Per tant, és evident que els estudiants tendiran a acumular una informació sincrònica i diacrònica sobre múltiples aspectes de lestructura de la llengua o de les llengües i sobre les seves funcions més elaborades i menys ordinàries (la literatura, per exemple), però és possible que ho desconeguin tot o gairebé tot sobre lobservació sistemàtica de lús lingüístic en la realitat que estudien i pretenen descriure. Com que, daltra banda, els estudiants són sobretot i abans que res usuaris duna o més llengües i viuen, per tant, les múltiples experiències désser-ho i com sia que les tensions de lús lingüístic, profundament interrelacionades amb les tensions polítiques i socials, ocupen un espai important en els debats contemporanis (a nivell del mass-media, del debat polític i del carrer mateix), pot ocórrer ben bé que tendeixin a expulsar de lesfera del raonament científic els problemes de lús lingüístic i a sublimar-los a través de la seva emotivitat.
A conseqüència daquesta situació, ens trobem que una comunitat lingüística com la catalana viu una situació tensa i conflictiva però que, de forma absolutament contradictòria, no és capaç dorganitzar cap altre mitjà per afrontar-la, des dun punt de vista metodològic, que lapassionament i la bona voluntat, en contrast absolut amb el tipus de formació dels planificadors lingüístics que promouen altres comunitats. En el nostre cas, si a aquest desconeixement afegim un cert auge i difusió del que podríem dir-ne una sociolingüística ad usum Delphini, basada especialment en els sobreentesos i les complicitats i en una apel·lació constant al sentiment, els resultats esdevenen encara més preocupants.
Així doncs, sobre la sociolingüística recau una doble responsabilitat: la dexplicar-se a ella mateixa i la de propagar per inundació una perspectiva diferent dels fenòmens lingüístics, no necessàriament antagònica de la de la lingüística estricta, però sí ben diferenciada i forçosament més àmplia, amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa Per sort, aquesta tasca no ha de recaure necessàriament sobre el professor de lassignatura. Sovint, són els professionals daltres branques de la docència els qui tendeixen a presentar als estudiants una visió més polifacètica dels fenòmens lingüístics. Al capdavall, del que es tracta és descapçar globalment el reduccionisme maliciós daquell calaix de sastre que hom batejà amb el nom de lingüística externa i que duu a considerar lobservació de lús lingüístic com una simple qüestió de dermatologia filològica.
2.ALGUNES CONSIDERACIONS PER A LA DOCÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA
2.1.La sociolingüística, entre la lingüística i les ciències socials. Aspectes teòrics i metodològics
El terme sociolingüística fou encunyat i usat per primer cop per linvestigador nord-americà Haver C. Currie, en un article publicat al Southern Speech Journal, lany 1952, amb el títol A projection of socio-linguistics: the relationship of speech to social status (vid.VALLVERDÚ, 1980: 7). Més enllà de la seva història, però, la sociolingüística ha estat definida extensament per Joshua A. Fishman:
the sociology of language focuses upon the entire gamut of topics related to the social organization of language behavior, including not only language usage per se but also languages attitudes, overt behaviors toward language and toward language users. (FISHMAN, 1971: 217)
Des del punt de vista de la sociolingüística, doncs, la llengua no és més un simple vehicle neutral de continguts, sinó que constitueix ella mateixa un contingut, un referent de lleialtats i animadversions, un indicador del nivell social i de les relacions humanes, un marc situacional i temàtic i un escenari carregat de valors dinteracció. Per tant, lobjecte destudi de la sociolingüística el constitueix lús lingüístic, definit com el conjunt de les connexions i interaccions que sestableixen entre les estructures lingüístiques i susceptible désser observat i explicat de forma sistemàtica i científica (ARACIL, 1982).
Com hem vist adés, un dels principals temes del debat sobre el desenvolupament de la sociolingüística contemporània el constitueix lavaluació del grau dautonomia científica que ha assolit, com també la discussió sobre si la consolidació dun paradigma científic nou és un resultat imminent i previsible o no. Així mateix, la sociolingüística una disciplina explícitament i volgudament interdisciplinària ha de definir-se no únicament per ella mateixa, sinó que es veu obligada a delimitar el seu territori específic, en contrast amb la lingüística i la sociologia, que són les dues disciplines amb les quals manté unes relacions de veïnatge, afinitat i procedència històrica més intenses.
En relació a la lingüística estricta, la diferència fonamental és que així com aquesta sinteressa preferentment i de forma explícita i pràcticament exclusiva per lestudi de lestructura lingüística, la sociolingüística centra inequívocament el seu interès en la consideració de lús lingüístic. Ladscripció de la lingüística a lanàlisi del sistema o estructura i lexclusió de qualsevol referència a les condicions dús no és privativa, però, de la gramàtica tradicional, sinó que la comparteixen els corrents més innovadors del post-estructuralisme, de tal manera que segueixen conservant una diferència fonamental en relació als objectius de la sociolingüística. Lluís V. Aracil (1982) ha establert certes correlacions entre la lingüística, la taxonomia i lessència duna banda i la sociolingüística, lecologia i lexistència, de laltra. Pot ésser, sens dubte, una analogia expressiva, per bé que no sempre es pugui dur fins al límit.
En definitiva, la diferència profunda entre la sociolingüística i la lingüística és una diferència radical denfocament: ubicatiu i extensional, en el primer cas; descriptiu i intencional, en el segon (ARACIL, 1982). Malgrat que no sigui enterament rebutjable la visió asocial (HUDSON, 1980) dels lingüistes que mantenen una posició més bel·ligerant, certament resulta cada cop més criticable i hom observa una tendència segura, per part de molts lingüistes, a acostar-se a les condicions socials en què sactualitzen els recursos de les estructures que sestudien.
La relació entre sociolingüística i sociologia és estreta, sens dubte, però admet una gradació dafinitat ben diversa: molt íntima, en el cas de la sociologia del llenguatge ja que hom considera determinant lestructura social (GRIMSHAW, 1971) i bastant més difusa en orientacions com la sociolingüística laboviana. És possible que la millor referència per valorar el grau de proximitat la constitueixi linterès preferent per les conductes variables o per les conductes invariables. Segons Fishman (1971), la lingüística sha interessat tradicionalment per la conducta invariable (un SN és sempre un SN; /b/ és sempre un fonema oclusiu), mentre que la sociologia sha inclinat decididament per la conducta extremadament variable (el suïcidi, la delinqüència, el canvi social). Enmig daquests dos extrems, es podrien anar escalonant les diferents orientacions, en un sentit i en un altre.
La mateixa hibridesa positiva de la sociolingüística planteja no únicament problemes conceptuals o paradigmàtics, sinó també daltres que són díndole metodològica. Per a un estudiant de Ciències Humanes i Ciències Socials, per exemple, aquesta inter-disciplinarietat pot plantejar problemes derivats del fet que sovint se li ha de suposar un desconeixement absolut, no únicament de les eines estadístiques la qual cosa, al capdavall, no seria tan greu sinó, fins i tot, de tècniques tan bàsiques en la pràctica investigadora dels científics socials com lús de les escales dactituds o els sistemes de registre de la conducta no verbal o de la fluïdesa, que són de gran interès àdhuc per a la investigació lingüística.