LÒscar va arronsar les espatlles i es va asseure per descordar-les.
Sí, són boniques.
El Manel satura. Les petjades fan un canvi de rumb, quatre més i les últimes al mig de la carretera. Com si hagués estat abduït. Com si hagués desaparegut. Ell i la lluna.
Sí que ens hem enfadat, hòstia! Sí que ens hem enfadat!
El Tom posa el fre de mà i mira lÒscar.
Ja ens veurem.
LÒscar agafa amb força la maneta de la porta.
I on anirà, ara?
Per un camí que porta als boscos de dalt lestació.
No la matarà, oi?
El Tom serra els llavis.
LÒscar salta del cotxe. Observa com els gossos el miren a través del vidre. Lentelen. El Tom arrenca el cotxe i els gossos comencen a bordar. LÒscar es queda immòbil mirant com el totterreny sallunya. Alça la barbeta i mira la nit negra. Ja no hi ha núvols i les estrelles, sense la lluna, brillen molt més intensament.
Salta la tanca, passa per davant la caseta i amb passos ferms es dirigeix cap al telecadira. El vent gèlid fa moure les cadires rovellades.
I grinyolen.
Un lament enmig del silenci blanc.
Mira al seu voltant.
Una ossa. Aquesta quietud és per culpa duna ossa.
Per la por. Per la por de morir. El mateix motor que va provocar construir una estació desquí és el mateix que la fa abandonar. La por de morir fa construir artefactes per distreures, Manel, i després, els abandona. Aquest és el tema dAbismes. Del nou projecte. Tagrada?
Mira a dreta i esquerra i sapropa a una pilona del telecadira que té la pintura desenganxada.
Quan troba el punt òptim, treu la càmera.
La llum del flaix il·lumina una de les cadires. El so es propaga per tota la muntanya fins a retornar als seus timpans, com un bumerang. Es posa ràpidament la càmera dins la jaqueta perquè no es mulli i mira la fotografia.
Hi ha massa neu. No sembla una estació desquí abandonada. No fa lefecte que volia.
I si neva els cinc dies? Què faran? Estar calents a lhabitació. Banyar-se. Els massatges.
Vol intentar fer la fotografia des dun altre angle, que es percebi com el cable del telecadira es fon amb els avets al capdamunt de la muntanya. Intentarà que no es vegi la neu. Podria enfocar només els troncs. Treu ràpid la càmera, es col·loca bé la caputxa per tapar-la una mica.
Mira pel visor. Sintenta imaginar el telecadira en marxa. Famílies rient. Anoracs de colors. De què tens por, Òscar?
Dispara.
De la llunyania li arriben uns lladrucs exaltats.
Deixa anar la càmera. Es gira i mira la carretera completament nevada.
Però on és el Manel? Hauria sigut ben fàcil venir els dos, junts. Shauria posat al seu darrere, contemplant com fa les fotos, dient aquesta és bona, aquesta no. Com quan triaven les de lexposició sobre desnonaments, estirats al terra del menjador. El Manel en volia unes quantes per calcar-les per al projecte de còmic que tenia al cap, quan encara estava a latur i feia el curs dil·lustració i la idea dadoptar un nen no li havia inundat tot el cervell engolint el còmic, el triar fotos, laquesta és bona, aquesta no.
Adoptar.
Òscar, he vist que a Etiòpia trigaríem tres anys. He vist que al Vietnam sembla que va més ràpid. I ell sol passant les fotos. Perdent intensitat. Aquesta és bona, aquesta no. Mira, Manel, aquesta potser et serviria per a la coberta del teu còmic?
El còmic? Tss daquí que el faci, amb la feinada que tinc al despatx ara mateix! Però si tenies largument claríssim! Ho tenies claríssim abans de trobar la feina!
LÒscar contempla el telecadira. Immòbil. Testàs banyant, Manel? Saps que no hi ha lluna plena? Però no passa res. De lluny, els gossos borden amb més fúria. Uns segons després, lÒscar sent una altra pessigada més intensa al mugró del pit esquerre.
Ja es veuen les pilones del telecadira enormes. Sembla que ja no neva amb tanta força. El Manel camina rere el Sam, que fa estona que no diu res. Nota els mitjons mullats i un calfred li puja per les cames, recorrent tota la columna vertebral fins a les cervicals. Es mira les vambes velles. Saps quin peu faig jo, Òscar? Ho saps? Saps si mhaig de canviar les vambes perquè les tinc vellíssimes? Són boniques, ja te les regalo jo. Ai, no facis de papa.
Papa.
Shauria hagut daixecar i llençar-ho tot. Totes les botes de la prestatgeria. Les botes per anar a fer fotos a lestació desquí abandonada. Lestada que pagarien amb el seu sou de treballar al despatx darquitectura. Lestada que ell prepararia meticulosament: el cotxe llogat, lhotel, els vols. Que no va saber veure que no hi hauria lluna plena? Això és lúnic que li pot recriminar, però hauria sigut tan fàcil com que se nhagués preocupat ell. Però és clar, ell és lartista. Només pot pensar en el paisatge i a moure lobjectiu. I, a sobre, es veia capaç dinsistir-li en el còmic i ell, ben innocent, encara es defensava: el còmic és un passatemps.
Un passatemps? Però si tencanta, si ja tenies un editor interessat.
Òscar, per favor, és una editorial petitíssima.
I què? Per aquí es comença.
Ah, molt bé, i com vols pagar les factures, amb les teves exposicions? Potser tu hauries de començar a veure la fotografia com un passatemps, també, i buscar-te una feina de debò!
El Sam satura, es gira, el mira i es col·loca el dit índex a lorella.
Ho has sentit?
El fred se li ha colat a dins de la jaqueta i lÒscar fa estona que tremola i encara no ha aconseguit cap foto decent.
La millor.
Abismes.
Exposició: Abismes, per Òscar Torres.
Necessites una foto més impactant, Òscar, el teu treball està perdent potència. Què et sembla, Quique, una estació desquí abandonada? Nhe trobat una. Lluny. Hauria dagafar un avió, però crec que és bona idea. Prova-ho, sí.
LÒscar esbufega. Manel, de vacances aniré un dia a una estació desquí abandonada. Crec que he trobat la idea per a lúltima foto de labisme. Al Manel li va molestar que hagués planificat les vacances. Tu sol? No ho sé... Mhi vols acompanyar? Sí, però no és això, Òscar, no és això. Al cap de dos dies el Manel li va ensenyar un full que havia imprès. És la reserva de lhotel, hi passarem les vacances. Agafarem un avió i després llogarem un cotxe. Ja està tot pagat. Tindràs cinc dies per trobar la foto que busques.
De cop, una altra pessigada al mugró esquerre. Sent com si cremés. Sapropa al telecadira i sasseu al seient que vola més a prop de terra. Recolza els peus al suport. Es frega el mugró. Es doblega cap endavant i sembla que així el dolor minva. Els gossos han deixat de bordar.
De lluny, se sent un tret. El so sec es propaga per la pista desquí. Les cadires es balancegen i sembla que udolin. LÒscar es gira i recorre amb la mirada el cable que sendinsa al bosc.
El Manel mira espantat el Sam, que es gira i observa la muntanya. Els ulls li brillen.
És el Tom.
Comença a córrer i el Manel el segueix. Salten la tanca. El Sam treu un joc de claus de la butxaca de la jaqueta i obre la porta de la caseta de lestació desquí. El Manel contempla el paisatge. No veu lÒscar per enlloc. Li costa respirar. Mira linterior de la caseta. El Sam encén uns llums.
Què fas?
Haig de pujar.