Ens preguntem per la ideologia per una raó especial. Perquè ens preocupa, com a tants daltres, que cada vegada són més, per damunt de qualsevol altra cosa, el País Valencià. A aquest marc de preocupacions pertany laclariment progressiu de la nostra personalitat col·lectiva. La ideologia dominant ha actuat ací, millor que enlloc, com a espill deformat i element taponador. El tema de les nostres claus didentitat esdevé un problema de claus i panys que la burgesia ha utilitzat al seu antull. Al joc deformador ha entrat lEsglésia amb premeditació i traïdoria. És imprescindible de fer saltar els mecanismes dalienació col·lectiva entre els quals sha de comptar una tradició popular viciada per sentiments confusos i reaccionaris.
El mètode danàlisi no requereix més explicació i només ens permetem, per tal de facilitar-ne la lectura, unes indicacions sobre el mètode dexposició. Hem buscat sobretot la interpretació dels fets, sense por de ser així més vulnerables. Sha de tenir en compte que la història de lEsglésia amenaça sempre amb la conversió en un anecdotari infinit de problemes clericals. Només és possible devitar si amb una suficient acumulació de dades hom passa a utilitzar-les i interpretar-les en funció dels fenòmens socials. Hom entra així al terreny de les variables interpretatives. Considerem que al moment actual el suggeriment i laproximació poden contribuir millor a desvetllar problemes, que sens dubte saniran perfilant en aportacions successives crítiques, que no pas lerudició exhaustiva entorn de les batalletes intraeclesials. Ens sap greu de defraudar el clericalisme desquerres que potserespera de veures com a protagonista de la inacabable disputa antijeràrquica. Els cristians han fet coses més importants que barallar-se amb el bisbe, i aquest ha comès moltes més bestieses que les que els capellans hagen hagut de suportar.
El llibre consta de quatre parts prou diferenciades. Una introducció i un epíleg mostren els dos pols extrems de manifestació de la ideologia cristiana. Al costat de poder més fosc i tenebrós els anys quaranta, i juntament als qui lluiten per la llibertat del poble els anys setanta. Això pot induir a la sospita que és un llibre obsessivament maniqueu, on bons i dolents reben de bell antuvi llur predestinació per part dels autors i així funcionen. Almenys nosaltres no hem volgut que fos així. El bloc central el constitueix lanàlisi del període 1945-1960 (I Part), on no shan defugit les notes grotesques del moment al costat dun esforç de valoració positiva dels aspectes que, al nostre parer, ho mereixien, i lestudi del període 1960-1970 (II Part), en què la participació dun sector de lEsglésia en la lluita social de banda dels oprimits i explotats no força la seua lloança indiscriminada. De tota manera, si hem caigut en simplicitats maniquees, pamfletismes demagògics o qualsevol altre pecat no ho podem saber nosaltres. Hi haurà qui pensarà el contrari i ens acusarà de clericalisme encobert. En tot cas hem dit el que pensem amb la il·lusió dajudar modestament a construir aquest País Valencià lliure i socialista que hom va cridant pels carrers.
El fet que cadascú de nosaltres milite en dues organitzacions polítiques diferents i que hàgem col·laborat estretament en lelaboració del llibre no deixaria de ser una anècdota trivial si alguns altres exemples no mostrassen una excessiva preocupació pels personalismes de grup. Nosaltres pensem que laportació de socialistes, comunistes i cristians és imprescindible per a la construcció del país i aquest llibre voldria ser una petita mostra del fet que a més de desitjable és possible.
INTRODUCCIÓ: ENTRADA A LA NIT (1939-1945)
El dia 29 de març de 1939 entraven a la ciutat de València les primeres tropes del General Franco. Al matí havien començat a arribar a la ciutat camions amb milicians del front. Les negociacions del Govern Casado no aconseguien imposar als «nacionals» les garanties necessàries perquè les tropes de la República poguessen reintegrar-se, dissoldres o exiliar-se. El General victoriós no volia una pau negociada, ni tan sols en condicions lleonines, sinó una victòria arrasadora. El 26 de març rellançava una ofensiva des del front dExtremadura i el 28 entraven les tropes a Madrid. Més que no una ofensiva fou una cacera. No hi havia res a fer. El comandament republicà ordenava contradictòriament resistir i retirar-se, incapaç dallò primer, però també de poder oferir cap seguretat en el replegament. Se sabia que qui shavia negat a tot pacte no anava a perdonar, es pressentia latropellament i la venjança, el pitjor saldo que pot traures duna guerra civil. La guerra sacabava, però sobria lajustament de comptes. Ningú no se sentia segur. Hom abandonava els fronts tractant de fer-se estalvi. Fugir. Amagar-se. Desaparèixer. La humiliació de la derrota. Farevell to the arms.
LORDRE NOU: DE LA REPRESSIÓ A LA CORRUPCIÓ GENERAL
Arribaven els vençuts del front al matí i ja a la tarda entraven les primeres tropes victorioses i apareixien als balcons les noves banderes. A la nit el «parte» donava la notícia: «En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia siendo recibidas las tropas españolas con entusiasmo inenarrable.» Cal fer un esforç per a llegir les cròniques daquests dies que canten la derrota del poble com a salvació nacional, que parlen dalliberament per a denominar el principi de locupació. El premi dels triomfadors, però, ha estat sempre poder desfigurar la història, fins fer-la irrecognoscible per als mateixos que lestan vivint.
El que significava aquella victòria no cal explicar-ho ací. Tornaven a posar-se les coses en el seu lloc. Es restablia lordre volgut per Déu, com safanyà a explicar lEsglésia amb ingenu cinisme. El proletariat i les classes populars tornaven a ocupar i a complir el paper dexplotats, sense cap possibilitat de resistència. Les poderoses organitzacions obreres, que tant havien espantat la burgesia en els anys de la República, eren completament desarticulades, arribant a lextermini físic de molts dels seus millors dirigents. Loligarquia terratinent i financera tornava també al lloc que mai no deixà, després de més de tres segles dociós, inoperant, desaprensiu domini. Es recomponia el bloc en el poder basant-se en les classes més estúpides i improductives: laristocràcia de la terra i el capital financer de les grans famílies. Certament tot tornava al seu lloc, després que el vent del poble hagués sacsejat les seues rames, sense aconseguir tan sols desfullar-les. El mateix dia 29 es constituïa una espècie de poder delegat dels nous amos, i el dia 3 es nomenava el nou alcalde. Tornaven els de sempre a ocupar el seu lloc en la història sagrada de la propietat. Nhi ha prou amb llegir els noms: Joaquín Manglano Cucaló de Montull, baró de Càrcer; Alfredo Gómez Torres; Desiderio Criado; José M. Trénor Arróspegui, marquès de Sardañola... La noble feudalitat del país amb algún element de la vella CEDA i algun jove escalador de la Falange. Sorgien uns de lamagatall on havien escapat de la fúria dun poble amb segles dira acumulada, venien altres al front dalguna daquelles banderes dels «tercios». Tornaven tots, coincidents en el propòsit restaurador més arcaic que podia concebres.
Dur treball que no permetia demores. Des del mateix dia 30 començà a actuar la «Columna de Orden y Policía de Ocupación», a les ordres del coronel Antonio Aymat, que, perquè no se li escapàs ningú, dividí la ciutat en sis sectors, cadascun a les ordres dun comandant en cap. El primer manament de lamor al Déu de les victòries: desembarassar el terreny, netejar-lo denemics potencials. Com a tals calia considerar els qui pensaren que alguna vegada els pobres podrien assolir la justícia. Tasca vertaderament sobrehumana la de portar a cap lacte purificador i per a la qual es necessitava el zel dun gran inquisidor. Nhi hagué molts. El coronel auditor es veia ajudat per vuitanta-sis tinents que abastaven els pobles de la província. Sestablí el «Consejo de Guerra Permanente», perquè la festa de la venjança no decaigués un sol moment. El dia 2 es tenia el primer sumaríssim contra vint persones que eren afusellades a lalba del dia següent. La vastitud del rancor és possible contemplar-la amb angúnia al cementiri civil de Paterna i ha subsistit tristament anys i anys en els odis amargs que sobrien entre veïns dun mateix poble. No és temps ja de recordar-la quan la política de reconciliació, oberta pels qui més patiren els excessos, sha vist acomplerta. Però sí que cal recordar la vastitud del terror, de la por, la inseguretat, langúnia sobre les quals sassentaren els vencedors. Bastava una delació i que es comprovàs que «En tal va estar molt ficat en la UGT», «En tal altre fou del Comitè»... Bastava això i la màquina de la venjança es posava en marxa i només l«aval» figura «jurídica» de lEstat nou dalgú ben situat en el nou règim salvava del desastre el desgraciat. Qui no comprenia aviat que es tractava duna vertadera operació dassolament, ho aprenia de seguida. Al cap de quatre dies el governador (el Sr. Planas de Tovar, de qui després parlarem) imposava espectaculars multes als propietaris dedificis on hi havia cartells o inscripcions de propaganda «roja». Dos i tres mesos més tard la depuració seguia incansable. El 29 de juny, de nou el Sr. Planas va publicar una ordre en què «estimaba de alta necesidad en defensa de nuestra Causa la depuración de los porteros pues la mayoría de ellos durante la guerra han prestado gran colaboración al Gobierno marxista y, en consecuencia, siendo causa de muchos fusilamientos, a pesar de lo cual todavía hay propietarios encubridores».