El mapa de les llengües en el món del s. XXI és una expressió meridiana de les relacions de poder entre grups lingüístics. Que la llengua és un fet essencialment vinculat a la posició hegemònica o subordinada que té un grup lingüístic en lactual ecosistema mundial de les llengües, és un pressupòsit àmpliament acceptat per les disciplines que sinteressen per qüestions com levolució de les llengües, lestabliment dels drets lingüístics, les polítiques de protecció de les minories o la gestió de la diversitat lingüística i cultural (Craith, 2006: 57 i ss.). Una de les variables determinants per preveure les oportunitats de supervivència duna llengua és la seva posició al mapa dels estats i de les politiques que cada estat arbitra amb relació als grups lingüístics presents al si de les seves fronteres. És indubtable que ladveniment de lestat modern, adoptant la forma destat nació, i la seva progressiva expansió a tot el planeta, ha estat un factor de pressió vers lhomogeneïtzació lingüística. Des dels seus orígens, lestat modern ha promogut lalfabetització a gran escala de la població i la cultura basada en la impremta, dos fenòmens que impulsen lhomogeneïtzació en la llengua del grup dominant a cada estat nació. Quan llegir i escriure en una llengua esdevenen norma, aquestes habilitats requereixen una important inversió per part de lestat i dels ciutadans, cosa que obliga als grups dominants a economitzar recursos i, per tant, a reduir el nombre de llengües a conèixer i utilitzar. Com sosté De Varennes (1996, cit. a May, 2001), el fet històric determinant és la llengua destat i el concepte de minorització lingüística.
Com han examinat historiadors i teòrics del nacionalisme (Gellner, Anderson o Taylor), lexpansió de lalfabetització ha estat també vinculada a lascensió de fenòmens concomitants a Europa, com el nacionalisme i la democràcia. Un dels components universals del nacionalisme és la consolidació de la llengua del grup majoritari a través de lestat. Els grups majoritaris en cada estat han procurat dassegurar la seva llengua com a llengua de dominació. El triomf de la llengua oficial i leliminació de les llengües potencialment rivals han estat àmpliament estudiats com una de les característiques típiques de la formació de lestat nacional. Per exemple, Pierre Bourdieu estudià el cas del francès i de com arribà a ser la llengua de dominació a la França postrevolucionària (Levy, 2003: 156 i ss.) imposant-se a les altres dues llengües, la llengua doïl i la llengua doc o occità, fins llavors ben vives al nord i al sud, respectivament, de lhexàgon.
El procés de dominació duna llengua sobre les altres en el territori dun estat passa per la legitimació i la institucionalització de la llengua dominant, que li atorguen el màxim estatus polític. Així, laccés duna llengua a la condició de llengua oficial única dun estat nacional representa històricament la victòria política (i potser militar) del grup lingüístic majoritari o més poderós sobre la resta de grups. És el que el mateix Bourdieu (1982) aborda i denuncia quan critica la lingüística formal perquè tracta la llengua com si fos un objecte autònom i homogeni, i oblida o ignora les condicions socials i polítiques que han fet possible històricament la dominació duna sobre les altres.
Levy (2003) sosté que aquesta tendència a la uniformitat i consolidació de la llengua del grup majoritari és característica de les dues categories dels nacionalismes: tant dels que des de lestat fan nació com dels que des de la nació volen tenir estat. En aquesta pugna entre grups lingüístics al si de la sobirania dels estats nació, el grup lingüístic menor es veu obligat, segons constata Levy (2003: 232), a considerar les següents opcions:
1. Invertir temps en ladquisició duna llengua que els de laltre grup ja tenen.
2. Limitar les interaccions o usos de la pròpia llengua dintre la seva comunitat lingüística.
3. Dependre dels intèrprets i traductors, els quals exerceixen un gran poder sobre el grup menor.
4. Abandonar la llengua pròpia i assimilar la del grup majoritari.
5. Migrar fora del territori o àrea de la comunitat lingüística.
Lautor comenta que lopció 2 esdevé cada cop més difícil o menys atractiva, ja que molts opten per les opcions 4 i 5. Així, el declivi i la mort de les llengües es produeixen en contextos de bilingüisme o de multilingüisme. Com escriu Stephen May (2001: 1),
Language decline and language death always occur in bilingual or multilingual contexts, in which a «majority» language that is, a language with greater political power, privilege and social prestige comes to replace the range and functions of a «minority» language.
Segons aquest autor, el procés de substitució passa per tres etapes. La primera es caracteritza per una pressió creixent sobre els parlants de la llengua minoritària perquè adoptin la llengua majoritària, sobretot en els àmbits més formals (educació, esfera pública, administració, etc.): és lestadi que la sociolingüística anomena diglòssia. La segona etapa normalitza un període de bilingüisme: les dues llengües continuen sent parlades en règim de concurrència, però gradualment el nombre de parlants de la llengua minoritària va disminuint, sobretot entre les generacions més joves, i el seu ús va perdent presència en els diversos àmbits públics. La fase tercera i final, que pot culminar en dues o tres generacions o menys, registra la substitució de la llengua minoritària per la majoritària. Aquella pot ser «recordada» per algun grup residual de parlants, però ja no és transmesa entre generacions ni usada com a llengua de comunicació.
Aquest procés de substitució havia estat detallat abans pel prestigiós sociolingüista Joshua Fishman (1991: 81-121) amb la seva «escala» (Graded Intergenerational Disruption Scale) de vuit estadis o fases, on el primer és el més segur per a una llengua minoritària i el vuitè, lestadi final. Els vuit estadis són:
1. Ús de la llenguaminoritaria. (LM) en els nivells més elevats de leducació, el treball, el govern, ladministració i els mèdia.
2. Ús de LM en els nivells baixos del govern i dels mèdia.
3. Ús de LM en làmbit laboral amb interaccions informals entre parlants de LM i daltres llengües.
4. LM és usada com a instrument dinstrucció en leducació.
5. Manteniment de lalfabetització informal en LM a casa, a lescola i a la comunitat.
6. Transmissió familiar intergeneracional de LM.
7. LM continua sent parlada, però la majoria de parlants són dedat madura.
8. Els parlants que queden de LM són vells i amb usos residuals.
El Catalogue of Endangered Languages of the World, promogut per les universitats de Hawai at Manoa i lEastern Michigan University, assigna una puntuació de 0-5 (salvada-estat crític) a les llengües en perill atenent a aquests tres criteris: transmissió intergeneracional, nombre de parlants i àmbits dús de la llengua.2
Democràcia i drets de les minories
El debat general que comença a ser recurrent entre acadèmics, polítics i professionals que sinteressen per definir una política de la llengua en el quadre de les tensions assenyalades entre grups lingüístics en cada estat, se situa en leix dialèctic entre democràcia (liberal) i drets de les minories (nacionals, culturals i lingüístiques). Aquest debat és òbviament multi i interdisciplinari, però ens interessa ara destacar especialment certes aportacions des de la teoria política, la sociolingüística i la sociologia de la llengua.