[Dissabte, 28-VI-1941]
3. Estic net
Fot fàstic. Barcelona sha omplert de cartells que rere laranya falangista proclamen:
«Alistaos para luchar contra el comunismo. Banderines en: Jefatura provincial de FET y de las JONS, Paseo de Gracia, 38. Jefatura provincial de la milicia, Av. Generalísimo Franco, 462. ¡Rusia es culpable!»
Tot torna a estar ple de banderes vermelles i negres cridant a la guerra, com fa cinc anys. Aleshores eren de la CNT i el seu braç armat, la FAI. Ara són de la FET i el seu braç armat, les JONS. Sempre pistolers amb limpuls entusiasta dels joves bàrbars. Els uns van canviar els noms dels pobles perquè hi havia massa sants i els altres van fer el mateix per massa catalans, tots amb la mateixa irracionalitat. I sempre amb la mateixa cantarella: mort als qui no ens deixen fer la revolució pendent. Ara, altre cop Rússia. Ja el 1936 els militars revoltats es van justificar inventant-se una conspiració bolxevic que volia destruir Espanya. Al principi jo no entenia res i la situació de desordre fins i tot em va engrescar. Ara veig que era una criatura. Van ser dos anys i mig esvalotats, durs però com un joc, amb morts i bombes però estimuladors, amb moltes lectures, i amb totes les descobertes a labast. Tot hi valia. Al final fins i tot ajudava, quan passada la primera foguerada de destrucció i terror vaig entendre que em volien ensorrar el món que havia conegut, però encara no tenia ledat dels més joves que van mobilitzar quan ja no hi havia res a fer. Van aconseguir ensorrar-lo, el meu món, i ara han passat uns altres dos anys i mig ofegadors, obscens, negres i sense sortida. Quan va començar tot jo havia fet tretze anys i a la ciutat la guerra era acció, labolició de les normes, la llibertat. Ja la proclamació de la República va ser una festa, tenia set anys i el carrer era el meu pati de jocs, lescola va canviar i era un goig aprendre. La descoberta de lesport en equip. Del cos. De lesquí a la muntanya. De la lectura. Ara en tinc divuit i soc un vell condemnat sense futur. Tot és foscor, restriccions, ignorància, fam i brutícia. Noies tristes i espantades, que miren a terra, reprimides. No hi ha cap esperança, el carrer és una presó, la ciutat és un cementiri. Fins i tot la guàrdia civil impedeix les sortides a esquiar, no fos cas que mescapés a laltra banda. Tot és un fanguissar fet de pors: por de les amenaces, por de les denúncies, por dels cops, por de les multes, por de la presó, por de lafusellament, por dels uniformes de falangistes, policies i militars. Els diaris només publiquen notes de fer por, decrets de persecució, informes de consells de guerra i notícies dexecucions. I ara tot plegat farcit amb manxetes que diuen «Rusia es culpable. Culpable de nuestra guerra civil y de la muerte de José Antonio». Molts ho van veure clar i sen van anar quan encara hi eren a temps. Tots els veïns més inquiets. Els companys de lequip de bàsquet, morts o escapats. Els escriptors que escrivien en català. A casa estaven massa nets. I ara estan massa espantats. Si no men puc anar masfixiaré.
Això dara pot ser una oportunitat de fotre el camp. Les primeres instruccions, preveient una allau inassumible de voluntaris, que a Catalunya no sha produït ni de bon tros, imposaven condicions restrictives: els voluntaris havien de ser mascles falangistes o militars, havien de tenir entre vint i vint-i-vuit anys, i passar per un rígid reconeixement mèdic; el setanta-cinc per cent havia dacreditar la condició dexcombatent a la guerra civil, i la resta la dexcaptiu, o justificar el servei a la causa nacional. Res a fer-hi.
Però en tota la província de Barcelona només shan inscrit quatre-cents vint-i-cinc voluntaris a la llista dels falangistes, vint-i-cinc menys que a la de València; a Tarragona, poc més dun centenar; a Lleida no han arribat a cent, i a Girona, seixanta-set. I han admès un noi de setze anys, i el més gran en té quaranta-tres. En realitat, molts són de fora. Amb el final de la guerra hi ha hagut molts desplaçats, hi ha els de fora que es van quedar defensant un dels últims fronts resistents, i també els qui van venir a ocupar Catalunya i shan quedat. El tinent dalcalde de lAjuntament de Barcelona i consejero nacional de la FET i de les JONS, Aureli Joaniquet, ha dit que sadheria al projecte, però ha lamentat que dissortadament ja havia fet quaranta-cinc anys i tenia responsabilitats familiars i shavia de sacrificar quedant-se a casa.
