebot del príncep sicilià Salina, que a Il Gattopardo diu la frase que sha fet cèlebre: «Perquè tot quedi com abans, cal que tot canviï».
Davant daquestes recomanacions i perspectives, encara és més clar que la revolta hauria de ser radical i col·lectiva: una resposta social àmplia i profunda perquè el treball i els guanys socials es puguin fruir socialment. La recomanació capitalista, en canvi, va en la direcció contrària, en la de demanar que hi hagi resiliència social perquè, de fet, tot podria ser pitjor. Com a reacció, el que necessitem és un enfortiment de la musculatura social i laboral, de lesperit dissident i crític, que denunciï justament les febleses i les maldats del capitalisme. És evident que no es podrà comptar amb la col·laboració de bancs, grans empreses, mercats i similars. Ells participen, cadascú en el seu lloc, en el reforçament de la infraestructura social vigent i volen que cadascú es reinventi si això el fa feliç; sobretot volen que això el faci feliç, tot i que saben que no len farà. Ni tan sols parlen de reinvencions socials. La tasca de sobreviure en plena maregassa es deixa als ciutadans, que són els que shan de continuar espavilant. I els estats fan fallida, sobretot per incompareixença. (Llevat de quan es tracta de vigilar i castigar.)
Per això hem danar sostraient a la lògica capitalista àmbits que fins ara controlava, com lhabitatge, el medi ambient, els impostos, les pensions, els sous injustos, lescola i la sanitat, el camp i la indústria, la recerca, les arts, els museus, lesport, els tribunals, les policies i els exèrcits, la defensa sense pactes de les llibertats imprescindibles en una societat democràtica. Si això no passa, la diguem-ne lògica econòmica no ens ho arreglarà pas, encara que sens prometi que serem rics. El capitalisme és molt més que leconomia; vol ser el marc gairebé natural, pràcticament anònim, de la nostra vida.
Quan lamic Joan Brossa deia que «leconomia és una ciència provisional», jo li responia que totes les ciències ho són, de provisionals. Però sé què volia dir: es referia a larbitrarietat de les justificacions econòmiques; només ens hem de fixar en les variacions constants en totes les previsions econòmiques internacionals que fan els experts i organitzacions de tota mena. En aquests moments és molt més provisional leconomia que la meteorologia. Perquè leconomia, com deia també lamic Ernest Lluch, és en bona part psicologia. I nosaltres encara creiem en el capitalisme, quan la majoria ja no creu en gran cosa, i a fe que algunes daquestes altres coses descregudes són força més inspiradores.
Si ens deixem submergir en la mentalitat i lètica capitalistes, la nostra societat plural i més o menys lliure sanirà desintegrant i acabarà assemblant-se a un immens camp de concentració. Ja nhem tingut, daixò, encara en tenim i en podem imaginar molts daltres. Creure, per exemple, que el capitalisme està a favor dun comerç just i sostenible és duna ingenuïtat exagerada. Lúnica sostenibilitat que li interessa és la seva, la que li produeix beneficis. El capitalisme és tan perillós que se li han de parar els peus amb lleis democràtiques i democratitzadores que posin el capital en el seu lloc, sempre sotmès al benestar i al servei públics.
LA POBRESA MITJANA
Lempobriment capitalista és corrosiu i difusiu per si mateix; de fet, pot acabar atrapant tothom. Em dic i em repeteixo que soc del grup dels quatre privilegiats i miro dentendre el rol daquest grup: naixem i creixem a prop del poder de torn i servim bàsicament de coartada per maquillar la situació del món; els uns més desafavorits ens poden envejar som, certament, envejables, mentre els altres, molt per damunt nostre, presumeixen de deixar-nos participar una mica del seu model. Amb això no estic només subratllant una diferència innocent entre uns i altres, sinó que denuncio que aquesta diferència entre els humans és la gran desigualtat general que ens governa. Desigualtat que, a tots, ens hauria de fer vergonya. A alguns, ens en fa.
Per això, els del meu grup, de la meva classe que encara anomenem «mitjana» i que agrada tant a alguns ens hem de preguntar: i nosaltres, com som? Ens afecta la pobresa o hi som immunes? Si som sincers, sabem que nosaltres som més pobres que no sembla, encara que sovint en siguem duna altra manera: som una mica supervivents, una mica benestants, molt indiferents, però sovint ben pobres, pobres dincògnit, pobres anònims. És la pobresa moral dels benestants, més depriment que irritant perquè pot estar tan interioritzada que acabi satisfeta i sigui pretensiosa, saberuda, gairebé sobrada. Quan la veig de prop, i la veig constantment, mesparvero.
Entre els que no estan comptabilitzats oficialment com a pobres amb una llibreta al banc que encara aguanta, nhi ha que són pobríssims en cultura, en humanitat, en estil i esperit de viure, ofuscats amb si mateixos, ocupats amb la seva posició i amb els seus problemes ridículs. Sovint són tan mal benestants que no saben qui són, en quin país viuen, com és la seva família i com han destimar-la, o què és el que passa al món ni per què. Alguns fan tanta llàstima que ens arriben a venir ganes de donar-los un cop de mà. De fet, els caldria. Estic dacord amb Albert Camus quan afirma que la misèria veritable no és exactament labsència de diners, sinó labsència de llenguatge, labsència de passat, labsència de moral.