Primera edició: febrer 2019
© de la traducció, Miquel Cabal Guarro
© del pròleg, Ricard San Vicente
© daquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1 - 2
08012 Barcelona
www.editorialmalesherbes.com
That publication was effected under the auspices of the Mikhail Prokhorov Foundation TRANSCRIPT Programme to Support Translations of Russian Literature.
Producció de lePub: booqlab
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Laia Cabal Guarro
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dInternet i la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
ÍNDEX
«Riuràs amb les meves paraules amargues»
PRIMERA PART
Pròleg
La fira de Sorótxintsi
La nit de Sant Joan
Una nit de maig, o Lofegada
La carta perduda
SEGONA PART
Pròleg
La nit de Nadal
Una venjança terrible
LIvan Fiódorovitx Xponka i la seva tieta
Un lloc encantat
«Riuràs amb les meves paraules amargues»
Com es poden conciliar dos fets diametralment oposats en la història creativa de Gógol?
Lhome que més ens ha espantat i tiranitzat és el que més ens ha fet riure. No tenim autor més terrorífic, més quimèric que Gógol. I no hi ha escriptor que encara sigui capaç daconseguir que Rússia rigui tant.
I, no obstant això, resulta que tal vegada per aquesta mutabilitat, per la seva natural ambivalència en cert moment i de manera inexplicable, el riure en Gógol suscita langoixa i lhorror; es diria que el seu riure passa a ser el seu contrari: el plor, que, no obstant això, en ocasions també posseeix la qualitat oposada de fer riure.
On és el final i el principi? Què es dona abans, què és primer, lalegria deslliurada, la comicitat natural de Gógol, o la no menys íntima companya de la seva ànima, la malenconia?
Abram Tertz1
probablement hi ha poques observacions sobre els seus escrits que no hagin aparegut ja impreses en alguna banda. I, no obstant això, encara subsisteixen grans problemes dinterpretació que comencen, matreveixo a suggerir, en el nivell de la formulació: continuem buscant les preguntes apropiades per plantejar al refractari text de Gógol, així com marcs apropiats per col·locar-lo.
Donald Fanger2
Líric i burlesc, còmic i amarg, tendre i grotesc, ambivalent, refractari, contradictori com la vida que va viure i el món que el va envoltar
Seguint les passes del mestre, Aleksandr Puixkin, Nikolai Gógol és fins ara un dels autors més famosos entre els lectors russos i no només russos. Admirat pel riure que provoquen les seves comèdies, les seves farses i els seus relats, per la dimensió còmica, satírica, fins i tot grotesca, de la seva obra, per la capacitat lírica de «suscitar bons sentiments» (com diria Puixkin) i, com podem veure des de les primeres línies daquestes magnífiques Vetlles en un veïnat de Dikanka, per la seva habilitat de mudar el riure per un sentiment contagiós de melangia i contrarietat. Artista de la sàtira, lloat i seguit per realistes i romàntics, per simbolistes i formalistes, Gógol, en la seva curta vida i fugissera obra, ha obert les portes a la nova prosa russa i al teatre modern rus.
Però comencem pel començament. Nikolai Vassílievitx Gógol va néixer el 1809, l1 dabril, el dia del Riure (o dels Beneits). Aquesta festivitat darrels paganes és a lImperi rus i el nord dEuropa el dia de les bromes, dels enganys. Sembla que el destí hagués volgut que lautor nasqués sota lestrella dels còmics, dels bromistes, de la sàtira i la burla.
Va néixer a Sorótxintsi, a laleshores anomenada Petita Rússia, actualment Ucraïna, terra reconquerida per limperi on conviuen, com a mínim, dues llengües: lucraïnès, la parla del poble, dels camperols i els serfs i alguns intel·lectuals, i el rus, llengua de les classes superiors, terratinents nobles o no, com els pares de Nikolai.
El pare, Vassili Gógol (1777-1825), era un elegant propietari dun bon tros de terra amb dues-centes ànimes, versificador sentimental i tendre, «narrador incomparable» i amant dels jardins. Prohibia rentar la roba als estanys del seu petit edèn «domèstic» per tal de no destorbar els rossinyols. Admirador de les arts, escrivia i dirigia amb els familiars i el personal de la casa obres de teatre en rus i ucraïnès.
La mare, Maria Ivànovna Gógol (1791-1868), dona profundament religiosa i sensible, va sobreviure el marit, mort prematurament, i el seu fill Nikolai.
Nikolai va viure els seus primers anys al camp (ambient embolcallat per la natura i regit per la tradició), lluny de la ciutat i dels cataclismes històrics i polítics que sacsejaren lImperi en aquells anys: la invasió napoleònica de 1812 i laixecament dels decabristes el 1825.
Del seu pare va rebre latracció per lart, especialment pel joc de màscares que representa lart escènic; de la mare, les seves fermes conviccions religioses. Art i religió, que formaren els dos pols insuperablement enfrontats de la seva estètica i ètica. De les terres del sud, a més de lamor a la natura, nassolí una evidència: el caràcter ocasional i fortuït de lús de la llengua que parlem; en el cas de Gógol, de la convivència entre lucraïnès, enginyosa, riallera i sonora llengua que parla el poble, el rus, culte i literari, i les civilitzades llengües europees. Daquí ve, potser, lenriquiment que per a la llengua russa representa lobra de Gógol. Linterès per la narració oral, per la sonoritat de la llengua (que es reflecteix en loralitat de lobra gogoliana) i lamor pels ambients populars, per la provinciana i càlida Ucraïna, la Petita Rússia, tot això forja tal vegada una visió més solar del món: lhumor de Gógol, un riure que sembla portar a la freda Rússia els vents del sud.