Si recorríem el País Valencià, en molts pobles trobaríem vestigis de lempenta industrialitzadora que impulsà uns empresaris, probablement més dels que pensem, a respondre a la crida dels temps. En alguns casos, els vells edificis sassemblen a enormes galions que contingueren tresors, com la fàbrica de sacs de Vinalesa o la de ceràmica Nolla, a Alboraia; en altres només ha sobreviscut un pal mínim, la silueta dun fumeral que ens indica que allí hi hagué un motor de vapor que movia màquines; o, com al lloc que ocupà lenorme fàbrica de Ríos a Llíria, uns llenços de tàpia, la porta i la porteria, una torre per al dipòsit de laigua, uns arbres encara altius U sent la temptació de parlar duna generació schumpeteriana que anà donant forma a allò que després serien els districtes industrials, però seria excessiu, ja que cap dells no disposà de la força titànica, requerida pel model, per a impulsar un cicle econòmic estancat. La tipologia daquests empresaris saproxima més a la dissenyada per lescola de Viena, aquells que actuen en mercats relativament estables en els quals, tanmateix, es donen imperfeccions (en la comercialització, en la qualitat) a la manera de forats per on introduir-se. La majoria dels nostres empresaris, llevat dalgun de més volada, triomfaren en mercats tradicionals (el moble, el calcer, les joguines, la ceràmica). I si semblava que ja estava tot dit, ells encara foren capaços daportar-hi alguna cosa. A diferència de lempresari schumpeterià, que destrossa un teixit productiu obsolet, i després esdevé empresari chandlerià, creador de grans corporacions, lempresari a la vienesa es mou en el camp dels mercats establerts i les seues possibilitats de creixement són menors. La seua grandària òptima no supera la talla mitjana. Però això no significa que no siga eficient en el terreny que trepitja.
Com després sexplicarà amb detall, els nostre biografiat actuà de manera intel·ligent i dinàmica. Sabé trobar el forat existent en una economia agrària que no disposava dindústries de transformació, i saplicà a tapar-lo amb èxit durant bastants anys, fins que un esdeveniment poc clar el portà a la fallida. Si aquest llibre fóra un manual de gestió, daquells que tant abunden en lactualitat, lassumpte podria resoldres fàcilment. És ben sabut que, dacord amb les normes duna bona gestió, un endeutament excessiu resulta desaconsellable i, probablement, això és el que va passar. Tanmateix, els papers que ens ha deixat, amb el propòsit manifest que coneguem la veritable versió dels fets, no fan referència als problemes de finançament, sinó a una trama fosca que li fou parada per enfonsar-lo i de la qual ell es defensa aportant documents de la seua honradesa. Algú, que no el volia bé, lacusà de trampós o, més senzillament, dinsolvent, i aquest fet accelerà la caiguda. Com que hagué dabandonar lempresa i marxar precipitadament a Amèrica tot buscant la fortuna que ací havia perdut, caldrà reconèixer que existien causes objectives i tal volta exagerà la persecució patida. El biògraf dubta entre quedar-se amb el fet nu duna fallida deguda, com dirien els economistes amb el seu llenguatge asèptic, a la circumstància que el passiu superava lactiu, o seguir els fils de la maquinació i endinsar-se en un terreny més novel·lesc. Per què no? Hirschman ha dedicat algunes de les seues obres a mostrar que en el món dels fets econòmics, aparentment regit per lleis, les passions humanes es barregen amb els interessos i produeixen alteracions imprevistes. I fou Marx qui recomanà llegir Balzac per a saber com funciona el capitalisme. La maximització del benefici, aquesta llei impol·luta que, segons els economistes, afavoreix a tothom, apareix en les seues novel·les entreteixida amb ambicions, enganys i traïcions. I potser és aquesta la veritat dels negocis.
Així ho veié Blasco, qui oferí, en Arroz y tartana, una transposició al petit món valencià dEl diner, del seu mestre Zola. Els telers de la indústria de la seda jauen abandonats al vell casalot del barri de Velluters i regna lespeculació borsària, perquè aqueixes són les lleis de la història del capital; però qui mou la trama és lafany dostentació de Doña Manuela i lastúcia múrria del banquer Morte, transsumpte evident del marquès de Campo. En els llibres dhistòria es compta la fallida de les societats financeres de Campo, com si fóra alguna cosa inexorable, i en alguns casos sesmenta de passada la ruïna dels petits estalviadors, però no es diu res del desmesurat afany de Campo per derrotar Salamanca, que el portà al fracàs, ni de Doña Manuela, ni de la pobra costurera i la seua anciana tia, que perderen tot el que havien estalviat durant una vida de treball. Les biografies, en irrompre en la història, esquincen el teixit de les lleis que la regeixen i fan aflorar les il·lusions i les passions dels éssers humans que les mouen, les violen o les pateixen. En la biografia dEnrique Blat, la fallida de lempresa pot explicar-se com una dada quantitativa, que confirma el feble finançament de la industrialització valenciana, o com un drama personal en què es conjugaren múltiples i, potser, obscurs factors. No és qüestió de triar entre dos models de fer història, sinó de saber fins a on arriba la capacitat explicativa de cadascun.
