Aquesta nit no parlis amb ningú!
núm.26
Josep Sampere
AQUESTA NIT NO PARLIS
AMB NINGÚ!
Ed. Males Herbes
2016
Primera edició: octubre 2015
Segona edició: gener 2016
©Josep Sampere Martí
© Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1,2,
08012, Barcelona
www.editorialmalesherbes.com
PRODUCCIÓ DE LEPUB: booqlab
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Cristina Carbonell Vilalta
Col·lecció coordinada per Ricard Planas i Ramon Mas
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial
daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o
futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dInternet i la distribució
dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
ÍNDEX
LÒscar i les noies,
LÀngel i les noies,
LEduard i les noies,
Aquesta nit no parlis amb ningú!,
No et vull veure,
LÀngel i la Martina,
Cèlia etcètera etcètera,
Cinema mut,
Laltra cara de lÀngel,
Laltra cara de la Martina,
Màscares,
Metamorfosi,
Un monòleg de lÒscar,
No és un adéu per sempre,
Love story,
Ni prou silenci, ni prou flors,
El darrer acte,
El darrer monòleg,
1. LÒscar i les noies
LÒscar Malet va interpretar el seu monòleg de terror en un teatre gran duna ciutat petita. Els espectadors eren escassos però generosos: no li van plànyer aplaudiments i van sortir satisfets i esfereïts. En acabat, lactor va signar uns quants autògrafs i va instal·lar-se, com de costum, en una taula del bar.
Esperava, a contracor, linevitable.
Pel gran finestral modernista (tot era gran, en aquell teatre), va veure que sencenien els fanals de lavinguda vorejada darbres despullats. «Es fa fosc abans dhora, a les ciutats com aquesta?», va pensar. La tardor li feia venir reflexions que semblaven pensaments pansits. Després va dir-se: «Potser que torni a lhotel, abans no sigui massa tard».
Aquell «massa tard», que no tenia res a veure amb lhora, li va provocar esgarrifances. Com de costum.
Encara no havia esbrinat el motiu exacte de la seva por, però en tenia un vague pressentiment.
I quan ho pressentia, gairebé sempre ja era massa tard. Sen va adonar en veure que se li acostava una noia. O, més aviat, «la noia». Totes sassemblaven força: nhavia conegut unes quantes, en ciutats petites com aquella. Gairebé mai no li demanaven autògrafs. Esperaven que el teatre es buidés i es posaven a laguait. Esperaven que sortís. Esperaven pacientment que es prengués un parell de copes. Aleshores se li acostaven i trencaven el gel amb la mateixa broma o alguna variant:
També estàs sol, fora de lescenari?
És el que li va preguntar «la» noia, aquell capvespre de tardor en què, segurament, ja era massa tard.
LÒscar va aixecar els ulls i va dirigir-li una mirada suplicant. «Vés-ten», li va pregar en silenci. «Vés-ten.»
Tots dos, però, ho van interpretar malament: ell no va interpretar bé la mirada (dos gintònics perjudiquen bastant lexpressivitat dun actor) i ella en va confondre el significat.
Vols que et faci companyia una estoneta?
LÒscar hauria pogut desanimar-la amb qualsevol excusa, però en el fons es negava a creure que allò pogués tornar a passar. Suposant, no cal dir-ho, que hagués passat mai. Per tant, temptava la sort: es volia convèncer que no era possible que allò, fos el que fos, es repetís. Convidava les noies a seure amb ell, i gairebé sempre les prevenia. Per si de cas. Per si eren prou llestes per intuir alguna cosa. Per si eren prou sensates per tocar el dos.
Com vulguis va convidar-la lÒscar. Seu.
Em dic Clara.
Li va fer una encaixada per damunt dels gots buits. La pressió i la durada van deixar ben clares les intencions de la Clara. Com de costum. Temps enrere hauria pensat amb humor pervers: «De ben segur que passarem daquest primer acte». Ara, però, es limitava a esperar que aquell tercer acte no acabés darribar.
Mha agradat molt el teu monòleg va dir la Clara. És únic. Tothom en fa dhumorístics, avui dia. Tothom vol fer riure desesperadament. Tu, en canvi, prefereixes posar els pèls de punta al personal.
Has tingut por?
Ella va afirmar amb el cap i va fer el gest dabraçar-se, com si només de pensar-hi sestremís de dalt a baix.
Mhas fet imaginar coses terribles. No crec que pugui dormir, aquesta nit.
Ho va dir amb un somriure insinuant.
I tu? va afegir. Pots dormir, després dexplicar aquestes històries?
Fa temps que tinc malsons.
Ja començava a aplanar el terreny, lÒscar.
Passaràs la nit aquí?
En aquest bar? va bromejar ell.
La Clara va fer una rialleta.
A la nostra ciutat.
Sí. Mestic en un hotel.
No tindràs por, tot sol?
LÒscar va mirar pel finestral. Ja era fosc i el vidre els emmirallava. Va observar el seu reflex amb una admiració que havia esdevingut automàtica: ni en moments com aquell no podia negar que era irresistible, fins i tot reflectit en una finestra plena de regalims ressecs. En moments com aquell, hauria pagat per ser lleig.