Josep Gifreu en aquest treball ens assenyala com, amb visió clara i ben fonamentada. I sense concessions als tabús ni renúncies en lautoafirmació democràtica de la nostra personalitat: ningú té dret a proscriure que adoptem un nom com Països Catalans per a designar lespai de la llengua catalana. Una llengua que admet i respecta com poques la seva variació interna i les denominacions tradicionals que rep en cada territori però que no pot consentir la seva fragmentació disgregadora. Un espai comunicatiu que sha de formar amb larticulació de mitjans i àmbits escalonats des de lesfera local fins a la global però que no pot renunciar a la consecució duna intercomunicació intensa entre tots els territoris, amb la màxima reciprocitat de lenorme potencial creatiu que hi aporta cadascun. Una cultura que reconeix tant com qualsevol altra les diferències internes. I un espai que té dret a definir lliurement la seva configuració política, respectant els ritmes i les decisions democràtiques de cada territori, però rebutjant amb energia la pretensió destigmatitzar o fins i tot criminalitzar larticulació en un projecte polític cornú.
Saludem, doncs, loportuna aparició daquest estudi. Fem nostres les propostes que shi perfilen. Actuem en la mesura de les nostres capacitats perquè, ara que la societat es mou, avancem conjuntament sense vacil·lations ni precipitacions, amb pas segur i decidit, cap a la consolidació de lespai del català en el món que ve. Un món que ha de ser i que pot ser! més igualitari en tots els sentits, perquè valgui la pena per a tota la humanitat.
En definitiva, és en aquest objectiu global que sinscriu el nostre projecte col·lectiu.
Isidor Marí Professor de la UOC President de la Secció Filològica de lIEC
Vilassar de Mar, 25 de desembre de 2013
A mode d'introducció
Els Països Catalans constitueixen una comunitat de cultura que sha desenvolupat al llarg duna història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb voluntat de continuar essent-ho.
CONGRÉS DE CULTURA CATALANA, 1975-1977
Abans de pensar en solucions polítiques hem de pensar en solucions culturals i sociològiques. És a dir, en la reconstrucció nacional dels Països Catalans. La nostra nació és avui, no hem pas damagar-ho, una ruïna. Només resta en peu la paret mestra de lidioma; una paret amenaçada, plena desquerdes, en perill imminent densorrar-se per sempre. Una paret, tanmateix, encara dreta, encara susceptible de consolidació, encara apta perquè puguem restaurar, a partir della i al seu voltant, el vast edifici que haurà daixoplugar-nos a tots.
JOSEP M. LLOMPART, 1991
Si hi ha un patrimoni únic que la comunitat catalana del segle XXI compartim amb les generacions que ens han precedit des de fa mil anys és la llengua. Si hi ha un patrimoni intangible que els homes i dones de la comunitat catalana davui voldríem llegar i compartir amb les generacions que vindran és la llengua. Ser patriota és avui defensar una comunitat de llengua, de cultura i de comunicació en la Babel global.
La gestió i la sostenibilitat daquest patrimoni constitueixen una de les empreses més apassionants i més incertes de tota la comunitat lingüística. És la comunitat catalana qui té la missió històrica dassegurar un present de normalitat de la llengua i sobretot un futur digualtat i de prosperitat per a les generacions que vindran.
Lhoritzó de normalitat i de sostenibilitat de la llengua catalana requereix garantir múltiples fronts dacció i mobilització. La història recent demostra, en èpoques de dictadura i en èpoques de democràcia, que la defensa de la llengua ha estat el bastió més inexpugnable per al desànim, la desmobilització o la defecció. La lluita, les lluites, per la dignitat i normalització de la llengua catalana en uns entorns sovint hostils han marcat i estan marcant encara un camí irrenunciable per arribar a ser un país i una cultura normals a lEuropa del segle XXI. Els habitants de lespai del català, els homes i dones que compartim una llengua, que integrem la Catalanofonia, tenim dret a unes definitives polítiques de reconeixement per part de les instàncies europees i internacionals.
Les lluites pel ple reconeixement de la diferència nacional i lingüística es despleguen en diversos fronts essencials: la política, lescola, ladministració, lespai públic, la cultura, els mitjans de comunicació i els nous serveis del ciberespai, la universitat i la investigació, etc.
La nostra atenció en aquest assaig es focalitza en la història recent dun front dacció cada dia més central en les pugnes i dinàmiques per la normalitat duna llengua, com és el camp de la comunicació dinterès públic, progressivament desplaçada dels vells mitjans de comunicació als nous entorns digitals dels new media i del ciberespai. Llengua, poder i comunicació conformen al segle xxI la tríada àuria que determinarà la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global.
Entre assaig dhistòria cultural i crònica política, la proposta que presentem aquí pretén oferir una aproximació sistemàtica a levolució del procés general de normalització de la llengua catalana en lecosistema mediàtic de finals del segle XX i començaments del XXI. Concretament, de 1976 a 2013. Durant aquesta etapa hem vist emergir una revolució general en el món de la llengua, de la cultura i les comunicacions, coneguda ja com la Galàxia Internet. Una aproximació a la dinàmica de progressió de la llengua catalana en els mitjans, sectors i serveis de comunicació al llarg daquests anys crucials no podia limitar-se ja a la consideració del territori històric del català: havia de detectar i valorar la incidència de lera digital en xarxa sobre lecologia de la comunicació i sobre lecologia de la llengua per tal de poder identificar els grans reptes de futur del català al nou espai de comunicació.
Amb voluntat dobjectivació de fets, fenòmens, moviments, debats i tendències que ajudin a comprendre levolució seguida pel català en lecosistema comunicatiu al llarg de gairebé quatre dècades, el període històric objecte daquesta exploració queda delimitat per dos moments de gran transcendència històrica i política a lEstat espanyol. El 1976, punt de partida daquest assaig, marca el començ de la Transició a Espanya de la dictadura del general Franco al nou règim democràtic de monarquia parlamentària, sancionat per la Constitució espanyola de 1978. El 2013, punt de clausura, representa leclosió a Catalunya del moviment popular sobiranista i lany en què una majoria parlamentària pren el compromís de celebrar una consulta sobre lautodeterminació el 2014.
En efecte, precedides de la gran manifestació de lOnze de Setembre de 2012 a Barcelona sota el lema «Catalunya, nou estat dEuropa», les eleccions catalanes del 25 de novembre de 2012 donaren al Parlament de Catalunya una àmplia majoria favorable al dret a decidir o dret a lautodeterminació. Poc després, el 23 de gener de 2013, el Parlament aprovà la resolució «Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya».1 I en ocasió de la Diada de lOnze de Setembre de 2013, uns dos milions de catalans i catalanes van mostrar al món la ferma voluntat de votar per la independència a través de la gran cadena humana anomenada Via Catalana. Dos mesos després, el 12 de desembre de 2013, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, acompanyat pels líders dels partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP), anunciava lacord sobre la data i el text de la consulta als ciutadans de Catalunya, prevista per al 9 de novembre de 2014 i en forma duna doble pregunta (sobre si Catalunya ha de ser estat o no, i si ha de ser independent o no).2