Just davant daquella casa, creuant el carrer, hi havia una altra casa solitària, però aquesta en perfecte estat de conservació i amb gent dins, perquè es veia el llum encès al seu interior. Vaig tenir el pressentiment que en aquella casa em podrien donar algun tipus dinformació útil respecte al que estava buscant. Vaig trucar a la porta i pocs instants després un senyor gran, quasi vell, duns setanta anys aproximadament, em va obrir, em va mirar de forma estranya i em va dir:
Vostè dirà.
Perdoni que el molesti. Fa molts anys, quan tenia uns deu anys, vaig residir a Bilbao i havia vingut amb una companya del col·legi a casa de les seves tietes, era aquella casa del davant, la que està enmig. Per casualitat sap què va ser daquelles senyores?, que de ben segur ja fa temps que van morir, perquè en aquella època ja eren prou grans. El que minteressa és localitzar la seva neboda, la que era la meva companya. Sap de qui li parlo?
Lhome encara em va fer una cara més estranya i sense donar-me ni opció a entrar a casa seva em va dir:
Em sembla que ha destar confosa. Efectivament, en aquella casa hi havien viscut dues senyores grans, germanes solteres tal com vostè em diu, però és del tot impossible que vostè les hagués vist, perquè quan vostè va néixer ja feia uns quants anys que havien mort, poc després de lacabament de la guerra a causa de la tuberculosi, que en qüestió de mesos se les va endur a laltre barri. Jo era molt petit en aquella època. Per cert, tampoc recordo haver vist mai cap nena com la que vostè em descriu, perquè, pel que mhavien explicat els meus pares, aquestes dues senyores tenien un germà que estava casat i tenia una filla, però varen morir els tres a causa dun bombardeig de les tropes franquistes, poc abans de la seva entrada a Bilbao. Ho sento, no la puc ajudar. Bona tarda va afegir aquell home, al mateix temps que tancava la porta i jo em quedava palplantada i sense ser capaç de reaccionar de cap manera.
Instintivament vaig obrir la meva bossa i vaig agafar el meu portamonedes. Des de sempre hi portava una petita medalla escapulari de la Mare de Déu del Carme, que en una ocasió mhavia regalat lArantxa, en una de les seves demostracions de materialització dobjectes.
Portala sempre al damunt. Et portarà sort i sempre tindràs un record meu em va dir el dia que me la va regalar, amb un somrís i una mirada especial.
Juny del 2001
Labraçada
Acabava de complir els quaranta i feia poc que mhavia separat del meu marit, duna forma amistosa, però nogensmenys dolorosa, des dun punt de vista material i emocional, a causa del trencament dels vincles afectius amb ell i per la càrrega feixuga dhaver dafrontar, a partir daquell moment i de forma quasi exclusiva, la responsabilitat de seguir portant endavant leducació dels meus dos fills, dos nois de 16 i 18 anys, en la plenitud de la seva joventut. Aparentment, van saber acceptar la nova situació i van decidir seguir a casa meva (el meu marit era el que marxava), si bé podien anar a casa dell sempre que volguessin, perquè cap dels dos no vàrem posar cap mena de limitació.
Val a dir que el motiu de la nostra separació no va ser a causa de violències ni maltractaments de cap mena, ni tampoc que shagués interposat cap tercera persona entre tots dos. Senzillament, va ser un procés de distanciament a causa duna evolució interior de tots dos en direccions oposades. Abans que la fredor que sanava instal·lant de mica en mica en la nostra relació es convertís en amargor, ho vàrem parlar i analitzar i decidirem separar-nos de mutu acord, tal com he dit abans. També he de dir que en aquells moments jo tenia una feina estable, que si bé no em permetia viure amb alegries, tampoc em faltava de res. Amb el meu ex vàrem acordar repartir a mitges qualsevol tipus de despesa que els nostres fills ens ocasionessin. En aquells moments, laspecte econòmic no representava cap mena de problema en la meva nova situació.
