Hi ha un total de trenta narracions, i cadascuna és representativa del tipus de vivències que van tenir els protagonistes. El criteri dagrupació és totalment subjectiu, però amb el fons comú de lespecial sensibilitat dels qui les protagonitzen, sense que cap apartat tingui un pes específic concret respecte dels altres, malgrat el número de relats de cada apartat. Les presento en forma novel·lada i amb els noms canviats, per tal de respectar la intimitat personal. Enla major partde les històries utilitzo la primera persona a lhora de narrar la vivència, tal com me la va transmetre qui la va tenir. En les restants utilitzo la tercera persona, perquè qui me lha explicat coneix personalment a qui la va viure. Vull evitar allò de vaig llegir una vegada un cas dun home que vivia a les afores de Bòston... i altres de similars. Daquesta forma la història somple de credibilitat.
No hi ha cap finalitat proselitista ni molt menys espiritual, malgrat que algunes tinguin una forta càrrega despiritualitat. Personalment em considero un creient-agnòstic, perquè crec que totes les religions són vàlides ja que ens parlen del mateix, però amb llegendes i símbols diferents, propis de cada cultura, per tal daproximar-se al seu origen. En altres paraules, valoro més el sentit de la religiositat que no pas la religió, ya que entenc aquella com una actitud i una predisposició de connectar-nos (relligarnos) amb la nostra pròpia dimensió superior.
Aquest conjunt dhistòries són més aviat com una espècie de senyals. Senyals que només són perceptibles i interpretables per a qui no es conforma només amb la nostra realitat física ordinària i està obertireceptiu a altres aspectes de la realitat. Senyals que somplen de sentit i marquen el camí correcte, com quan caminem per la muntanya i de tant en tant trobem alguna indicació que ens diu que anem en la bona indicació.
El que he intentat, més aviat, és plasmar la diferència entre els fenòmens físics dels reals. El que fins fa ben poc era considerat com a experiències casuals, ridícules o supersticions, per qui només accepta com a existència vàlida i única la nostra realitat física, cada cop és més acceptat com a factible en determinats camps de la física. En aquest sentit, les investigacions de Rupert Sheldrake poden anar en aquest camí (p.e. els camps mòrfics), de Jung amb les sincronicitats, així com les aportacions de filòsofs com Ken Wilber, quan ens parla de les dimensions superiors, a les quals només es pot arribar a través de la nostra ment; o més recentment, i a partir dels treballs del neuròleg Olaf Blanke, en què si bé sha identificat la regió cerebral la girus angular que té una importància decisiva en els fenòmens de desdoblament corporal els anomenats viatges astrals no es pot explicar ni comprendre els seus mecanismes ni la seva finalitat, exclusivament des de la vessant física.
En definitiva, aquestes experiències poden ser interpretades també com a senyals duna altra realitat. Uns senyals invisibles o irreals per a qui només vol veure la realitat material, però reals per a qui conscientment ha viscut aquestes experiències. Una aportació més en la línia de la dita den P. Eluard: Hi ha altres móns, però tots estan en aquest.
LAUTOR
PERSONATGES I VIVÈNCIES VIRTUALSEl nou ajudant
Quan hi pensa encara se li posa la pell de gallina i la veu se li trenca, no solament per lexperiència que va viure, que podia haver acabat en tragèdia, sinó pel desenllaç dallò més inexplicable. Però anem als fets... Es diu Joan, té cinquantaset anys, està casat, té dues filles i una delles lacaba de fer avi. Té una botiga, a la barriada de Collblanc, que va heretar del seu pare, on exerceix el seu ofici que és de fer, posar i arreglar persianes, tant de les antigues, enrotllades, com de les modernes que van dins duna guia.
Farà cosa duns sis anys, una veïna de lescala del costat de la botiga li va demanar que si li podia arreglar una persiana de les noves, que no feia gaire li havia col·locat i que se li havia travat a lhora de baixar-la, quan estava quasi del tot enlairada, si bé les quatre darreres barnilles no havien pogut entrar dins la caixa i estaven una mica guerxes, sense poder anar ni amunt ni avall.
Aquesta senyora era vídua i feia cosa dun parell danys se li havia mort un fill, el segon de quatre, a conseqüència dun accident de moto, a ledat de 27 anys. Aquest era lúnic fill que vivia amb ella, ja que dels altres tres, dos estaven casats i laltre se nhavia anat a treballar a Tarragona. Arran daquest fet luctuós, la senyora, Rosa és el seu nom, va quedar molt afectada i va negar-se a tornar a la normalitat de la vida quotidiana, fins uns quatre mesos abans dels fets que narraré que ha tornat a fer vida normal per ajudar a la seva germana Eulàlia, que és més gran que ella, i no fa gaire va tenir un atac de feridura.
A causa daquesta circumstància, la senyora Rosa no estaria a casa quan en Joan anés a fer la reparació, per la qual cosa li va deixar la clau del pis, ja que li tenia força confiança. Viu en un tercer pis i pel tipus de reparació que shavia de fer no va creure oportú endur-sen el seu ajudant.
Va aprofitar un dimecres, poc després de lhora de dinar, cap allà les quatre o dos quarts de cinc de la tarda, que tenia un forat a la seva agenda dencàrrecs i reparacions.
Un cop al pis, va comprovar que efectivament la senyora havia marxat, com cada dia, a casa de la seva germana. En aquell habitatge regnava un gran silenci, que en aquella hora duna tarda del mes de juliol encara era més evident, ja que es notava que part del veïnat havia marxat de vacances i el trànsit del carrer era una mica escàs.
Va anar cap a la finestra on estava la persiana travada i va creure que en un tres i no res tindria solucionat el problema, perquè a primera vista semblava que una barnilla, la que justament estava entrant dins la caixa, shavia desplaçat una mica fora de la guia. Es tractava de donar-li un cop per tal de forçar-la a tornar al seu lloc i problema solucionat. En cas contrari hauria dobrir la caixa de la persiana i aleshores el problema se li complicaria, ja que li duria molt més temps fer la reparació, i faria retardar linici de lencàrrec que tenia a les cinc de la tarda.
No volia entretenir-se gaire i va posar la directa. Va obrir la finestra per donar un cop dull des de fora i comprovar que no hi hagués cap obstacle exterior.Aparentment tot estava en ordre. Va anar a buscar una escala de tres esglaons que tenia la senyora Rosa a la cuina, va enfilar-shi, posant un peu a la plataforma de lescala i laltre al marc de la finestra, i va començar seguidament a estirar la barnilla travada cap avall. Com sigui que allò no donavacap resultat positiu, i sense canviar de posició, va treure el cap enfora novament, per veure si des daquella posició més propera veia alguna cosa que abans no hagués vist, al mateix temps que balancejava el cos cap enfora.
Tot va ser qüestió de dècimes de segons, va notar com el peu que tenia en el marc de la finestra relliscava cap a dins, al mateix temps que lescala també es desplaçava de cop, i perdia laltre punt de suport. Només recorda que va tenir temps de dir un renec al mateix temps que donava un cop a les barnilles travades amb la intenció instintiva de voler-se agafar a un lloc segur, si bé el resultat va ser que sen van trencar dues i van caure al carrer. En aquells moments decisius estava ben segur que també se nanava avall amb les barnilles, quan no sap com, ni crec que mai ho arribi a saber, es va trobar al terra de lhabitació de la casa.