Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat стр 3.

Шрифт
Фон

Des daquests pressupòsits hem abordat la biografia dEnrique Blat Guerrero, fill duns moliners que, durant les primeres dècades del segle XX, posà en peu una indústria florent en un poble agrícola. Després duns inicis prometedors, lempresa fracassà i hagué de marxar un temps a Amèrica. Fou una persona compromesa amb la política, animador del partit republicà, i hagué de pagar per això un preu molt alt: la mort del seu fill a mans dels vencedors de la guerra. Una biografia que ben bé podria ser contada com una novel·la ja que conté els ingredients necessaris: lambició del protagonista, el triomf, la fugida i laventura en un país estrany, la venjança dels enemics, la lluita per sobreviure durant els anys de la fam. Una novel·la en la qual inevitablement ressonaria el fragor de la història, lestrèpit de les màquines del començament de la industrialització, les tensions polítiques de lèpoca de la Restauració, els somnis dels emigrants, les devastadores conseqüències de la guerra. Nosaltres no hem escrit ni una novel·la ni un gran llibre dhistòria, sinó la biografia duna persona. El lector jutjarà si és alguna cosa més.

Laportació a la història de la biografia dEnrique Blat

Deia Virginia Woolf que linici duna biografia podia estar en una caixa de sabates, on es guarda un paquet de cartes, lligat amb una cinta, un fermall, una col·lecció de postals amb mata-segells de diversos països i un petit llibre de poemes. En el nostre cas disposem dunes quantes caixes arxivadores on linteressat anà guardant documents diversos que constituïen les baules de la seua vida. Lafany memorialista que porta les persones a conservar cartes, fotografies, records daniversaris, és bastant freqüent, però el que sorprèn en aquest cas és la voluntat de conservar el llegat siga com siga. Alguns documents podien resultar comprometedors per a una persona marcada de desafecta al règim. Daltres resulten poc afalagadors, de manera que si continuen allí, resistint la corrosió del temps, és perquè existí en linteressat una voluntat autobiogràfica manifesta i tenaç. Tenint en compte que sen deuen haver perdut altres tants, els que han arribat fins a nosaltres indiquen que foren seleccionats amb la intenció de definir i justificar la pròpia vida.

Entre els diversos papers trobem un paquet amb els documents que lacrediten com a membre destacat del casino republicà. Resulta bastant insòlit, contemplat des de la nostra descreença, que un empresari pose especial cura a deixar constància de les seues afinitats polítiques. Però no ho era tant en aquella època. La identitat partidista era una component de la pròpia identitat. Un era republicà, anarquista o de la UGT i això el definia davant ell mateix i davant els altres més que qualsevol altra característica. El franquisme, en la seua obsessió persecutòria, assenyalà moltes persones, durant els primers anys, amb el nom de «roig». Aquell és roig, es deia per discriminar una persona que no havia comès cap acció punible però que havia ostentat amb orgull les seues conviccions desquerres. Deixant de banda el caràcter repressiu de la indicació, és cert que abans de la guerra, per a molta gent, ser desquerres o de dretes significava una manera dentendre el món. El nostre home ens indica que ell no solament fou un empresari dempenta sinó que, com a bon republicà, cregué en el progrés.

Acuradament plegats, al costat dels certificats de republicanisme, apareixen alguns periòdics. No qualsevol periòdic sinó el del partit al qual pertanyia, en aquest cas El Pueblo. Cadascú seleccionava la informació dacord amb la seua visió del món i shi atenia com a font inapel·lable de veritat. Ve en El Socialista, ho diu El Pueblo, i això tancava qualsevol objecció possible. Hauria estat, però, més congruent que un empresari que havia aconseguit un cert ascens social pertanyera al partit liberal, de manera que les amistats caciquils li obriren portes. Però ser republicà, ser blasquista, no era conseqüència dun raonament sinó del temperament i la sensibilitat. Un seguidor de Don Vicent era una persona a qui, parlant de política, li agradava alçar la veu, era algú que gaudia amb lalgaravia i el tumult al carrer. La seua passió política tenia un punt desquizofrènia perquè amava, per damunt de tot, allò que era valencià, però admirava allò que era estranger, especialment si venia de França. Un dels periòdics conservats és un exemplar extraordinari dedicat a Zola. Lhomenatge a lescriptor, exaltat com a paladí de la justícia per la seua valerosa defensa de Dreyfuss, és un dels lieux de mémoire preferits del blasquisme, un daquells fets singulars que només passaven a València i que els participants recordaven, com el soldat dAusterlitz, per a dir als fills: jo hi vaig ser. No sabem si ell hi fou present, però el fet que guardara la notícia ens demostra la importància que li atribuïa. Potser fou un dels 40.000 signants de la carta que senvià a lescriptor francès amb els plecs de les firmes enquadernats en pell. No podem saber-ho amb certesa, però el biògraf ha dactuar com un astut detectiu, seguint pistes i considerant hipòtesis, per esbrinar els llocs que freqüentà el biografiat, les persones amb qui tractà i aquelles a qui admirà, o els llibres que va llegir. Les petges deixades als llocs republicans són massa ostensibles per a passar-les per alt.

Un altre paquet, gros també, conté els documents relacionats amb lempresa i així és possible reconstruir laventura de lemprenedor. La materialitat dels objectes és bastant precària. Es tracta dunes llibretes, amb aspecte de quadern escolar, en què sarrepleguen les quantitats venudes i els punts de destinació, amb minuciositat però sense la més mínima tècnica comptable. Que els empresaris de lèpoca sobreeixien per la seua empenta, però a penes tenien formació, és un lloc comú de la historiografia que sembla confirmar-se ací. En contrast amb aquesta imperícia trobem un sofisticat quadern de claus emprat per comunicarse telegràficament amb els agents comercials de lestranger. Des dun modest poble de linterior les mercaderies partien cap a llunyans destins mentre el cap de lempresa, amb aspecte dagent secret, desxifrava les encomandes i somniava de desbancar amb la seua astúcia els competidors.

Lempresa era menuda, amb uns quaranta treballadors (més ben dit, treballadores, ja que la mà dobra femenina era aclaparadorament majoritària) que apareixen en una foto, les dones amb els cabells replegats en un monyo, un vestit bast que els arriba fins als peus, sobre el qual porten un gran davantal; els homes, amb gorra i brusa. Malgrat el seu aspecte de llauradors i llauradores, per a tots ells treballar a la fàbrica marcava una diferència: significava tenir un jornal segur durant bona part de lany, alguns durant tot lany. La indústria no aportava únicament llocs de treball, sinó que era una aposta pel futur. Per això quan, a lentrada de Llíria, es contempla la finca que ocupa el solar que un dia fou fàbrica, se sent el dolor duna amputació. Ledifici ha quedat esborrat del paisatge urbà, com si les pedres hagueren tornat a la terra i no hi hagueren existit mai, apilades per la voluntat humana, al peu del tossal acastellat de la Vila Vella, entre la trama laberíntica de carrers medievals i de cases apinyades al voltant de lantiga església del segle XIII i, allà baix, als afores, les dues estacions de ferrocarril que comunicaven la població amb València, construïdes a finals del segle XIX. Una, la del ferrocarril de via estreta, el trenet de sempre, el metro davui, en ple ús. Laltra, la que fou de via ampla, situada just enfront del lloc que ocupava la fàbrica, i que jau abandonada, amb la línia clausurada i els murs menjats per lherba, com lesquelet duna vella barca.

Ваша оценка очень важна

0
Шрифт
Фон

Помогите Вашим друзьям узнать о библиотеке