És meravellós. Oi que sí? he preguntat.
Sí, meravellós. És primavera. LO-90 mha fet un somriure rosat.
Doncs això, si no li fa res: la primavera Parla de la primavera. Les dones He callat.
A baix. Lavinguda era plena: quan fa aquest temps, normalment invertim lhora personal de després de dinar en una passejada addicional. Com sempre, pels altaveus de la Fàbrica de Música sonava la Marxa de lEstat Únic. En rengles regulars de quatre, marcant el ritme amb solemnitat, els números avançaven; eren centenars, milers de números amb unifs1 blavosos i una xapa daurada al pit amb el número estatal de cadascú i cadascuna. I jo, nosaltres, tots quatre, érem una de les onades innombrables daquest corrent poderós. A lesquerra, lO-90 (si això ho hagués escrit un dels meus avantpassats peluts mil anys enrere, segur que shi hauria referit amb la ridícula expressió la meva); a la dreta, dos números desconeguts, femení i masculí.
El cel dun blau beat, sols infantils i diminuts a totes les xapes, cares sense la veladura de la follia dels pensaments Rajos, ja ho enteneu: tot fet duna sola matèria, radiant i somrient. I els ritmes del coure: «tra-ta-ta-tam, tra-ta-ta-tam», aquests graons de coure que espurnegen sota el sol, i a cada graó puges més amunt, cap a una blavor vertiginosa
I així, com al matí a lhangar, ho he tornat a veure tot com si fos el primer cop a la vida: els carrers rectes i immutables, el vidre del paviment esquitxant rajos, els paral·lelepípedes divins dels habitatges transparents, lharmonia quadrada daquelles fileres dun blau grisós. I llavors mha semblat que no havien estat generacions senceres sinó jo, precisament jo, qui havia vençut el Déu vell i la vida vella, que precisament jo havia creat tot això i, com una torre, tenia por de moure un colze no fos cas que caiguessin trossos de paret, cúpules, cotxes
I després un instant, un salt a través dels segles, de + a . Mha vingut al cap (una associació per contrast, evidentment), de sobte mha vingut al cap un quadre dun museu: una daquelles avingudes seves, de les de llavors, del segle XX, bigarrada fins a deixar estabornit, un tràfec embrollat de persones, rodes, animals, cartells, arbres, colors, ocells I és que diuen que això va existir de veritat, que podia existir. I em semblava tan inversemblant, tan absurd, que no mhe pogut aguantar i he esclafit a riure de cop.
I al mateix moment he sentit un eco a mà dreta, un riure. Mhe girat: als meus ulls, unes dents blanques, unes dents excepcionalment blanques i punxegudes, una cara desconeguda de dona.
Perdonim ha dit, però és que ho observava tot amb tanta inspiració, com el Déu mític el setè dia de la creació. Em fa lefecte que està segur que és vostè qui mha creat a mi i tot, ningú altre. És molt afalagador
Tot això sense somriure, diria fins i tot amb certa deferència (potser sabia que sóc el constructor de la Integral). Però no ho sé, tenia una X estranya i empipadora als ulls, o a les celles, que no puc acabar dentendre ni expressar numèricament.
Per alguna raó he quedat desconcertat i, mig embolicant-me, he començat a argumentar el meu riure de manera lògica. És del tot clar que aquest contrast, que aquest abisme infranquejable entre lavui i el llavors
I per què ha de ser infranquejable? (Quines dents tan blanques!) A través dun abisme shi pot fer passar un pont. Imagini-sho: timbals, batallons, fileres de gent, tot això també existia i, per tant
Per descomptat! he cridat (era un creuament didees sorprenent: deia gairebé amb les meves paraules el que jo havia escrit abans de sortir a passejar). Ja ho sap, fins i tot les idees. Això és perquè ningú no és un, sinó un de. Ens assemblem tant
Ella:
Nestà segur?
Li he vist les celles aixecades, fent-li un angle agut cap a les temples, com les banyes punxents duna X, per alguna raó he tornat a desorientar-me; he mirat a dreta i esquerra i
A la meva dreta, ella, prima, aspra, dreta i flexible com un flagell, la I-330 (ara li veia el número); a lesquerra, lO, totalment diferent, tota ella corbes, amb aquell plec infantil als canells; i a lextrem del nostre grup de quatre, un número masculí que no coneixia, encorbat dues vegades com una lletra S. Érem tots diferents
Aquesta de la dreta, la I-330, devia interceptar-me una mirada perplexa i ha sospirat:
Sí Ai las!
En realitat, aquest «ai las» era del tot escaient. Però tornava a tenir alguna cosa a la cara o a la veu
Amb una brusquedat poc habitual en mi he dit:
Ni ai las ni res. La ciència avança, és evident que si no és ara, doncs serà daquí a cinquanta o cent anys
Que els nassos de tothom
Sí, els nassos gairebé he fet un crit. Si hi ha qualsevol pretext per a lenveja Si jo tinc un nas de botó i un altre el té
Bé, vostè té un nas fins i tot clàssic, que deien antigament. Les mans, en canvi Au, vinga, ensenyi-les, ensenyi les mans!
No puc suportar que em mirin les mans: totes peludes i ben poblades, un atavisme absurd. He allargat la mà i amb tota lestranyesa que he pogut he dit:
Són de mico.
Mha mirat les mans, després la cara:
Doncs és un conjunt ben curiós. Mha sospesat amb la mirada, com si fos una balança, li han tornat a centellejar unes banyes a les celles angulades.
Està registrat amb mi. LO-90 ha obert la boca rosada amb alegria.
Hauria valgut més que hagués callat, allò no venia gens a tomb. En general, lestimada O com ho diria té la velocitat de la llengua mal calculada. La velocitat de la llengua sempre hauria danar uns segons per sota de la velocitat del pensament, i mai a linrevés.
Al final de lavinguda, la campana de la torre acumuladora ha fet ressonar les 17 h. Lhora personal shavia acabat. La I-330 ha marxat amb el número masculí en forma de S. Té una cara que inspira respecte i que ara em resulta familiar i tot. Lhe vist abans, però no recordo on.
En acomiadar-se, la I mha fet un somriure maliciós, tan X com abans.
Demà passat tregui el cap a lauditori 112.
Mhe arronsat despatlles:
Això si rebo lordre danar precisament a lauditori que vostè ha dit
Ella, amb una certesa incomprensible:
La rebrà.
Aquesta dona mha produït un efecte tan desagradable com un membre irracional i indivisible que sesquitlla en una equació. I he estat content de quedar-me a soles amb lestimada O, encara que fos poca estona.
Agafats de la mà, hem creuat quatre línies davingudes. A la cantonada, ella havia de tirar cap a la dreta, jo cap a lesquerra.
Avui magradaria tant venir a casa seva, tirar avall les cortines. Justament avui, ara mateix Amb timidesa, lO ha alçat cap a mi aquells ulls rodons dun blau cristal·lí.
Mha fet gràcia. Què li podia dir? Havia estat a casa ahir mateix i sabia millor que jo que el proper dia sexual el teníem demà passat. Allò també era cosa dels seus pensaments anticipats, tal com passa (i de vegades fa mal) quan es proporciona una espurna a un motor abans dhora.