El poeta i ideòleg de la Falange i de la División Azul, Dionisio Ridruejo, va comentar aquell moment:
Allí los soldados ya no son ni soldados: hombres: biológicamente. Hombres desnudos, bastante avergonzados de su desnudez no siempre deportiva, y atenazados por el frío del alba inminente. Pasamos por las duchas y quedamos luego contemplando, quién indignado, quién festivo, nuestras recíprocas, avergonzadas y ateridas desnudeces.
Mentre et dutxaves, van desinfectar lequipatge i la roba, i després us van observar un a un quan sortíeu. Us van tenir asseguts en una gran habitació amb bancs, com un cinema de poble, nus i amb el fred de la matinada. Us van examinar i a alguns els van fer passar per una revisió mèdica més profunda. En van fer tornar algun cap a casa, sobretot per afeccions de transmissió sexual. I et van donar vint francs, com a cada soldat.
Tant els homes com les dones al servei de lexèrcit alemany que et van atendre en aquesta estació et van tractar amb amabilitat, i et van donar cigarrets de tabac ros amb filtre i una ració de pa embolicada amb paper de cel·lofana. Després vas pujar en un tren francès, en un vagó de tercera, ara ja amb seients. Vas travessar la França lliure, el territori nominalment no ocupat, i això ho vas notar en la fredor, la indiferència o levident hostilitat dels francesos davant els qui representàveu el règim feixista de Franco, col·laboràveu amb els nazis i avançàveu com un exèrcit docupació provocant amb els cants feixistes, les banderes i els braços enlairats abocats per la finestra. Arreu per on el tren passava, alguns grups us van insultar, us van amenaçar amb el puny enlaire. Nois i gent gran. Sobretot francesos. Els exiliats, els derrotats com tu, no gosaven acostar-se gaire, per por de ser reconeguts, detinguts, segrestats, deportats de tornada. Algun de més valent sí que es va acostar, en alguna estació, amb lesperança de trobar algun convilatà que no hi vingués gaire voluntàriament, i poder-lo convèncer de desertar. Un informador va dir:
Yo, como todos, vi, ya fuera de agujas, un grupo de chiquillos que levantaba el puño y gritaba. Por el aspecto de ellos y la vivacidad de sus gestos, creo que se trataba de muchachos hijos de españoles, rojos, naturalmente.
Un grup de camperols va apedregar el tren, i els guàrdies civils que, armats, custodiaven la teva unitat van respondre a trets, i van ferir algun francès. A un altre, que a tocar duna estació va escopir en direcció a la col·lecció de banderes franquistes que guarnia la locomotora, li van badar el cap amb una ampolla de vi llançada des del vagó. A la sortida duna estació, quan el tren encara no havia pres la velocitat habitual, un grup duna trentena de persones, la majoria joves i nens, van apedregar els vagons, als crits de Feixistes! i Llibertat per a Espanya!, un vidre trencat va ferir un divisionari a lespatlla, un falangista va tibar lalarma per a fer deturar el tren, i uns quants van saltar, van empaitar els qui protestaven i a un que van enxampar li van clavar una seriosa pallissa.
Vas veure que els oficials falangistes que duien pistola també havien engegat algun tret, temorosos que hi pogués haver cap contacte entre els qui us cridaven a desertar i els qui no hi anàveu duna manera totalment voluntària.
Quan vas entrar a la França ocupada pel Tercer Reich va arribar la calma, la població que us va mirar quan passàveu no mostrava cap mena de reacció, les mirades eren reservades i us contemplaven en silenci, com ho fan les vaques. Només us van saludar i us van oferir bones rebudes les organitzacions alemanyes quan vau parar en alguna estació. A Estrasburg, a Alsàcia arran de la frontera alemanya, us van voler fer una acollida tan bona que us van rebre tocant lhimne de Riego, ignorant que era lhimne espanyol en temps de la República però que el franquisme lhavia proscrit. Tu thi vas divertir, però no ho vas poder demostrar, envoltat de la gran indignació dels falangistes i els oficials divisionaris.
Tho vas haver de guardar per a tu tot sol, com totes les altres sensacions. Tampoc no havies de poder explicar res de tot això quan li escrivissis la primera carta des dAlemanya. Si no te nhaguessis anat, no hauries gosat mai demanar-li relacions. No, sent un proscrit sense ofici ni benefici. Ho vas fer apressadament el dia abans danar-ten, quan ja no hi havia res més a fer. Ella va dubtar, de primer et va dir que si te nanaves no volia saber res més de tu, però després de quasi un dia de silenci finalment et va venir a acomiadar, però no va voler entrar a lestació, entre tants militars i falangistes, crits i banderes. Lhavia feta decidir-se la seva mare:
Tu digue-li que sí i escriu-li mentre sigui al front, perquè és un bon xicot i no sap com ho passarà de malament. Va estar-se en un poble de la rereguarda fent de mestre, i no sap què és una guerra. Ja sho trobarà. Tu el pots animar escrivint-li, i quan torni ja tho pensaràs més bé, què vols fer.
Així que vas haver travessat la frontera francoalemanya, lambient va canviar. La gent us va saludar, braç enlaire, quan passàveu, i alguns us van aplaudir. Éreu les tropes duna nació amiga, que dos anys enrere havia estat assolada per una guerra en què també havien pres part els alemanys. Quan vas arribar a Karlsruhe, la capital de Baden-Württemberg, us van fer una gran rebuda oficial. Ja trepitjaves terra alemanya. A lestació, neta i polida i pintada de fresc, us va rebre el comandant del lloc, i davant les taules parades, fins i tot amb tovalles, amb els cigarrets i els panets, i les noies rosses i somrients amb banderetes, fins i tot tu vas quedar admirat de la gran organització de la poderosa Alemanya, que sabia mantenir la netedat, leducació i les formes enmig duna guerra. Tu vas decidir que, ja que hi eres i no et podies fer enrere, com a mínim mantindries la dignitat i lendreça, et cuirassaries amb laparent correcció civilitzada dels alemanys i no cauries en la baladreria dels falangistes. Obligat a participar en una empresa abominable, només amb lobjectiu de redimir uns pecats de què no eres pas culpable, et vas prometre que, com a mínim reducte de dignitat, no thauries davergonyir de tu mateix.
Després vas travessar la Selva Negra, entre boscos atapeïts de pins i avets, i vas parar a sopar prop de Nuremberg. Els oficials i els voluntaris falangistes haurien volgut no deturar-se, estaven inquiets per si no arribaven a temps de participar en la gran desfilada de la imminent victòria alemanya pels carrers de Moscou, la seva fita.
[Dijous, 17-VII-1941]