En aquestes circumstàncies, els vaixells de guerra republicans van organitzar opera-cions descorta per als dits mercants, a vega-des davant de les unitats alemanyes de con-trol. La marina republicana, conscient del paper que jugaven els vaixells alemanys, va decidir simular-hi atacs amb canons o torpe-ders a títol dadvertència. Aquestes manio-bres es duien a terme, contra el creuer Leip-zig, el 31 de març en aigües de València, i el 10 de maig de 1937 enfront de Cartagena, però les advertències no van alterar gens el comportament dels alemanys, i en canvi, van contribuir a augmentar la tensió entre els vaixells alemanys i els republicans.
A finals de maig de 1937, aprofitant larri-bada de nous avions de bombardeig Katiuska, laviació republicana va realitzar una sèrie de bombardeigs sobre Palma de Mallorca i Eivis-sa, amb el resultat que alguns vaixells perta-nyents a les patrulles de control naval foren tocats. Concretament el 26 de maig de 1937, segons fonts italianes, cinc bombarders Mar-tin Bombers així eren coneguts els Katius-ka van llançar un ràpid atac sobre la badia de Palma de Mallorca, com a conseqüència del qual una bomba de 100 kg va caure sobre el creuer auxiliar Barletta i va causar la mort de sis oficials així com nombrosos ferits. En aquesta mateixa operació, diverses bombes van caure a la Comandància de Marina, la Junta dObres del Port i les dependències de Sanitat Marítima, sense causar víctimes, en-cara que van destrossar un hidro i van enfon sar el veler Cala Mayor.
Aquest incident va fer que una formació naval alemanya, el vaixell més important de la qual era el petit cuirassat Deutschland, evités la badia de Palma i es dirigís a Eivissa, on va fondejar a poqueta nit del 29 de maig. Poc després, dos Katiuska van llançar amb gran precisió quatre bombes de 250 kg so-bre aquell cuirassat, tres de les quals van tocar el vaixell provocant avaries i incendis. A banda dels danys materials, la dotació va patir vint-i-dos morts i vuitanta-tres ferits. Posteriorment, el nombre de difunts va as-cendir a trenta-un, a causa de la mort dels ferits més greus. Alguns autors atribueixen lèxit del llançament a lobservador rus del bombardeig, G. Livinsky; daltres pensen que el bombardeig va ser un error i que van confondre el cuirassat alemany amb algun dels creuers nacionals.22 Un telegrama envi-at per Voroshilov a tres dels assessors soviè-tics més destacats a Espanya, Grigory Shtern (Sebastián), Nikolai Kuznetsov (Lepant), conseller de la Marina republicana i més tard cap suprem de la soviètica, i Yakov Smishkevich (André), qui arribaria a estar al capdavant de la força aèria soviètica, de-mostra que el Deutschland no era lobjectiu del bombardeig aeri. Lincident, per tant, va ser una confusió, i queda implícita lordre de Stalin segons la qual era inacceptable bombardejar vaixells estrangers.
Aquests incidents van motivar unes notes de protesta per part dItàlia i Alemanya, que van amenaçar de retirar-se de les patrulles de control naval. Però, a banda de les notes, Hitler va ordenar que el cuirassat Admiral Scheer bombardegés la ciutat portuària dAl-meria. Hitler, colèric però inquiet pel desen-llaç, va estar passejant-se per la seua habita-ció de la Cancelleria del Reich fins a les tres del matí. Finalitzat latac, va quedar satisfet. Ho havia considerat una qüestió de prestigi i el prestigi estava ja restaurat.23
Latac es va dur a terme la matinada del 31 de maig, va durar prop duna hora i du-es-centes setanta-cinc canonades van caure sobre la ciutat indefensa, atès que les bateri-es de costa que la protegien no tenien abast suficient per a enfrontar-se als vaixells ale-manys. Tota la ciutat resultà afectada pels obusos alemanys i un total de trenta-una persones hi van morir.24
Aquest atac va motivar la indignació del que era ministre de Defensa Nacional, el so-cialista Indalecio Prieto, que en una reunió urgent del Consell de Ministres va proposar la recerca de la flota alemanya per part dels bombarders republicans perquè, una vegada localitzada, fos atacada. Aquesta proposta, que podria motivar lentrada dAlemanya en un conflicte obert contra la República, va ser rebutjada pel president del govern, Manuel Azaña, pel cap de Govern, Juan Negrín, i pels ministres comunistes. Les protestes del govern de la República per aquest atac es van cursar, per tant, per via diplomàtica, i el seu resultat no va canviar en absolut la pos-tura de les potències democràtiques: França i Anglaterra eren partidàries de la moderació perquè el conflicte no sestengués i van do-nar lincident per conclòs.
