LAIA MAS CLIMENT
Sella (La Marina Baixa), 1991
Grau en Periodisme
ALLÀ ON RENAIXEN LES CENDRES DEL MEU PAÍS VALENCIÀ1
EDUARD RAMÍREZ COMEIG
Barri de Morvedre, València (LHorta), 1972
Llicenciatura en Filosofia
Les universitats són institucions solemnes i referencials, servadores de la tradició i difusores del cànon dels sabers. També antigues, elitistes, estamentals i centres de recerca especialitzada. Concretament la de València té més de cinc segles dhistòria, però la idea que anima la institució encara ve de més lluny. Daltra banda, malgrat laccés massiu a les de caràcter públic de les generacions nascudes a lestat espanyol a partir de lany 1960, el pas per la universitat no arriba a tothom però és quasi imprescindible per als més destacats. Reblem-ho: encara que suniversalitzara aquesta formació, i nés un objectiu lligat a la formació contínua i a les 3 L (longlife learning), es faria des del prestigi inherent a la jerarquia daquests centres de formació «superior». Les característiques esmentades suara són coses ben allunyades del concepte de democràcia. Fins i tot, i segons les interpretacions, oposades al dret a la participació igualitària. Però ja sabem que els drets no són concessions de cap ens superior o altiu, sinó una planta silvestre que floreix quan li donem caliu i exercici.
La Universitat de València, com era habitual entre les universitats de lestat a partir daquella concepció duniversitat «nacional» del segle XIX, era una institució provinciana i burocràtica. Ben allunyada de la innovació i de les necessitats del seu entorn social. Desquenes al seu país (valencià). I cada avanç institucional ha vingut impulsat (també, entre altres factors) pel moviment estudiantil. Ha estat una finestra per on entrava laire que refrescava els racons resclosits de la casa vella. Amb consciència política, o de transformació social o de responsabilitat institucional compartida i connexió social, una cosa com a molt dels anys 20 del s. XX. Amb presentació de resistència sota les dictadures, o de força activa durant la 2a república espanyola, i a partir de la mort de Franco.
La participació dels estudiants en la gestió de les universitats resulta, per tant, una qüestió més aviat moderna i sovint banalitzada, qüestionada per les concepcions més immobilistes duna institució estamental. Com ens podrien recordar alguns usos interns dalguns departaments, però ací no toca sociologia de la ciència ni tafanejos de porteria. Únicament pare esment en lexigència que han de carregar les persones que, a més destudiar i fer exàmens, shi impliquen de manera responsable en el funcionament de la seua universitat, que és gran. Com a afegitó també està poc reconeguda. Però no vinc a demanar homenatges ni contrapartides ni rescabalaments, que el personal ja té consciència per a decidir què hi fa, com, amb qui, per quins motius, i què està disposat a posar-hi en joc. Simplement que la desvalorització de costum provoca un altre contrast una mica sorprenent: a lestat espanyol sembla que la universitat bullia en els temps de lantifranquisme, i que una volta aquells protagonistes instauraren el nou sistema i sintegraren com a dirigents polítics de la societat, el paradís terrenal quedà inaugurat i ningú més tornà a menejar-shi. Com a mínim ja no despertarien cap interés per als glossadors de la història sagrada de la Transició (política del franquisme a la democràcia representativa homologable en Occident... No era això un començament?, o ara resulta un guany dat, beneït, rematat, limitador i inamovible?).
Així i tot passen i passaven coses després de cada anunci de final de la història oficial. Les persones trobaven i troben problemes que solucionar, alegries per les quals lluitar i un món sencer a canviar. Com a mínim alguns se sentien (i encara se senten) cridats a reformarlo... «Sobretot, perquè, en efecte, en el fons està un a soles, aïllat, agafat per milanta llocs (que els pares enumeren exhaustivament als seus fills en renyar-los). Tot això es dissol feliçment quan sinicia una activitat política. Aleshores, comprenem instantàniament que la realitat no té per què ser eixe fotut mur immutable en què sencasten els nostres desitjos, que els guardians de la realitat no defensen el mínim indispensable per tal de viure en societat, sinó que, ben al contrari, defensen aquesta societat, que el setge de laïllament pot trencar-se i, el més important, que encara no està tot vist».2 Tan clar com que moltes persones no volem ser «una altra rajola en el mur»3 i fem palés aquest inconformisme de diverses maneres. Aquest és el cas de la gent que ha animat el Bloc dEstudiants Agermanats (BEA), entitat formada per estudiants i estudiantes de la Universitat de València lany 1984, que a hores dara es manté activa. El seu valencianisme i les seues tendències esquerranes, progressistes, li aporten un caràcter específic. També haver continuat ininterrompudament la seua activitat al llarg de més de vint-icinc anys, més en un país com el valencià, amb poques iniciatives amb vocació dincidència cívica i política tan duradores. Ah, i el seu èxit (si voleu parcial, incomplet o discontinu) és una altra raó que fa aquesta entitat especial, i atractiva per a conéixer-la una miqueta més.
Diu Germán Perales4 que «mai faltà entre els escolars la idea de col·lectivitat ni lactivisme», i també que de vegades fou «un acte de rebel·lia davant dels poders establerts o les forces de la reacció, quan lidealisme de les llibertats motivava les seues actuacions. En més ocasions fou la resposta davant de qüestions més terrenals, més pròpies de la seua vida quotidiana, puix al capdavall són les coses del dia a dia les que més ocupen latenció de les persones, siguen estudiants o no». Perales escriu sobre les acaballes del segle XIX i el començament del XX, però trobe que els apunts daquesta presentació es poden traslladar raonablement a la generalitat: «Per damunt del caràcter especial de promocions concretes descolars està lherència de la tasca dels seus antecessors. Així, els esdeveniments destacats protagonitzats pels estudiants (...) foren possibles, sense llevar mèrits als protagonistes, gràcies a la tasca daltres que, abans, siniciaren en lexperiència associativa, introduïren en la comunitat escolar mitjans impresos de comunicació i protagonitzaren notables pugnes en defensa de les llibertats i els interessos que els eren propis. Permeteren la creació duna consciència de grup entre els escolars, i amb les seues activitats i lluites amidaren la seua capacitat denfrontar-se al poder, de la importància de la unitat i la solidaritat i de la possibilitat dinfluir en els debats de la política i la societat. (...) Certament, lactivisme universitari no mogué mai la totalitat de lalumnat, fins i tot sovint fou minoritari entre lestudiantat, però va representar posicionaments i opinions esteses, i va respondre en gran mesura al model de punta de liceberg, segons el qual una part reduïda és normalment visible pel seu activisme, però connecta amb grans grups destudiants que només emergeixen en moments de mobilització concreta».
El Bloc dEstudiants Agermanats fou una gran troballa de la collita valenciana del 84, òbviament sempre al meu parer. Una idea i un invent ben trobats, en un moment de clivells oberts a la transformació, denormes possibilitats millor o pitjor desenvolupades, però en qualsevol dels casos una ventolera fresca, que renovà les resclosides estances duna institució tocada per la petjada pudenta dun franquisme promotor de submissió a les jerarquies, intransigent, poregós, mediocre, evidentment antivalencià i en el fons també antiuniversitari. Al llarg dels anys el BEA ha oferit aportacions de modernitat positiva, de debat profitós, de consciència social, de compromís institucional i de faena quotidiana. També derrors, és clar, però sense caure en desesperances. El nervi democràtic i valencianista, renovador i reivindicatiu duna societat i duna universitat més justes i millor repartides, més els resultats aconseguits i la constància a plantejar objectius reals i cercar dur-los a la pràctica present, la seua pluralitat i les seues majories reiterades, fan del BEA un cas nou i específic al País Valencià. Encara que ningú naix en el buit, i mirarem despigolar elements duna tradició possible, que no cap causa ni procés determinista. I respecte a lesperit esquerrà, que com més van els temps més esmunyedís resulta de definir, lhaurem de referir al projecte dautonomia (relacionat amb el desig dinstaurar societats vertaderament democràtiques, que facen les seues lleis mitjançant la participació efectiva i igual de tothom en la deliberació i presa de decisions). Mentrestant aprofitarem unes paraules de Josep Lluís Bausset aparegudes en un article de Joan Francesc Mira,5 que almenys aprofiten de model: