LESTAT ESPANYOL
Quan vaig del món gros al més proper, la incomoditat i el desemparament encara sem fan més palpables. Lestat en què políticament sem fa viure em crea un disgust i un malestar indicibles. LEspanya oficial ha acceptat lherència dun franquisme tunejat, grandiloqüent, agradable a molts nostàlgics i a molts amb escassa formació política i democràtica. Els poders de lEstat han assumit el desvergonyiment, la corrupció, els silencis, la manca de transparència, lengany, larbitrarietat autoritària i la barreja còmplice entre poders. La primera i la darrera paraula davant del Parlament i de lexecutiu la tenen sempre els jutges, triats al més alt nivell pels poders de torn i secundats fins i tot més enllà de la llei per les forces armades i pel funcionariat de ladministració profunda de lEstat. Els objectius preferents de governs, jutges i forces armades són els dissidents, els artistes, els intel·lectuals, les agrupacions cíviques i els ciutadans organitzats, sobretot si són catalans o bascos. La Casa reial ho presideix i ho protegeix tot amb la seva llarga experiència antidemocràtica i corrupta. (Venint de Franco i de la tradició borbònica tampoc no és estrany.) I ho fa amb laval duna gran majoria parlamentària que sap que, salvant-la, se salva.
Un exemple gravíssim dinjustícia venjativa el tenim en els diferents judicis contra el Govern i els ciutadans catalans o no pel referèndum de l1 doctubre del 2017. És una operació tan indigna, tan forassenyada, que resulta incomprensible si es té la més petita sensibilitat democràtica. Quan el Tribunal de Drets Humans dEstrasburg condemni la barbàrie judicial espanyola, els promotors de la ignomínia ja hauran aconseguit confio que no del tot els objectius de venjança, humiliació i decapitació parcial de lindependentisme i de la dissidència catalans. Més de quaranta-cinc anys després de lanterior dictadura oficial, lodi anticatalà continua les seves ronseries jurídiques i culturals, com si la repressió i la discriminació als dissidents fos el més natural del món.
La Constitució del 1978 aguanta tot això i es veu que està preparada per aguantar qualsevol arbitrarietat antidemocràtica. De fet, ni sha reformat ni sembla que pugui ser reformada de debò. Tot plegat té el seguiment aprofitat dels grans partits polítics i dels grans empresaris amb els seus mitjans de comunicació. Ells saben que, de la pervivència daquest règim, en depenen el seu poder i la seva pròpia supervivència. Perquè ells sostenen el règim. Ells el són.
Aquest panorama de tràgic guinyol economicopolític em resulta incomprensible i asfixiant. Miro de prescindir-ne tant com puc. Però em crea rebuig, no solament històric i polític, sinó també ètic i intel·lectual. Les expressions i, diguem-ne, els raonaments que sento de molts líders espanyols són tan increïblement mal fets i mancats de la més petita lògica rigorosa que me nespanto cada dia. Si Europa no piula és perquè aquesta suposada Unió Europea defensa sempre el nacionalisme estatal, encara que sigui ranci i tronat. Sestima més mirar cap a una altra banda o tancar els ulls si això li estalvia problemes. A la segona part del llibre, mhi referiré amb més detall.
EL PRINCIPAT DE CATALUNYA
Almenys tinc la sort dhaver nascut a la part de la meva nació que és el Principat de Catalunya. A la part catalana sota domini francès no mhi refereixo mai com a «Catalunya del Nord», sinó com a «el nord de Catalunya». Ho vaig aprendre dels amics del Sinn Féin a Brussel·les: ells no parlen d«Irlanda del Nord», sinó d«el nord dIrlanda», perquè no hi ha dues Irlandes com no hi ha dues Catalunyes la del nord i la del sud, per molt que ho hagin assumit irreflexivament molts catalans. I aquesta no és una simple qüestió terminològica, sinó una declaració política de principis molt important. Sí que es pot distingir, en canvi, per posar un exemple, «Vilassar de Mar» i «Vilassar de Dalt», perquè són dos municipis diferents i independents.
Estimo el país on visc, que encara no és just ni lliure com a mi magradaria. Deia Pierre Vilar que som «un passadís i un refugi». És cert, el Principat és un recorregut i és acollidor. Això vol dir que és alhora obert i resistent. A començaments del segle XXI el Govern català encara usava leslògan «Som 6 milions». Al cap de quinze anys ja el va canviar per «Som 7,5 milions». En pocs anys, la població de Catalunya havia augmentat un vint-i-cinc per cent. El fet és tan extraordinari que mestranya que no sigui més comentat i valorat. No sé de cap altre país europeu que hagi tingut un augment demogràfic tan enorme en tan poc temps. Les dificultats dadaptació per totes bandes han estat i són grans. I quan apareix algun conflicte important entre vinguts, nouvinguts i revinguts, sempre penso que és sorprenent que no nhi hagi més.
Mirat des de lluny, Catalunya no sembla un país tancat ni xenòfob. Mirat, però, arran de terra, també shi detecta una xenofòbia més o menys oculta, més o menys reprimida i sovint explícita. Encara hem dassumir no solament el passadís i el refugi com a dades històriques, sinó la pluralitat i la barreja que això implica. Aquest no és un canvi fàcil o automàtic. El país dels set milions i mig és un projecte polític per a lara i per al demà, un projecte de gran envergadura, en el treball, lhabitatge, la justícia, leducació i la seguretat per a tots.
Alguns diuen que el fet de viure i treballar amb gent daltres cultures fa que afegim la seva identitat a la nostra i que acabem tenint una «identitat múltiple». La idea em sembla errònia perquè suposa que la identitat de cadascú és tan rígida que lúnica manera dentrar en contacte empàtic amb altres identitats és anar-les sumant totes, anar-les superposant, com si cap delles ni es modulés ni evolucionés. La psicologia personal o col·lectiva no ho diu pas així. (Abans, les identitats múltiples en una mateixa persona eren tractades pels psiquiatres; Napoleó, per exemple, havia estat un cas força perseverant en la provocació de multiplicitats identitàries; que ara ja no ho sigui pot ser un bon tema destudi històric i cultural, no només psicològic.)
Veig la identitat personal duna altra manera: des del naixement fins a la mort, la nostra identitat no respon a una vivència rígida sinó constantment mal·leable, flexible, sotmesa a influències, canvis i modulacions, gairebé sempre viscuts de forma inconscient, sense fer-ne escarafalls teòrics. Per això la gent canvia de caràcter i actituds sense perdre la identitat, i va modulant la identitat evolucionada sense perdres, sense deixar de reconèixer-se com el «jo» que era i que, malgrat tot, continua essent. El nostre jo es veu en el físic i amb ledat es va transformant de mica en mica. I quan mirem fotografies de fa molts anys, podem dir que ara ja no som iguals a com érem, però que continuem essent els mateixos. Sortosament, la nostra identitat és viva, i es fa i refà constantment. Al llarg de la meva vida no només he passat per canvis físics, sinó també mentals, intel·lectuals, espirituals, de coneixements, creences, il·lusions i expectatives. Com tothom, no soc igual a com era de petit o a com era fa uns quants anys, però continuo essent jo, sense que, almenys de moment, em calgui un tractament psicològic especial. Confio poder continuar en aquest procés de canvi que és la vida. I això no ens passa només als individus, sinó també als col·lectius dindividus.