Camaradas: No es hora de discursos, pero sí de que la Falange dicte en estos momentos su sentencia condenatoria: ¡Rusia es culpable! ¡Culpable de nuestra guerra civil! ¡Culpable de la muerte de José Antonio, nuestro Fundador, y de la muerte de tantos camaradas y tantos soldados caídos en aquella guerra por la agresión del comunismo ruso! ¡El exterminio de Rusia es exigencia de la Historia y del porvenir de Europa!
Ha estat una revelació. Ell no havia pogut fer res quan van matar el pare ni quan els van saquejar el mas, quan van destrossar tot el planter; ell havia treballat damagat per ajudar la mare i els avis i a les acaballes de la guerra shavia hagut de tornar a amagar perquè no el mobilitzessin per força. Havia sabut com havien mort els amics dels pares, els petits propietaris i la gent de missa al principi de la guerra, falsament acusats de feixistes, i després els feixistes de veritat van començar a bombardejar des de laltra riba del riu i van ensorrar mig poble i així havia mort molta més gent. Tant els qui pensaven duna manera com els qui pensaven duna altra, tant els qui volien que guanyessin els uns com els qui volien que guanyessin els altres. I també els qui tant sels en donava qui guanyés, que només volien que sacabés la guerra. I quan van dir que per fi ja shavia acabat, que uns havien guanyat i els altres havien perdut, van continuar les represàlies, les denúncies, les desaparicions i les morts al poble. Eren els altres, els qui manaven, els qui ara anaven per les cases i els masos a cercar els qui havien de matar, i eren els qui havien manat abans els qui ara morien. Cada dia fins ara. Ahir, avui, demà. No deien que shavia acabat la guerra? És clar que el dia abans ell havia llegit a La Hoja del Lunes que a la matinada del diumenge més de tres milions de soldats de la Wehrmacht, juntament amb divisions finlandeses i romaneses, havien atacat la frontera soviètica de cap a cap, des de la mar Bàltica fins a la mar Negra, i Mussolini també havia declarat la guerra a Rússia i es preparava a afegir-se a latac, en la més gran operació militar que shavia fet mai. I aquell dimarts mateix havia llegit al diari:
«Pero Dios ha abierto los ojos de los estadistas y, desde hace 48 horas, se combate contra la bestia apocalíptica, en la lucha más colosal que registra la Historia, para abatir la más salvaje opresión de todos los tiempos; que ya recibiera gravísimas heridas a lo largo de los 32 meses de la ruda batalla que libraron los gloriosos soldados de España, al mando de su glorioso e invicto Caudillo, primer cruzado mundial del combate sin tregua contra el Komitern y sus diabólicas maquinaciones.»
Tot i que el diari ho deia ben clar, aleshores ell no havia entès que tot era la mateixa guerra. La guerra. Però ara comprenia que també les morts daquells dies, la fam i la por, tot era perquè la guerra encara no havia acabat, ho deia la ràdio, i hi havia un culpable, també de la mort del pare, i ara li havien de fer pagar tot el mal que havia fet. La ràdio deia que havia arribat lhora de la venjança i de combatre el comunisme al seu terreny mateix, a Rússia.
Ell no ho sabia, però la vigília de latac, el dissabte 21 de juny de 1941, a la nit, Ramon Serrano Suñer, sopant a lHotel Ritz de Madrid amb els seus homes de confiança, el poeta i ideòleg falangista Dionisio Ridruejo i el militar i vicesecretari general de la Falange Manuel Mora Figueroa, governador civil de Madrid, els havia exposat el projecte dorganitzar un cos expedicionari de falangistes per a anar a fer costat a la Wehrmacht hitleriana així que Alemanya declarés la guerra a la Unió Soviètica. Lhavia ajudat a tenir la idea lambaixador alemany Eberhard von Storner. La batalla dAnglaterra sallargava, i Hitler, per a demostrar als britànics que era inútil resistir, havia decidit que en un parell de setmanes ocuparia Rússia. Quan lendemà va començar latac contra el front rus, Serrano, després dentrevistar-se amb Franco, va comunicar a lambaixador alemany que el Caudillo oferia algunes unitats de voluntaris, en reconeixement de lajut rebut durant la guerra civil, i perquè la destrucció de lURSS era la causa dEspanya.
El dilluns 23 al consell de ministres Serrano va explicar el projecte denviar el contingent de voluntaris falangistes, el ministre falangista José Luis de Arrese va dir que es diria División Azul, el color de la camisa de la Falange, i el general i ministre de lExèrcit Enrique Varela va cridar:
¡Qué División Azul, ni qué tontería! ¡Será una de las divisiones del ejército español!
El general no volia que els protagonistes al costat del victoriós exèrcit hitlerià fossin els falangistes, que no havien estat sols a guanyar la guerra civil ni eren la majoria dins el règim, sinó els militars que havien combatut el comunisme durant la guerra, i Serrano li va replicar:
Mire usted, mi general, no diga usted tonterías. Se necesita ser muy ignorante y muy irresponsable: si es una división del Ejército español estamos en guerra, la nación española, y yo lo que quiero es no estar en guerra todavía.
I al final Franco, que nedava entre totes dues aigües i shavia passat la sessió clavant puntades de peu dadvertència per sota la taula al seu cunyadíssim Serrano, va fer veure al general Varela que lEstat no estava en condicions denviar una unitat regular de lexèrcit, massa delmat després de la guerra civil: havia de ser una divisió de voluntaris, però comandada per caps i oficials de lexèrcit nacional.
El dimarts 24 el diari Arriba, òrgan oficial de la Secretaria general de la FET i de les JONS, publicava leditorial «Guerra por la causa de Europa»:
«La noticia de la iniciativa alemana viene a encendernos la sangre y a alistarnos moralment en las filas de la ofensiva. Es demasiado reciente nuestra experiencia para que esta no sea para nosotros la batalla preferida: la de la defensa y la de la venganza.»
Aquell mateix dimarts, a Madrid, després que lambaixada alemanya va haver transmès lacceptació de la unitat de voluntaris, els falangistes amb camisa blava i els estudiants de la milícia del SEU amb uniforme negre, amb pancartes amb els lemes «Voluntarios falangistas contra Rusia» i «Devolvamos a Rusia la visita que nos hizo en 1936», després descoltar el discurs de Serrano i de cantar el «Cara al sol» davant ledifici de la secretaria general del partit, sen van anar en manifestació cap a lambaixada britànica, símbol de lúnic estat que havia condemnat la invasió, hi van reclamar Gibraltar per a Espanya, en van apedregar els vidres, van estripar les banderoles dels cotxes oficials i els van rebentar les rodes, i després van anar davant lambaixada alemanya per a proclamar ladhesió a la iniciativa de lEix i reclamar que Espanya hi participés. Perquè la manifestació fos multitudinària, la policia havia fet tancar els cafès, els teatres i els cinemes. El ministre dAfers exteriors, Serrano Suñer, va telefonar a lambaixador britànic:
He dado órdenes de protección al máximo ¿Cuándo quiere que le mande más fuerza?
I lambaixador, sir Samuel Hoare, li va respondre:
No me mande más policía, mándeme menos estudiantes.
[Dimarts, 24-VI-1941]
2. Mestre a Granollers
El dimarts 24 de juny de 1941, el dia de Sant Joan, lendemà de la invasió nazi contra la Unió Soviètica, a la Rambla tu vas veure que els falangistes de Barcelona havien instal·lat altaveus, per a difondre les novetats de lavenç dels alemanys, i després descoltar les notícies van anar davant del consolat alemany, a la plaça de Catalunya, cridant visques a Hitler, Alemanya i Espanya. El dimecres 25 van organitzar una manifestació, que des de la plaça de la Universitat i el carrer de Pelai va baixar per la Rambla fins al port i va tornar a pujar per la Via Laietana, i que el governador civil i cap provincial de la Falange, Antonio de Correa Véglison, va saludar des del balcó de la Jefatura provincial, al passeig de Gràcia: