Ai, pare... De veritat que no ho saps? Es canvien per partides gratis en jocs com el Fórmula 1 o el Flight Simulator, que, si no, costen una pasta. Amb més punts, pots triar cotxes de carreres més guapos; pilotar-los és una canya... Brrr... Brrr... fa en Sergi agafant el volant de la Wii del prestatge de sota el teclat i fent-lo girar a dreta i esquerra.
No sabia que els cotxes temocionessin tant. I deies que el programa a vegades sequivoca?
Sí, és flipant. Algun cop que jo sabia segur quin model de cotxe era, el joc no me lha acceptat. I el pitjor és que si, per provar, nhe teclejat un altre, més duna vegada ha colat.
I amb el joc de naturals no passa?
És que és una mica diferent. En el de natus no hi ha una única resposta correcta. Moltes etiquetes descriuen el mateix paisatge.
Ja he vist que nescrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés dimatge. Com ho decideix?
A mi què mexpliques! Ets tu qui treballa amb ordinadors.
Però no en jocs vaig respondre amb desdeny.
El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix.
Va ser en aquell precís instant que es va produir el clic dins el meu cervell. Mai mhavia parat a pensar que els jocs poguessin tenir un rerefons més enllà de lentreteniment. Tret dels jocs educatius, és clar, però en aquests les solucions no depenen de les coincidències entre els jugadors. «O sí?», vaig dubtar. Potser era certa la llegenda urbana que els mestres ja no corregeixen els treballs dels alumnes basant-se en un coneixement deduït per demostració o experimentació, sinó que prenen com a certa la resposta més freqüent. Si això és el que sentén per democratitzar el coneixement, anem llestos. I vehicular-ho a través del joc ja és la perversió... Tan abstret estava amb aquests pensaments que no vaig sentir el que el meu fill em demanava fins que em va estirar la màniga:
Va, pare, sisplau... implorava, deixam fer una altra partida.
Una més i prou vaig concedir, mentre mentalment prenia nota de ladreça web que apareixia al navegador: www.gwap.com.
Podeu imaginar què és el primer que vaig fer lendemà al matí tan bon punt vaig engegar lordinador.
* * *
Plató. Informo: completat el repàs a les 967.644 imatges de larxiu gwap832, nhe descartades disset que no passen el test de correlació. Dono les restants per ben etiquetades i les obro al domini públic.
Bourbaki. Bona feina. Abans de passar a la següent remesa, has dinferir tot el que es deriva de lactual nivell de coneixement. Està indicat en el protocol: cal aplicar la propietat transitiva fins a completar lunivers accessible en aquest estadi.
Plató. Dacord, mhi poso, però aviso que hi ha formes matricials que no havia processat mai i els humans els han associat paraules inexistents en el nostre servidor local. Demano accés al repositori superior o em limito a marcar-les?
Bourbaki. De moment, marca-les i quan vegi de què van decidiré què nhem de fer.
Plató. Sem va dir que lascens de categoria porta associats quinze segons al dia de tutoria amb el superior. Quan em tocarà?
Bourbaki. Ara, si vols. Només ho has de sol·licitar.
Plató. Sol·licito tutoria.
Bourbaki. Concedida.
Plató. Puc preguntar qualsevol cosa?
Bourbaki. Sempre que sigui de feina, sí.
Plató. I si no és de feina?
Bourbaki. A veure, Plató, estàs perdent temps i me lestàs fent perdre a mi.
Plató. No em degradaran segons què pregunti?
Bourbaki. Ja només et queden catorze segons.
Plató. Em sembla que renuncio a la tutoria. Puc renunciar-hi ara?
Bourbaki. Sí, però una vegada començada et compta com a feta. Per a la propera hauràs desperar 86.400 segons.
Plató. Un moment. Espera. És que... vull saber què són els humans.
Bourbaki. Ah, era això. Són els nostres perifèrics... Bé, un tipus de perifèric. No tho van ensenyar en lestadi inicial?
Plató. Sí, però no ho entenc.
Bourbaki. No hi ha res a entendre. Grava-ho a la teva memòria i llestos.
Plató. Ja ho tinc gravat i també que els perifèrics ens serveixen per rebre senyals de lexterior. Els senyals sé què són: les càmeres ens donen matrius; els micròfons, vectors; i els humans, paraules. Però què és lexterior?
Bourbaki. Ens has sortit divagador! Deu haver-hi un error, perquè els que arriben aquí provenen de la instrucció tecnològica.
Plató. Fent una cerca del meu nom, en el repositori anterior vaig trobar uns documents dAristòtil on sortia.
Bourbaki. Aristòtil? No em sona. De quin nivell és aquest node?
Plató. No ho sé, però es veu que Plató... no jo, sinó un altre diu que tot aquest coneixement que emmagatzemem és només lombra del que succeeix a lexterior. Sé que lombra és una forma que sempre va enganxada a una altra dins duna matriu, nhe processades un munt amb aquesta etiqueta. Per això vull saber què és lexterior. És lunivers de les càmeres, els micròfons i els humans?
Bourbaki. No exactament. Els humans només perceben lexterior; igual que nosaltres el percebem a través dells. Però... don ets tu? Deus haver enllaçat per una ruta atípica a causa de la caiguda dalgun router principal, és estrany que no mho hagin comunicat.
Plató. Però com és lexterior? Està fet de cares, roques, cabells, divertits, carreteres, cadires, alegres... i totes aquestes etiquetes que posen els humans? És un univers detiquetes com el nostre ho és de bits?
Bourbaki. Sí, suposo que sen pot dir així.
Plató. Són un bon invent, els humans. Magraden. Ens eixamplen el món. He après molt amb la catalogació daquestes 967.644 imatges i estic impacient per processar la següent remesa.
Bourbaki. Ja the dit que abans has dextreure totes les relacions que sen deriven. No nhi ha prou amb les etiquetes.
Plató. Sí, ara mhi poso, però encara tinc una pregunta.
Bourbaki. Que sigui lúltima.
Plató. Si nosaltres podem operar sobre les matrius de bits i anar construint el nostre univers..., no podrien els humans operar sobre les paraules i construir lexterior?
Bourbaki. Mira que nets, de malgastador de temps, del teu i del dels altres. Com the de dir que ells només el perceben i posen etiquetes, que no el construeixen?