Amb un exèrcit atapeït de comandaments, sense possibilitat dascens per mèrits, diuen que a Barcelona shan allistat a la lleva dels militars la major part dels oficials. Lúnica manera de fer carrera. Al regiment dartilleria del meu barri, Sant Andreu, shi han apuntat trenta oficials i només vuit soldats, no tots voluntàriament; i a darrera hora uns quants centenars han estat obligats a allistar-se. La circular dels militars exigia:
«Todo el personal que se designa deberá tener una suficiente solvencia político-social, ya que una sola deserción habría de ser del peor efecto. No puede olvidarse el fondo político de la medida tomada. En la selección se tendrán en cuenta las condiciones físicas y de presencia, tanto por el género de vida a hacer, como por lo que supone la representación de España que lleva.»
Els fan por les desercions, que ho aprofitem per a fugir amb el viatge pagat. En això lencerten. No em van arribar a mobilitzar, amb els més joves, al final de la guerra. No em vaig arribar a apuntar formalment enlloc. No vaig combatre. Ningú no em va engrescar prou. Però aquests tampoc no mhan pogut fer desaprendre tot el que vaig aprendre a lescola republicana, ni poden fer-me no desitjar el que necessito. Aire. Em poden impedir respirar, però no em poden regirar dins el cap. Les idees sem gangrenaran si no les puc expressar. No és que no em deixin dir el que penso, és que volen no deixar-me pensar el que penso. Ni jugar, no ho vull fer en cap equip dels seus, ni saludar com fan ells abans dels partits. Sortir, em cal sortir. Lúnic objectiu és fotre el camp.
La crida especifica que tots els voluntaris cobraran la paga de lexèrcit alemany i alhora tenen el dret de conservar la feina; i la família, el de percebre íntegrament el sou mentre duri la campanya; i els amos, lobligació de pagar-lo, i amb tots els augments que beneficiïn la resta de treballadors de lempresa. Tot plegat pot fer aturar les objeccions dels de casa, que la passen magra i són els qui cobrarien la paga mentre fos al front. També, a la cartilla de racionament constaria com a present; per tant, podrien augmentar la quota daliments.
Tant per tant, treurels tot el que pugui. No hi pot haver gaire diferència entre viure aquí sotmès als Principios del Movimiento o haver de passar per allistar-me a la seva División per a sortir. I de tota manera ben aviat serà pitjor, perquè sigui com sigui així que en tingui ledat mallistaran al seu exèrcit, em faran anar al seu servei militar, terra endins i dos anys complets. Encara més tancat. Aleshores ja definitivament sense cap oportunitat de sortida. Uniformat. Dins un cercle dins un cercle dins un cercle. Tot allò que no és obligatori està prohibit. Les salutacions, els rituals, lidioma. Estic sa i soc fort. No puc acreditar cap de les condicions que demanen, ni tan sols tinc ledat mínima exigida, però no han pogut aplegar tanta gent com esperaven i han afluixat les exigències i han obert les portes de bat a bat. Busquen voluntaris sota les pedres, a les casernes, a les presons, no en són tants com diuen i els costarà arribar a la quota que els exigeixen els de Madrid. Aquesta és lúnica manera de sortir daquest ofec. Trencar amb tot. Fotre el camp. Respirar. Actuar per compte propi definitivament, lluny de la família. Fins i tot participar de laventura de la història del món, de lacció a Europa, fora daquest cau pudent i exclòs de la realitat. Tot i que no tinc cap voluntat danar a exterminar ningú ni cap ganes de fer que em pelin. Però si molt convé no caldrà ni engegar cap tret, amb la superioritat tan grossa que diuen que tenen els alemanys, que la invasió no durarà ni quatre dies. En tot cas veuré el món, travessaré Europa de cap a cap. I potser pel camí, passant per qualsevol país civilitzat, serà loportunitat de desertar, de fugir de les grapes llardoses del feixisme. Loportunitat de viure. Respirar.