21. F. Moreno de Alborán y de Reyna, S. Moreno de Alborán y de Reyna: La guerra silenciosa y silenciada. Historia de la campaña naval durante la guerra de 1936-39, Madrid, Gráfic Lormo, 1998, vol. III, p. 1601.
22. Andrés García Lacalle: Mitos y verdades. La aviación de caza en la guerra española, Mèxic, 1973, pp. 267-269. Segons aquest autor, els tripulants dun dels bombarders van confondre el Deutschland amb el Canarias.
23. Ian Kershaw: Hitler 1936-1945, Barcelona, 2000, p. 63. Vegeu també Ángel Viñas: El honor de la República. Entre el acoso fascista, la hostilidad bri-tánica y la política de Stalin, Barcelona, Crítica, 2009, pp. 49 i ss.; i E. Moradiellos: Negrín, Barcelona, Pe nínsula, 2006, p. 291.
24. Rafael Quirosa-Cheyrouze y Muñoz: Politica y guerra civil en Almería, Granada, 1986, p. 184.
5. Els bombardeigs durant 1937
A poc a poc la intensitat dels bombardeigs va anar augmentant i en els primers dos me-sos de 1937 els objectius de laviació i de la marina franquista pareixen molt clars. En primer lloc, cal assenyalar una sèrie de bom-bardeigs sobre les centrals elèctriques dels Pirineus catalans, en un intent de deixar sense energia elèctrica la indústria catalana, i en segon lloc, destaquen els atacs de la zona nord de la costa catalana amb lobjec-tiu de tallar les comunicacions amb França. Paral·lelament a aquests clars objectius es-tratègics, al febrer de 1937, Barcelona i Va-lència foren bombardejades per vaixells de la marina italiana i no pels creuers de la flota franquista, com durant tantes dècades es va mantenir.
València, amb el seu port (el Grau) un poc separat de la ciutat, era des de novem-bre de 1936 la seu del govern de la Repúbli-ca i, des de final del mateix any, es va con-vertir en un indubtable objectiu militar. Els primers atacs aeris van tenir lloc al final de desembre de 1936, i a mitjan gener de 1937, concretament els dies 16, 18 i 19, una altra sèrie de bombardeigs hi va causar onze morts i seixanta ferits.25
La nit del 12 al 13 de gener, el submarí italià Pietro Calvi va rebre lordre de bom-bardejar la zona industrial, a loest de Valèn-cia, amb el propòsit dassolir les drassanes i els depòsits de petroli. En tretze minuts va disparar setanta-un projectils de fragmenta-ció, i a continuació sen va allunyar.26 La ciutat es va enfosquir a la tercera salva, i shi van produir set morts i quinze ferits.27
Tanmateix, com a Barcelona, el primer bombardeig greu que va patir la capital va-lenciana va ser realitzat per un creuer, tam-bé italià, concretament per lEmanuele Fili-berto Duca dAosta sota el comandament del capità de navili Alberto Da Zara. Aquest navili havia salpat de Palma de Mallorca a les 13 hores del dia 14 de febrer, junt amb el creuer Raimondo Montecuccoli, i arriba-va a laltura de València a les 21 hores. LEmanuele Filiberto es va situar a una dis-tància de 6.000 metres dels molls i a les 21:45 hi va obrir foc. En total, va disparar trenta-dos salves de 152 mm, utilitzant cent vint-i-cinc projectils. Latac va durar vuit mi-nuts i, una vegada acabat, el creuer italià es va dirigir a gran velocitat cap a la base naval italiana de La Spezia, on va arribar el 16 de febrer a les 15 hores.28