Capítol 1
Llengua i espai de comunicació
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix,
poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix!
MARIÀ AGUILÓ, 1825-1897
Language creates what one might call a public space, or a common vantage point from which we survey the world together.
CHARLES TAYLOR, 1985
1. Introducció
La tesi bàsica que volem argumentar i fonamentar en aquest capítol dobertura és que laccés duna comunitat lingüística a la plena normalització de la seva llengua específica requereix disposar avui dun espai de comunicació en la llengua pròpia, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació en lera global digital.
Aquest capítol pretén presentar i discutir un breu estat de la qüestió sobre el debat contemporani que vincula la supervivència de les llengües de grups minoritaris a la preservació de la pròpia cultura nacional en un quadre de polítiques de protecció que inclou com a prioritària la potenciació dun espai propi de la comunicació dinterès públic. Un espai públic que, tanmateix, amb ladveniment de la nova era digital en xarxa, tendeix a colonitzar tots els racons fins fa poc privats de la vida domèstica, de les relacions humanes o de les creences més íntimes.
Si el propòsit aquí és dabordar una aproximació sistemàtica durant un període històric concret el que va del 1976 al 2013 dels processos de normalització de la llengua catalana en el seu ecosistema comunicatiu, sembla que els camps científics més apropiats són fonamentalment dos: el camp dels media studies i el de la sociolingüística. De tota manera, no podem oblidar en aquesta comesa les aportacions específiques, més o menys recents, de disciplines com la ciència política, la lingüística, lantropologia, la sociologia o leconomia política.
Durant els darrers anys, els experts constaten una extrema vulnerabilitat de la gran majoria de llengües existents. Dacord amb la sisena edició de 1Ethnologue (Lewis, 2009), les llengües vives del món eren 6.909 a principis daquest segle XXI,1 la major part de les quals, i segons diverses apreciacions, experimentaven greus dificultats per sobreviure (May, 2001: 2).
En el marc del projecte de llengües amenaçades, promogut a partir de 1993, la UNESCO ha publicat tres edicions del Atlas of the World Languages in Danger: la tercera edició (2009), a càrrec de leditor Christopher Moseley, comptà amb les contribucions duna trentena dexperts darreu del món.
En aquest capítol examinarem primer les relacions entre llengües, poder polític i grups lingüístics, per situar i avaluar els fenòmens de dominació i de substitució lingüístiques, el debat sobre democràcia i drets de les minories nacionals i les propostes de la politics of recognition. Defensarem la centralitat que han anat adquirint els vells i els nous mèdia en lecologia de les llengües. Resseguirem després com les institucions internacionals i europees han tractat el reconeixement dels drets lingüístics. A continuació, proposarem una breu incursió per assenyalar linterès per lestudi dels mèdia des de la sociolingüística. I acabem amb unes breus precisions sobre el concepte despai de comunicació.
2. Llengua, poder i grups lingüístics
El mapa de les llengües en el món del s. XXI és una expressió meridiana de les relacions de poder entre grups lingüístics. Que la llengua és un fet essencialment vinculat a la posició hegemònica o subordinada que té un grup lingüístic en lactual ecosistema mundial de les llengües, és un pressupòsit àmpliament acceptat per les disciplines que sinteressen per qüestions com levolució de les llengües, lestabliment dels drets lingüístics, les polítiques de protecció de les minories o la gestió de la diversitat lingüística i cultural (Craith, 2006: 57 i ss.). Una de les variables determinants per preveure les oportunitats de supervivència duna llengua és la seva posició al mapa dels estats i de les politiques que cada estat arbitra amb relació als grups lingüístics presents al si de les seves fronteres. És indubtable que ladveniment de lestat modern, adoptant la forma destat nació, i la seva progressiva expansió a tot el planeta, ha estat un factor de pressió vers lhomogeneïtzació lingüística. Des dels seus orígens, lestat modern ha promogut lalfabetització a gran escala de la població i la cultura basada en la impremta, dos fenòmens que impulsen lhomogeneïtzació en la llengua del grup dominant a cada estat nació. Quan llegir i escriure en una llengua esdevenen norma, aquestes habilitats requereixen una important inversió per part de lestat i dels ciutadans, cosa que obliga als grups dominants a economitzar recursos i, per tant, a reduir el nombre de llengües a conèixer i utilitzar. Com sosté De Varennes (1996, cit. a May, 2001), el fet històric determinant és la llengua destat i el concepte de minorització lingüística.
Com han examinat historiadors i teòrics del nacionalisme (Gellner, Anderson o Taylor), lexpansió de lalfabetització ha estat també vinculada a lascensió de fenòmens concomitants a Europa, com el nacionalisme i la democràcia. Un dels components universals del nacionalisme és la consolidació de la llengua del grup majoritari a través de lestat. Els grups majoritaris en cada estat han procurat dassegurar la seva llengua com a llengua de dominació. El triomf de la llengua oficial i leliminació de les llengües potencialment rivals han estat àmpliament estudiats com una de les característiques típiques de la formació de lestat nacional. Per exemple, Pierre Bourdieu estudià el cas del francès i de com arribà a ser la llengua de dominació a la França postrevolucionària (Levy, 2003: 156 i ss.) imposant-se a les altres dues llengües, la llengua doïl i la llengua doc o occità, fins llavors ben vives al nord i al sud, respectivament, de lhexàgon.
El procés de dominació duna llengua sobre les altres en el territori dun estat passa per la legitimació i la institucionalització de la llengua dominant, que li atorguen el màxim estatus polític. Així, laccés duna llengua a la condició de llengua oficial única dun estat nacional representa històricament la victòria política (i potser militar) del grup lingüístic majoritari o més poderós sobre la resta de grups. És el que el mateix Bourdieu (1982) aborda i denuncia quan critica la lingüística formal perquè tracta la llengua com si fos un objecte autònom i homogeni, i oblida o ignora les condicions socials i polítiques que han fet possible històricament la dominació duna sobre les altres.
Levy (2003) sosté que aquesta tendència a la uniformitat i consolidació de la llengua del grup majoritari és característica de les dues categories dels nacionalismes: tant dels que des de lestat fan nació com dels que des de la nació volen tenir estat. En aquesta pugna entre grups lingüístics al si de la sobirania dels estats nació, el grup lingüístic menor es veu obligat, segons constata Levy (2003: 232), a considerar les següents opcions:
1. Invertir temps en ladquisició duna llengua que els de laltre grup ja tenen.
2. Limitar les interaccions o usos de la pròpia llengua dintre la seva comunitat lingüística.
3. Dependre dels intèrprets i traductors, els quals exerceixen un gran poder sobre el grup menor.