Quant a la llengua, o, millor dit, les llengües, subratllem, seguint Borís Eikhenbaum, que la convivència de les dues llengües interioritza la natural percepció (per a nosaltres, els catalanohispanoparlants) que les coses es poden dir de diferents maneres (en diferents llengües). I aquest relativisme lingüístic genera necessàriament una relació objectiva i distant vers les llengües, percepció que permet convertir la llengua en un instrument, i de linstrument fer-ne joc.
A finals de 1828 el jove Gógol, ansiós de ser útil a la societat, sigui en la pràctica de lensenyament o gràcies a lart de la seva ploma, arriba a Sant Petersburg, boirosa capital de lImperi i rigorosa «finestra a Europa», on laprenent descriptor, malgrat les cartes de presentació i lentusiasme de la joventut, descobreix que «res no és allò que sembla, tot és un engany».
Després duna fallida experiència en el camp de la poesia, Gógol publica una sèrie de relats inspirats en els motius folklòrics, el paisatge i els costums de la seva terra natal. En les Vetlles en un veïnat de Dikanka linterès pel folklore es plasma en unes històries del passat joiós, plenes de màgia i dhumor, narracions dun poble encara lliure i feliç, rialler i astut, pel qual lautor sent ladmiració idealitzada dels romàntics Però les Vetlles venen a continuació daquesta presentació, i potser no cal que ens aturem, ni que fem aturar el lector (si ha arribat a llegir aquestes línies) en allò que ell mateix segur que gaudirà sense més comentaris.
La vida a la Venècia del Nord en els temps foscos del tsar Nicolau I, el contacte amb la cultura urbana (russa i europea), més despòtica que il·lustrada, i fins i tot la relació amb el poeta Aleksandr Puixkin, marquen una evolució en el seu estil: canvia la visió que té de la literatura i de la funció de lescriptor.
A les dificultats que pateix tot foraster anònim en un ambient regit per lordre, letiqueta i lescalafó, shi suma laparença de les coses, sense oblidar la penetrant i bromosa realitat del clima.
La decepció profunda que pateix el futur escriptor davant la fantasmagòrica vida petersburguesa, el descobriment que les coses (la gent i les idees) no són el que semblen, constitueix la base alhora ètica i formal de la seva obra posterior.
Aquesta aproximació al fet literari, que ja es dibuixa en les primeres obres, es plasma en les obres posteriors.
El 1835, lany que comença a escriure Les ànimes mortes, apareixen dos cicles de narracions que mostren levolució de lautor: del romanticisme somiador i rialler de les Vetlles (en què, no obstant això, treu el nas la rialla esglaiada del sarcasme) vers el realisme satíric i corrosiu. Mírgorod inclou, per exemple, lheroica i patriòtica novel·la Taràs Bulba; però Arabescos ja està format pels primers dels relats anomenats «petersburguesos»: Lavinguda Nevski, El retrat, Notes dun boig.
Lany següent, quan sestrena amb èxit Linspector, a la revista de Puixkin El Contemporani es publica El nas. El capot, escrit el 1841, espera ledició de les primeres Obres de Gógol, el 1842. Aquest mateix 1842 és quan apareix la primera part de Les ànimes mortes, lúnica part de lobra de la qual lautor es va sentir suficientment satisfet.
El 1837, any en què mor Puixkin, obre un extens període en la vida i lobra del ja famós escriptor. Lestrena de Linspector lany anterior és rebuda amb entusiasme pel públic (fins i tot el tsar dona mostres de paternal admiració vers el talent satíric de lautor), però la representació, interpretada en clau de sàtira social, decep profundament Gógol, convençut que ningú no lha entesa. Gógol sallunya de Rússia, viatja a lestranger, on, si exceptuem curtes estades al seu país, roman fins al 1848, tot intentant concloure lobra de la seva vida: Les ànimes mortes.
Deixem de banda la història dels infructuosos esforços per escriure el que ell considerava la seva Divina comèdia, les crides als amics i al poble rus demanant-los que resessin perquè Déu li tornés la inspiració perduda, les proclames dirigides als amics, escrits que fins avui són difícils de conciliar amb la càustica imatge de lautor dEl capot Citem només el viatge a Terra Santa a la recerca daquesta inspiració, els sacrificis i les penitències de lortodox cristià que volia conciliar bellesa i veritat en lobra. Tot això queda al marge daquesta exposició.
Afegim tan sols que pocs dies després de cremar un cop més la segona part de Les ànimes mortes, un matí de finals de febrer de 1852 Nikolai Gógol va deixar de viure, o almenys així ho van creure els que el van enterrar.
Quant a les Vetlles en un veïnat de Dikanka, nhem de destacar el caràcter carnavalesc i romàntic, joiós i fantàstic. Nikolai Gógol, al començament de la seva carrera literària i després dabandonar els intents de seguir els romàntics alemanys amb el poema fallit (i cremat) Hans Küchelgarten, empra laltre camí, el de lexaltació de les qualitats del poble, de les arrels del seu poble.
Vetlles en un veïnat de Dikanka, sense pretendre descobrir més coses al lector daquesta presentació, se situa en un marc idíl·lic: lèpoca de lemperadriu Caterina la Gran, és a dir, en un passat que lautor imagina o vol creure que era idíl·lic. Independentment de la realitat, que sempre resulta més cruel i dolorosa, lautor, novament seguint el model dels romàntics europeus, ens construeix un món sense opressió, on només la riquesa i la fredor del cor es dibuixen com un impediment per a lescalfor del veritable amor i la felicitat.
Però també és cert que de la llum rosada dun món ideal emergeixen les forces que «tot intentant fer el mal no poden més que fer el bé», com recull el seu deixeble Bulgàkov del mateix Faust que beu Gógol.
Abram Tertz, pseudònim de lescriptor i estudiós de la cultura russa Andrei Siniavski, autor de lobra A lombra de Gógol escrita en un camp de treball per intentar seguir lexemple del seu mestre, és a dir, escriure en llibertat, parlant de les Vetlles escrivia (o no recordo si potser deia) que ell simaginava Gógol com un pobre diable assegut a la vora dun estany on li havien dit que samagava el maligne. Lestany és en calma, veu i diu lincaut, mentre remena la superfície de laigua amb una branca, quan de sobte
Lhumor de Gógol sens mostra en la seva joventut com una rialla alegre, on els personatges que representen el maligne, siguin bruixes o dimonis, sí que són éssers representants del mal, però criatures dèbils i fins i tot ridícules, al costat de la força vital del poble, de la Vida.
En les èpoques de canvis, de crisi, quan es percep una realitat que sesmuny o que obre el camí a un nou futur, tan nou com impredictible, hi ha escriptors que es llancen a laventura de recordar-nos que qualsevol passat va ser millor i, el que és encara més fantàstic, que el futur serà encara més enlluernador, però nhi ha daltres que, amb humor, un riure jove i sorneguer, ens avisen