Arruïnat, el nostre personatge volgué fer les Amèriques. A laventura de lemigració les relacions entre la història general i la personal són encara més intenses. Blasco intentà plasmar-ho en una novel·la, Los argonautas, on les conversacions dels emigrants que narren les seues desgràcies i els seus somnis van barrejant-se amb la història dels primers conqueridors espanyols. El novel·lista exagera perquè el que pretén és rememorar la seua aventura de colonitzador de la Pampa, però hi ha en tot emigrant, fins en el més humil, un anhel de conquistar encara que siga una petita parcel·la de la terra de la gran promesa. Al llarg de la història, milers i milers de persones, famílies senceres, víctimes de les fams o de les guerres, abandonaren els seus llocs dorigen i partiren a buscar una vida millor. I encara ho continuen fent. Lemigració és el capítol que compta amb estadístiques més voluminoses, però també amb les històries personals més colpidores. Allí els trobem, els uns al costat dels altres a la coberta del vaixell, a lespera que aparega lanhelada costa, travessant les muntanyes gelats de fred en una filera interminable, expulsats de la seua pàtria, esperant a les andanes, amb les maletes de cartó lligades amb una corda, o ajupits per no ser vists a la petita pastera. Entre tants, el fotògraf ha captat el rostre gastat, però no vençut, dun jornaler, les mans dun xiquet que sagafen al faldó de la mare per no perdres, labraçada al moll, el darrer cigarret a lestació mirant obsessivament la terra que, tal vegada, ja no es tornarà a xafar. En alguns casos, el xiquet ha estat localitzat al cap dels anys i ens conta la seua història, com en Les cendres dÀngela, o els descendents del que se nanà tornen per conèixer la casa de la qual tant sentiren parlar, i la televisió realitza un emotiu reportatge, com en el cas dels néts duna família que seguí a Blasco a lArgentina.
Del País Valencià, encara que no siga una terra demigració massiva, partiren bastants persones si bé es pensa, especialment a les darreries del segle XIX i durant els anys seixanta. Un dells fou Enrique Blat. Deixà la dona i els fills al poble, amb la confiança de tornar a reunir-los si li anava bé, i se nanà a Veneçuela, on lesperava un germà que molt jove ja shavia instal·lat al Nou Món i lluitava per aconseguir la prosperitat. Sacomplia així una de les regles bàsiques de lemigració que funciona, generalment, mitjançant xarxes de suport. Cal que hi haja un pioner, que ix del poble a provar fortuna i a preparar el camí sostingut per la família o el grup, i després van seguint-lo altres que esdevenen la base dun flux continuat. Primer els de casa ajuden aquell que sen va, després és aquest qui ajuda els qui es quedaren, generalment pagant el viatge i acollint algun membre més jove o en dificultats. Lemigració és un dels fenòmens humans en què funciona de manera més activa la solidaritat de grup i en el qual les xarxes de suport tendeixen a densificar-se, en comptes de desaparèixer. En la nostra història, els dos germans grans, Francisco i Enrique, muntaren lempresa i ajudaren el menut, Vicente, que sobrira camí a Amèrica i, quan es va produir la fallida, lamericà acudí en lauxili acollint Enrique a Veneçuela Francisco havia mort ja, com veurem, de manera ben dramàtica i posant els diners per constituir una nova empresa, una destil·leria de licors. Enrique, però, no acabà de pujar en el nou negoci. Greument malalt (dun càncer de gola que superà gràcies a una reeixida operació realitzada ja a València), retornà al cap dun any. Les relacions amb el germà dAmèrica neixiren malparades ja que aquest restà sumit en un mar de deutes; però es reprengueren amb força al cap duns anys i un fill seu arribà a enviar diners a Llíria cotitzats dòlars en els difícils anys de la postguerra. Encara avui la tercera generació de la família continua tractant-se.