Un dia minvità a anar a casa seva, un diumenge a la tarda. Jugaríem amb les seves joguines, i les seves ties ens prepararien un berenar molt bo, em digué. A més, jo seria la primera nena del col·legi que tindria el privilegidanar a casa seva.
Els meus pares no hi van posar cap impediment, tenint en compte que ella no vivia gaire lluny de casa meva, i que caminant no es trigava més de vint minuts. Aquella era una època en què el temps es relativitzavaino hi havia les preses davui dia. Els diumenges a la tarda, precisament era quan saprofitava per anar a visitar a familiars i coneguts. Aquell diumenge a la tarda els meus pares aprofitarien per anar a parlar amb uns cosins de la mare, duns temes relacionats amb lherència dun familiar llunyà que havia mort sense fer testament. Daquesta forma jo estaria controlada mentre ells feien aquesta gestió familiar.
Quan es va obrir la porta de la casa de lArantxa va aparèixer una senyora gran, molt gran, que més que una tieta semblava una àvia. Això sí, molt somrient i amable. Em va invitar a passar. Era la tieta Aranzazu.
Tu deus ser la Lucia, oi? em va preguntar al mateix temps que em somreia i em feia una carícia a la galta dreta. LArantxa ens parla molt de tu va continuar dient. Diu que ets lúnica nena que la tracta tal com li agrada, és a dir, amb naturalitat. Que lajudes molt en els estudis, que lescoltes i que mai no li has demanat res, tal com fan les altres nenes de la classe. És així? em va preguntar.
Doncs, no sé què dir-li senyora li vaig contestar. A mi magrada com és lArantxa, les coses que diu i també les coses que fa. Les altres nenes potser no estan gaire acostumades a veure les coses que sap fer ella. Es pensen que fa trucs de màgia, però jo sé que no és màgia, si bé no sé com ho fa.
Ai, lArantxa, lArantxa es va sentir una veu al fons del passadís, que sacostava cap on érem nosaltres. Pocs instants després, una altra senyora molt gran, potser no tant com lanterior, però amb un gran semblant físic i amb la mateixa actitud de cordialitat i dalegria, va aparèixer per la porta. Era laltra tieta de lArantxa, la tieta Maite.
Mira que li tenim dit que no faci gaires exhibicions, perquè hi ha el perill que se la mal interpreti va continuar dient, sense parar de somriure, al mateix temps que parava una taula rodona petita, que era al costat de lhabitació, junt a dos sofàs molt antics, però en perfecte estat de conservació. Pocs minuts després, un esplendorós berenar, que consistia en xocolata desfeta amb picatostes i magdalenes, estava a punt de ser cruspit per totes quatre.
Au vinga, que es refreda, després ja anireu al quarto de lArantxa a jugar va insistir la tieta Maite, al mateix temps que posava dues cadires, una per a lArantxa i laltre per a mi, i seguidament ella sasseia en un daquells sofàs. La seva germana Aranzazu feia estona que estava asseguda, callada, ja que sestava menjant una magdalena i tenia la boca plena. Durant uns instants, em vaig quedar mirant les dues senyores, i talment semblava com si no fossin reals. Més aviat semblaven escapades dun conte màgic, perquè era tanta la tendresa, lalegria i lamabilitat que traspuaven, que al seu costat semblava que el temps no existia.
Encara recordo, després de tants anys, quasi cinquanta des daquella tarda màgica, el bon record que em va quedar daquella vetllada, que es va prolongar fins ben entrada la nit, quan ja era hora de sopar i els meus pares em van recollir. En total havien passat quasi cinc hores i vaig tenir la sensació que només havia passat una mica més duna hora.
Malgrat que vàrem acordar que repetiríem aquella agradable vetllada, la veritat és que no va haver-hi opció. Poc després es va acabar el curs i jo men vaig anar amb els meus pares de vacances a Donòstia, don eren naturals i tenien un pis que havia heretat el meu pare. El curs següent ja no vaig tornar a aquell col·legi, perquè vàrem fixar definitivament la residència a la capital donostiarra.
Mai més vaig tornar a saber res de lArantxa. Fins i tot, dues cartes que li vaig escriure, una al col·legi i laltra a casa seva, o més ben dit, la de les seves tietes, em van ser retornades, amb un lacònic Destinatario desconocido. Sempre em va quedar un record especial de lArantxa i de les seves tietes, un record que a mesura que transcorria el temps sanava envoltant dun halo misteriós.
Varen passar els anys, molts anys, i la meva vida em va portar per diverses ciutats espanyoles on residir i exercir la meva professió de metge pediatra. No va ser fins a lany passat que, amb motiu del pont de la Constitució i la Puríssima, un grup damics vàrem decidir anar a Bilbao a conèixer el Gunggenheim.
No sé per què, però vaig tenir la necessitat de retornar a lantic col·legi on havia estat internada, a recaptar informació de lArantxa. Estava tot canviat i modernitzat, començant per aquell pati que en la meva infantesa estava ple de plàtans i ara shavia convertit en un conglomerat de diverses pistes esportives on els alumnes practicaven tota mena desports de competició per equips. Lantic despatx de secretaria ide direcció era una moderna oficina amb tres ordinadors personals, una fotocopiadora i tota mena de material doficina, per cert molt ben organitzada.
Fruit daquesta bona organització, no va ser difícil trobar documents escolars de la meva època i, en concret, daquell darrer curs. Van aparèixer llistes dalumnes, expedients dexàmens i algunes fotos de grup. En tots aquests documents apareixien altres companyes amb mi, moltes de les quals no recordava ni el nom ni la cara.
Misteriosament, de lArantxa no va aparèixer res, ni tan sols el seu nom, la veritat és que no em recordava dels seus cognoms. Tenia lesperança que apareixeria en alguna de les fotografies, però tampoc va ser possible. Vaig insistir una mica, i la noia que matenia va ser molt amable i va treure altra documentació anterior i posterior a aquell any, però amb el mateix resultat: jo apareixia en la del curs anterior, però de lArantxa no va aparèixer res. Talment semblava com si la terra se lhagués empassat. Vaig donar les gràcies i men vaig anar.
Un cop al carrer, el cor em va fer un batec més fort al mateix temps que em venien unes imatges al cap: lAlameda Recalde i les tietes de lArantxa. Vaig agafar un taxi i mitja hora després, al mig dun tràfic intens i complicat, es parava davant duna casota que, per com estava dabandonada i esgavellada, em va costar reconèixer com la de les tietes de lArantxa. Però sí, lera. El porxo, ara tot ple de bardissers, estava intacte, el que havia estat el jardí de lentrada, ara estava totalment ocupat i devorat per matolls i herbatges de tota mena. La façana estava totalment desfeta a causa del pas de temps, les pluges, tempestes, humitats i, sobretot, la manca duna necessària activitat de manteniment, havien convertit el que en una altra època era senyal de distinció en un objecte arquitectònic desolat. Aquell vell edifici ruïnós, juntament amb dos més al seu costat, tenien els cartells anunciadors duna propera construcció dun conjunt residencial de cases adossades, dalt standing.
Just davant daquella casa, creuant el carrer, hi havia una altra casa solitària, però aquesta en perfecte estat de conservació i amb gent dins, perquè es veia el llum encès al seu interior. Vaig tenir el pressentiment que en aquella casa em podrien donar algun tipus dinformació útil respecte al que estava buscant. Vaig trucar a la porta i pocs instants després un senyor gran, quasi vell, duns setanta anys aproximadament, em va obrir, em va mirar de forma estranya i em va dir: