Per una altra banda, la relativa abundància de readings referits de forma exclusiva a la sociolingüística, ha esdevingut una prova més si voleu, prosaica de lautonomia de la disciplina i de la configuració progressiva dun paradigma, a lentorn del qual comença a articular-se un corpus teòric i un cabal dinvestigacions cada cop més destacable. És a dir, que hom comença a arribar a un consens dialèctic sobre quins són els objectius de la sociolingüística, que permet de servir-se duna terminologia i daplicar una metodologia a la investigació empírica i a la interpretació del món real. Tot plegat, contribueix a rescatar-la, de forma irreversible, daquell calaix de sastre en què Saussure col·locà la lingüística externa i a destacar la profunda imbricació existent entre les estructures lingüístiques i les estructures socials.
La sociolingüística emergent, però, no és una disciplina homogènia sinó que ofereix alternatives ben diferenciades, com les proposades pels psicolingüistes, els seguidors de Labov o els sociòlegs del llenguatge. Acceptant, com suara vèiem, el punt de vista de la profunda imbricació entre les estructures lingüístiques (E.L.) i les estructures socials (E.S.) com a tret distintiu i bàsic de lorientació sociolingüística, ja trobarem no menys de quatre alternatives decisòries (GRIMSHAW, 1971) que determinen orientacions ben diferenciades:
Les E.L. ocupen una posició determinant.
Les E.S. ocupen una posició determinant o esdevenen una variable independent.
Les E.L. i les E.S. són codeterminants.
Les E.L. i les E.S. són determinades per un tercer factor (la ment humana, per exemple).
Per tant, les orientacions sociolingüístiques són diverses, no només perquè ens trobem amb orientacions molt influïdes i provinents del camp de lantropologia, la psicologia o la psicologia social, sinó també en funció de les combinacions diferenciades que admet el binomi llengua/societat i que sacaben desmentar, la qual cosa configura un ampli ventall darranjaments possibles.
Finalment, cal destacar la freqüència duna lleugera confusió derivada de lús majoritari, entre els especialistes catalans, del terme sociolingüística, fins i tot quan es refereixen o ens referim inequívocament a lorientació que els británics i nord-americans denominen, a partir de Fishmann (1971), sociology of language, en el sentit de tendir a considerar lestructura social com una realitat més àmplia que lestructura lingüística. Es tracta, però, dun afer circumstancial relacionat igualment amb els riscs de la traducció que obliga a postular, de forma gairebé absoluta, que en català, lopció sociolingüística/sociologia del llenguatge o de la llengua (a pesar del predomini del primer terme) esdevé quasibé irrellevant, en contrast amb lalternança, significativament important, de la parella sociolinguistics/sociology of the language, en la investigació anglòfona.
En síntesi, doncs, és difícil de determinar exactament labast de la revolució sociolingüística encetada en la segona meitat daquest segle i més difícil resulta encara avaluar la solidesa del paradigma subsegüent, però els indicis exposats permeten dafirmar que sha iniciat un camí pel qual seria molt difícil de tornar enrere. Daltra banda, la hibridació i la interdisciplinarietat estan esdevenint més i més consubstancials a la ciència moderna i això provoca una interrelació cada cop més fluïda entre els paradigmes respectius.
1.2.Lespecificitat de la sociolingüística dins el conjunt dels estudis lingüístics i la seva doble responsabilitat
La concentració dels interessos de la sociolingüística en lestudi i la descripció sistemàtica dels fenòmens de lús lingüístic constitueix el principal tret definitori daquesta disciplina, especialment si la comparem amb el conjunt de les que integren els curricula del estudis lingüístics i que socupen essencialment de lexploració de lestructura lingüística. Certament, aquesta divergència no únicament sestableix en relació amb la filologia clàssica, sinó també pel que fa a les orientacions de la lingüística posteriors a Ferdinand de Saussure.
La incorporació lenta de la sociolingüística als plans destudi de les universitats de la comunitat lingüística catalana i a les seves ofertes paral·leles ha estat relativament recent i sha esdevingut sovint de forma no explícita i gràcies a la sensibilitat de professionals encarregats de disciplines diverses, colpits per la coherència i la bonesa de lenfocament sociolingüístic i/o cada cop més convençuts de líntima connexió existent entre el passat i el futur de la llengua catalana i la anormalitat de les seves condicions dexistència. Certament, avui per avui, resulta cada cop més freqüent de trobar lingüistes professionals i fins i tot sociòlegs i psicòlegs disposats a acceptar el valor o linterès de lorientació sociolingüística. Levidència reconeguda que la recessió del català, per exemple, no era deguda a cap mena dinferioritat o mancança intrínseca de lestructura de la llengua i la perplexitat desvetllada per les poderoses tensions disgregadores que els arguments filològics no podien exorcitzar de cap manera, han contribuït de forma notable al reconeixement de la importància i la seriositat de lenfocament sociolingüístic.
En els darrers anys, hem assistit a una relativa popularització dels temes i els termes de la sociolingüística catalana, popularitat que ha contagiat no únicament els mitjans de difusió i una part dels nostres plans destudis sinó, fins i tot, les primeres mostres legislatives de les comunitats autònomes respectives. Aquesta popularitat, però, no sempre ha resultat positiva i si bé ha contribuït a esbandir mites nefands com el del bilingüisme no és menys cert que ha consagrat nocions ambigües si més no, en el context de la comunitat lingüística catalana o desviadament considerades, com és el cas del gran èxit que el concepte diglòssia ha assolit en el nostre país (vid. PUEYO, 1989).
De fet, en la història de lensenyament a lEstat espanyol són freqüents els casos de plans destudis inacabats i ambiciosos, en contrast amb una realitat més aviat mancada daspiracions i recursos, de tal manera que ja des del segle passat, els planes alternaren amb els arreglos i ambdues paraules esdevingueren gairebé sinònimes, la qual cosa no desentonava gens de larrelada tradició hispànica del bunyol.
En aquest context, per tant, resulta difícil i ja veiem que es tracta duna dificultat històrica concebre els nostres plans destudi com un tot harmònic i coherent, a pesar dels esforços dels que poden fer alguna cosa, de tal manera que, sovint, la concepció del lloc que ocupa o hauria docupar la sociolingüística en el conjunt dels nostres estudis lingüístics, es caracteritza forçosament per un voluntarisme i una bel·ligerància notables.
De moment, si prenem en consideració lentorn real i immediat dels estudis de Ciències Humanes i Ciències Socials veurem com la desproporció entre lesforç acadèmic dedicat a les disciplines consagrades a lestudi de lestructura de la llengua i a les que es refereixen a lús lingüístic, resulta abrumadora, en benefici de les primeres. A això cal afegir el desconeixement gairebé absolut i total, per part dels estudiants, dels rudiments metodològics i terminològics de la sociologia de la llengua i les ciències socials, en contrast amb els coneixements adquirits, en letapa pre-universitària, sobre les disciplines estrictament lingüístiques, sigui quin sigui el nivell realment assolit.