SOCIETATS MULTICULTURALS
Les expressions «societat multicultural» o «pluricultural» que deuen voler dir el mateix shan de tractar amb compte. El meu país, per tradició, creixement i capacitat de contacte amb persones, idees i novetats, és clarament una societat plural. Acull persones i grups provinents de cultures molt diverses, que tenen la possibilitat dintegrar-se en una altra cultura sense diluir-se. Almenys no és això el que sels ha de demanar. Perquè tots tenim els orígens que tenim i podem reivindicar els nostres morts i la nostra història. El més problemàtic és que hi hagi guetos que només visquin de la història passada; que, tot i haver sortit de casa i haver anat a viure a una altra banda, acabin fent com si no hi fossin, acabin creant una realitat paral·lela, desubicada i extemporània.
Això no ho fan només persones que busquen refugi o asil, sinó sovint turistes europeus rics que venen aquí i viuen ells amb ells, com si els que els acollim no existíssim si no és per donar-los serveis. No em sembla bo que en una societat shi perpetuïn moltes cultures paral·leles, que hi hagi, com qui diu, societats adossades, sense gaires més contactes que les necessitats i les urgències que, de tant en tant, ens afecten a tots. I no em sembla gens bo que la condició de migrant o dimmigrant duri tota la vida. És prou estrany, i prou revelador, que alguns siguin considerats immigrants al cap de molts anys, però que no ho siguin mai els grans jugadors de bàsquet o de futbol que també han vingut de fora. Els pobres sempre són maltractats; per això són pobres. Els rics gairebé mai. I això es veu en com en parlem, i en com ens hi relacionem.
El millor per a la convivència i també per al progrés són les cultures obertes i sovint compartides, amb arrels i vivències diverses però capaces de treballar, conviure, barallar-se i tenir projectes juntes. Quan sha canviat de país o de parella o, per què no, dedat no és ni psicològicament ni socialment saludable no tenir-ho en compte i voler-se mantenir en lantiga condició, que ja ha estat superada pels anys i per la història. A les nostres vides, hi ha condicionants de canvi que són molt importants i que shan dassumir. Han dajudar, i no destorbar, per poder evolucionar, per poder mirar endavant i anar fent vida.
El possible conflicte de societats amb col·lectius agregats però desconnectats sovint es vol resoldre amb «diàlegs interculturals» o «transculturals». Sospito que aquesta terminologia, que és ben intencionada, ens fa caure en la trampa danar inventant termes sense fixar-nos-hi prou. Mirem-nos-ho de cara: el fet que dues o dues mil persones de cultures diferents es trobin i es comuniquin està molt bé, però no justifica dir que, quan elles shan trobat, també ho han fet les seves cultures. Amb aquests contactes no es pot anar més enllà i ja és prou interessant de la relació entre persones de cultures diferents. Les jornades, els congressos i els seminaris interculturals fets sempre per parlar teòricament, genèricament també poden ser benintencionats, però valdria més gastar els diners i els esforços en accions de millora de la vida dels ciutadans, sobretot dels més desafavorits, que sovint són els que han arribat fa menys temps i en pitjors condicions.
La cultura abraça la nostra identitat, però no és la identitat personal ni una suposada identitat col·lectiva. O és que els participants en la mateixa cultura tenen la mateixa identitat? La identitat és alhora massa grossa i massa petita per resumir-la en res. (A «Jo vinc dun silenci», Raimon ho diu molt bé: «Qui perd els orígens, perd identitat»; no diu pas que perdi «la» identitat.) La identitat que es modula i es transforma difícilment es transfigura. I no crec que cap persona o grup puguin atribuir-se lautoritat de ser portadors privilegiats de valors culturals col·lectius. Els contactes de procedències culturals diferents em semblen, en general, esplèndids, i poden tenir un gran valor de testimoni, acollida i projecció de futur, però no encarnen ni representen cultures senceres. Els que millor ho saben són els antropòlegs, que accepten que els seus coneixements de grups humans potser nous o poc estudiats són variables, sovint casuals i sempre molt ignorants. Per això, els millors contactes interculturals són els que es produeixen en la pràctica del dia a dia de societats madures, barrejades, en què el treball, la llengua, lhabitatge, els costums, la ciència o lesport donen possibilitats dun contacte gradual alliberador i enriquidor per als que tenen orígens culturals diferents.
CULTURA GLOBAL
Encara hem entès molt poc de què va la cultura, tot i elogiar-la i venerar-la. De fet, la majoria de ciutadans, autoritats educatives i gent que shi dedica, es pensen que la cultura és un sector de lactivitat humana, un sector que té entitat pròpia i separada de les altres activitats humanes. Però no és així: la cultura té a veure amb el cultiu global de la persona i de la societat, configura una persona en tots els seus àmbits i una societat en totes les seves activitats. És el que de vegades sanomena «cultura total». O no parlem de cultures diverses quan parlem de nacions diverses? Oi que, quan parlem de situacions i relacions multiculturals, volem dir que els pobles es distingeixen entre ells no solament pel teatre o la dansa, sinó per la llengua, la ciència, la recerca, la indústria i els oficis, els costums, el dret, la història, la gastronomia, els esports, la religió o la política, per la seva relació amb la natura? Oi que locupació cultural dun país és justament lintent docupació de tots aquests àmbits? La cultura és tot allò que configura la vida dun poble.
Per això és erroni i estrany oposar «ciència» a «cultura». I encara és pitjor quan identifiquem «cultura» amb «lletres», que sembla que només vol dir «literatura». O és que potser no formarien part de la cultura la dansa, la pintura, lescultura, el teatre, la fotografia o el cinema, perquè no són «lletres»? Per què els promotors entusiastes de la cultura no són els primers de reclamar que dallò que molts fan sen digui el que és realment, és a dir, «arts»? Ho entenia molt bé lescultor Josep Llimona quan el 1912 va crear el conjunt escultòric «Catalunya rodejada de les lletres, les ciències i les arts», que ara és a lInstitut dEstudis Catalans.
Amb el nostre llenguatge poc afinat condemnem la cultura a una marginació empobridora i injusta: el binomi excloent ciència/cultura gairebé sempre presenta la cultura com a sotmesa a la ciència, com una realitat menys important, de segona i ho diré amb tot el sentiment com a més «femenina». Això explica que el cap de lEstat visiti indústries i centres de recerca mentre la seva dona visita exposicions, escoles i hospitals. Això és el que també pensen els plans destudis, la formació personal i lactivitat professional. Així sexplica que puguem arribar fàcilment a una societat dignorants més o menys especialitzats, completament perduts en la selva del coneixement i del saber: justifiquem sense enrojolar-nos la ridícula de vegades pretensiosa ignorància de lestudiant de ciències que es vanta de no llegir ni un llibre que no sigui de la seva matèria o de no tenir ni idea de qui eren Josep Carner o Margarida Xirgu; igualment ignorant i ridícula és la sortida de lestudiant de lletres que espera la comprensió de tothom perquè no sap fer el més petit càlcul o no sap qui era Einstein, i confon una vacuna amb una lavativa.