La noia el mirava descaradament. Ja havia traspassat la frontera; tot just esperava que lÒscar la seguís a laltra banda.
Em sembla que no estic sol.
Ah.
La Clara va fer cara de decebuda, fins que va notar lambigüitat de la frase.
Només tho sembla?
És una sensació que tinc.
Làngel de la guarda?
Sen burlava. Totes ho feien, al principi.
No sé pas què és. Només et puc dir que, per culpa daixò, totes les noies que conec sespanten i em deixen plantat.
La noia va tornar a fer el gest dabraçar-se.
Mestàs espantant.
Taviso, i prou.
La Clara va fer una altra rialleta.
Ja ho entenc va dir com si hagués copsat la broma. Mestàs prenent el pèl. És una continuació del teu monòleg.
No va respondre lÒscar. És veritat. Sempre passa alguna cosa que les espanta.
Com ara què?
No ho sé. Coincidències que al final no ho són.
La noia va treure un cigarret.
Et molesta que fumi?
LÒscar va negar amb el cap.
Quina mena de coincidències, per exemple?
No ho sé va admetre lÒscar. Varien. Arriben per sorpresa. Sempre penso que no passarà més, però aleshores...
Nhas espantat moltes, de noies?
La Clara parlava amb el cigarret apagat als llavis. Havia deixat la bossa sobre la taula i lestava regirant.
Totes les que he conegut.
Totes? Pobret. Deu ser per això que somies companyies invisibles.
LÒscar notava que no sho acabava de creure. Per regla general, totes les noies ho posaven en dubte fins al darrer moment. Estaven convençudes que, per molt que es dediqués als monòlegs de terror, no deixava de ser un comediant, o que patia la deformació professional de lactor: no parar mai dactuar.
No trobo lencenedor.
Eh?
Lencenedor va repetir la Clara. El duia a la bossa, nestic segura.
Demana foc.
Ja. Però és que és un encenedor dels bons. Un regal. Lhaig de trobar. No entenc com puc haver-lo perdut.
Potser te lhan robat.
Ella va fer que no amb el cap.
Aleshores lÒscar ho va veure clar: la pèrdua de lencenedor no era cap coincidència. O sí? Dubtava. No. Totes les coincidències començaven amb detalls innocents com aquell. No fallava mai. Detalls innocents, que al final no ho eren.
Va ser incapaç de fingir. La seva mirada va desenterbolir-se i va notar que les pupil·les se li dilataven, com si li calgués tota la claror possible per tenir la certesa que no samagava res a la penombra dels racons.
La noia sen va adonar de seguida.
Per què em mires amb aquests ulls? va preguntar espantada.
Ell va restar en silenci, però ja era massa tard. Quan allò començava, no saturava fins al darrer moment.
La Clara va deixar descorcollar la bossa i va fer un somriure dincredulitat.
Suposo que no deus voler insinuar...
Ell va mirar al seu voltant, instintivament. Què simaginava que veuria? Dos homes jugaven a cartes, endormiscats. El cambrer canviava el barril de cervesa. Al fons, a la portalada que conduïa al vestíbul del teatre, flotava un nuvolet de fum blavós, com el rastre dun fumador que shi hagués estat un moment.
Ja men recordo va dir la noia. Lhe perdut als lavabos. Em deu haver caigut. He sentit un soroll. Men recordo ben bé. Vaig a mirar-ho.
Va fer com si anés a aixecar-se.
No hi vagis.
LÒscar no es va poder contenir. Li va sortir instintivament, com de costum.
Per què?
Les noies, no cal dir-ho, no li feien mai cas.
Perquè no. Perquè no trobaràs lencenedor. Perquè trobaràs... una altra cosa.
Què és, això? va dir ella bruscament. Una mena de joc psicològic?
És una de les coincidències que no ho semblen.
Com ho saps?
Perquè sempre comença així.
Què vols dir? Que algú mha pres lencenedor expressament?
És molt possible.
Per quin motiu?
Vol que vagis a buscar-lo va respondre lÒscar.
I què passarà, si hi vaig?
Que no tornaràs.
Què thi jugues, que torno?
No tornaràs. Marxaràs. Veuràs alguna cosa, tespantaràs i no voldràs tornar. Nestic segur.
El fum blavós es movia, però no es dissipava, com si estigués atrapat en una ampolla invisible. Es desfeia mandrosament en filets de teranyina, component figures variables com les dels núvols del cel: cares deformes, màscares grotesques que reien i feien ganyotes.
LÒscar va fregar-se els ulls, però el fum no va desaparèixer. Va girar-se cap a la Clara.
Per què nestàs tan segur? va fer ella.
Perquè mha passat moltes vegades. Ja tho he dit abans.
Vols dir que no ets tu, que espantes les noies?
Les espanto per evitar que sespantin encara més.
Tens una fixació amb el terror, oi?
Digues-li com vulguis.
Saps perfectament que aniré a buscar el meu encenedor, oi?
Sí.
Laniré a buscar, el trobaré, tornaré i llavors veuràs que el teu experiment, o el que sigui, ha fallat.
Tu mateixa.
Era impossible. Hi havia alguna força ingovernable que empenyia les noies a deixar-lo sol i a quedar-se a soles amb allò. Fos el que fos.
La Clara va aixecar-se i va deixar el cigarret sobre la taula.
Fixat si nestic convençuda, que tornaré, que vull que em demanis un gintònic, sisplau.
Va fer mitja volta i va dirigir-se cap als lavabos. Shi arribava pujant una escala estreta del vestíbul. Eren amplis i antics. Sempre hi feia molt de fred, fins i tot a lestiu. Els fluorescents del sostre parpellejaven i les portes estaven farcides de cremades de cigarret que recordaven ulls cecs.
No va girar-se en cap moment. Caminava tota decidida, com si volgués representar el paper duna noia que no es deixa entabanar pels trucs dun actor que es resisteix a treures la màscara.
Quan va travessar el núvol blavós suspès a lentrada del bar, tant ella com el fum es van perdre de vista.
LÒscar va demanar el gintònic, però no va esperar-la. Sel va beure a poc a poc, mirant alternativament la penombra del vestíbul i el cigarret abandonat.
Van passar deu minuts. La noia no tornava. Mai no havia gosat anar-les a buscar. Tenia por dallò, fos el que fos, dallò que robava encenedors i li prenia les noies.
Aleshores, pel finestral, a la claror carbassa dels fanals, va veure una silueta que corria sobre les fulles mortes. Corria cames ajudeu-me, corria com un llamp, corria a la desesperada, corria frenèticament, corria com si lúnic sentit de la seva vida fos córrer.
No es va girar en cap moment. Tot just corria i corria fins que va arribar al fons de lavinguda i es va perdre de vista definitivament.
LÒscar va deixar el cigarret al cendrer, es va acabar el gintònic i sen va anar, procurant no mirar cap als lavabos.
No obstant això, va entreveure de reüll aquella teranyina blavosa, al capdamunt de lescala, davant la porta dels lavabos, que eren a les fosques.
«Adéu, Clara», va dir-se. «Mira que the avisat.»