Passats uns mesos, a mesura que els meus fills anaven conquerint nous espais de llibertat personal, principalment durant els caps de setmana i després quasi cada dia, la nostra relació es va anar deteriorant, perquè la seva insolència i temeritat van anar guanyant el terreny en el meu ascendent sobre ells i, de retruc, la capacitat dimposar la meva autoritat. Però no solament va ser amb mi, amb el seu pare va succeir tres quarts del mateix. Només es recordaven dell quan els feia falta diners, cada cop amb més quantitat, per anar de marxa ino sentir-se menys que els seus amics. El fet és que en poc temps, el seu pare els va engegar a dida i pràcticament només el veien un cop al mes, per anar a dinar un dia entre setmana.
Els mals hàbits no van trigar a fer-se palesos: paper de fumar a les seves habitacions; alguna pastilla mig esmicolada trobada en la butxaca dun pantaló abans de ficar-lo a la rentadora; alguna pèrdua de la clau del pis, i como a conseqüència haver dobrir-los la porta a mitja tarda dun diumenge, després de marxar de casa el divendres al vespre, i veure en quin estat arribaven; descuidar-se cada cop més en la seva forma de vestir i no tenir cura de la seva habitació, etcètera. No va haver forma daconseguir cap millora, malgrat els meus consells, en un principi, i els crits, després, quan la meva paciència ja shavia acabat.
Per acabar darreglar les coses, un mes de setembre, després de les vacances i quan vaig voler reincorporarme a la feina, aquesta havia desaparegut. Més ben dit, lamo havia desaparegut i en el local on es trobava un taller de venda i reparació de bosses i articles de viatge, acabaven dinaugurar una franquícia de venda de pa i pastes dartesania industrial. Aquesta vegada el cop va ser molt fort, perquè de cop i volta la meva principal font dingressos quedava tancada i dels meus estalvis en tenia per a sis mesos, com a màxim. Haig dafegir que sóc filla única i la meva mare és una persona gran i que si bé viu sola i està bé de salut, no disposa de cap altre mitjà econòmic que una minsa pensió de viduïtat i les rendes dun petit capital que té posat al banc. Total, com diem els catalans, pela amb vint.
El conjunt de tots aquests fets, encadenats en un termini de poc menys de dos anys, van afectar la meva capacitat de fer front a les adversitats i un terrible abatiment sapoderà de mi, perquè per primer cop em vaig veure indefensa davant duna situació de la qual no sabia com sortir.
He de dir que sóc creient i practicant, malgrat alguns aspectes de la meva religió que són incomprensibles i impracticables, com ara el fet de mantenir una situació artificial dun matrimoni en el qual la base principal, lamor, ha desaparegut. I en aquestes alçades de la vida ja no es poden demanar ni comportaments heroics ni sacrificis sense sentit, més quan les dones, de mica en mica, ens estem alliberant de la nostra dependència material dels homes.
En aquest moment, quan la desesperació sestava apoderant de mi, ja només trobava consol en loració. Una oració que deia quasi tots els dies, a mitja tarda en una capella recollida situada en el cor de la meva parròquia. Aquella hora era la meva preferida, abans que comencessin a entrar els pocs assistents al servei diari de les set de la tarda, perquè estava jo sola amb els meus pensaments, el meu dolor i la meva pregaria. Una pregaria no adreçada a cap sant en concret i sí a la manifestació de la divinitat de la qual, segons la meva creença, només prové bondat i amor, i que mai deixa desemparat ningú que li ho demani. Som les persones les que amb els nostres comportaments i formes absurdes dactuar les que esgarrem la possibilitat de gaudir duna existència més plena i satisfactòria. Més duna vegada vaig recordar el passatge de la Bíblia que fa referència a Job i a les penalitats que va haver de passar, perquè Déu el va voler posar a prova. Jo em preguntava, en el meu cas, per a què servien totes les penalitats a les quals la vida mestava abocant. De vegades aquestes preguntes anaven amb una forta dosi de ràbia, i el perquè tenia un fort contingut dimpotència.