No és aquest el lloc idoni per debatre aquestes interpretacions, que saparten substancialment de la presentada al llibre, però tampoc no es qüestió de desentendre-sen. És evident, i així es remarca al llibre, que alguns canvis econòmics i institucionals que el règim franquista es va veure obligat a fer per tal dassegurar la seua continuïtat afebliren al remat el seu control polític, però aquesta contradicció podria haver-la digerit amb total tranquil·litat si no hagués estat per lactitud combativa de loposició. A partir de les vagues dAstúries, el 1962, i de la creació de Comissions Obreres, loposició es va posar al capdavant de la direcció del moviment obrer. Daquesta manera, cap a final de la dècada, a la majoria de les grans empreses i zones industrials era el sindicalisme antifranquista qui hi ostentava la representació dels treballadors. El mateix passà a la Universitat. Del refús del SEU i la creació del Sindicat Democràtic dEstudiants shi passà acceleradament a una situació de politització i radicalització extremes. Això es va manifestar no només en lagitació constant als claustres, sinó en una cosa encara més sorprenent al si duna dictadura, obsessionada pel control ideològic, com és el fet que lhegemonia cultural pertangués del tot al pensament marxista. La declaració de lestat dexcepció el 1969 és una mostra ben clara del fet que el règim no controlava la situació, i es contradiu frontalment amb la tesi sobre la irrellevància de loposició en el seu esfondrament. A partir de 1970, en el periode que hom sol anomenar del «tardofranquisme», i que alguns historiadors consideren com linici de la transició, el règim va viure totalment a remolc de loposició, bo i responent una mica a la babalà a les iniciatives daquesta. Foren les grans mobilitzacions de masses entre gener i abril de 1976 les que van fer inviable el continuïsme franquista, i van forçar la dimissió dArias Navarro. Si el 1931 es cantava alegrement que el rei no se nhavia anat, sinó que lhavíem tret, amb més raó encara podia celebrar-se el 1976 que loposició havia tret el règim, amb la diferència que aquesta va saber actuar intel·ligentment per tal que la cançó i lalegria no quedaren tallades de soca-rel.
Hi ha una cosa, tanmateix, que els autors esmenarien si havien de reescriure el llibre, i és el maniqueisme del llenguatge. Duna forma un pèl impertinent hom adjudica adjectius irònicament despectius als dolents, hom descriu amb admiració ingènua als bons i insisteix amb èmfasi retòric, i la veu una mica inflada, en la lluita de classes. Diguem, en descàrrec daquest pecat de joventut i per tal que el lector no shi senta incòmode, que la metodologia emprada és el marxisme (al qual sel reconeix una inqüestionable capacitat explicativa dels fets socials) en una interpretació bastant menys dogmàtica o maniquea dallò que el llenguatge fervorós podria donar a entendre. A larquebisbe Olaechea, a qui es qualifica com a franquista recalcitrant (i bé que en va ser, de franquista, tot i que no recalcitrant), sel reconeix una intensa labor social i a un grup de la burgesia valenciana, fortament bescantada com a classe pel seu sucursalisme i rendició al règim, se li atorga un lloc dhonor pel seu oberturisme democràtic.
El capítol dedicat als col·legis religiosos, com a formadors delits benpensants, podria ser rellegit com una anàlisi, a la manera de Bourdieu, de la formació del capital simbòlic. I el que tracta dels canvis socials i ideològics que es van produir com a efecte del desenvolupisme encaixaria perfectament amb la teoria de la modernització. En fi, que el llibre no és tan ferotge com sen vanten els autors.
El títol, prou que es veu encara que no es diu, és una transposició del títol dun assaig de Joan Fuster (Poetes, moriscos i capellans). Ens va semblar suggeridor i, amb una picada dull de complicitat, vam voler reconèixer un dels mestres de la nostra generació. Deixant de banda les seues discutibles opinions, Nosaltres el valencians ens va ensenyar, com ha escrit el professor Furió, que el País Valencià era un objecte pensable en termes històrics i, per la mateixa raó, podia ser un subjecte polític i cultural. Sense ell aquest llibre no podria ni tan sols haver-se pensat. El subtítol, Església i societat al País Valencià, 1940-1977, sexplica al llarg del text i és el lector qui millor podrà jutjar si valia la pena la reedició per facilitar el coneixement duna part important de la nostra història. Per recuperar allò que pensàvem llavors, és evident que sí.
Josep Picó i Ramir Reig
Universitat de València, abril 2004
PRESENTACIÓ
Un gest delemental prudència ens obliga de prevenir el lector dels incomptables perills daquest llibre. Tracta de lEsglésia. És un llibre de capellans. Atenció, perquè també apareixen al text, no per gust, naturalment, feixistes flamígers, giménez-caballerescos centaures (meitat home, meitat cavall), batlles i delegats de sindicats de posat impassible, inflamables presidents de Junta Central Fallera i secretaris d«Hermandad». Ideòlegs de lespeculació del sòl i del cel passen pel tub. Quant als rojos, separatistes i maçons, la cosa no hi té remei. Sels suposa una amistat i complicitat subversives amb el democràtic lector.
Feta aquesta advertència, no pot ser ja pedanteria o presumpció lintent de justificar-nos. Hem pretès ací de narrar la història daquests quaranta anys al País Valencià seguint un fil que no és, ni de bon tros, conductor, però que ens ajuda a desfer el paquet. Acabem deixir, per fi, del llarg i inacabable malson. Laclariment respecte de com vam arribar fins a aquest punt i el coneixement de què és allò que ha estat superat i de què és allò que encara ens condiciona, no és pas superflu. Les premisses de les quals partim en la nostra indagació són ben senzilles: la ideologia és part daqueixa història, hi va junta, unes vegades avançant, daltres consolidant lestablert, i en la formació ideològica ha jugat un paper decisiu lEsglésia.
Però com que estem en temps detiquetes i «pegatines» potser no hi haja més remei que precisar que tot i no ser un llibre estricte dhistòria i presentar fàcils caigudes en la poesia i fins i tot en la prosa descastada, al que més sassembla és a un assaig de sociologia del coneixement amb un si és o si no ho és de text polític. Per això el títol que hi hem anteposat és més expressiu del contingut del que a primer cop dull ens pogués semblar: la ideologia cristiana com a presència social se simbolitza en aquest país amb els capellans. ¿Quina relació ha tingut amb la ideologia dominant el feixisme, i amb la lluita per la llibertat, que el Règim va resumir en els rojos i separatistes?
Aquesta és la pregunta de fons que roman al llarg de totes les pàgines i que hom podria condensar en un subtítol: «Lanàlisi de la resistència duna ideologia». És a dir, exposem de quina manera lEsglésia, que Althusser considera dun paper sobredeterminant en la formació social medieval, secundari al capitalisme i residual en lavenç totalitari daquest, tot i això ocupa un lloc privilegiat en la remodelació de la formació social tal i com sesdevé per obra i gràcia dels triomfadors de la guerra civil. En aquest sentit és una ideologia resistent, dura, que soposa al seu propi desgast i es mostra àgil i oportuna per a ocupar els buits. Resistent perquè sap engalzar-se de tal manera amb el cos social que és gràcies a ella que les classes dominants aconsegueixen o imposen un consensus que evite la seva disgregació. Però la nostra anàlisi no sacaba ací. Si considerem la teologia en relació amb la lluita de classes resulta que en la nostra història, per un seguit de raons que anirem desvetllant al text, sinverteix el paper de lEsglésia (de banda seua) i ho pot dir a partir dun moment que el cristianisme és part de la «resistència» en direcció contrària a la que acabem de dir. És un element més dels que articulen la lluita i loposició contra el feixisme, de vegades un dels més actius en la configuració de grups radicals. Aquesta hi és també i és part del llibre, prescindint del judici que cadascú en puga tenir.