Afortunadament, la xenofòbia pot tenir solució, una solució que, segons Fuster i aquesta afirmació és la que fa tan interessant, ara i ací, aquesta reexió incorporada a un dels seus llibres més coneguts i reconeguts, pot venir de la mà del turisme. El coneixement de laltre, el contacte amb laltre, encara que sigui fonamentalment per motius econòmics, ens pot guarir daquesta malaltia fòbica: «Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi de vella prosàpia sentimental: ara el foraster sens presenta com a client».
Amb tot, com gairebé sempre, Fuster tanca lafirmació amb la seva pinzellada escèptica tan característica: «No sé si el turisme acabarà esmussant la xenofòbia: ho dubto». Aquest dubte és reforçat per una explicació ben contundent: el sistema educatiu dels diferents estats presenta la història nacional amb «llargues llistes de fets heroics perpetrats pels indígenes contra els estrangers». Hi ha, en aquest sentit sembla afirmar Fuster, una voluntat de formació de lesperit nacional.
Interessant resulta també la referència de Fuster al xovinisme, que, concentrada en una frase, aporta un doble vessant nacional. Duna banda, el generador dodi envers lestranger i, de laltra, el potenciador de la pròpia identitat nacional, que són, en certa manera, dos aspectes complementaris de la mateixa realitat: «Monsieur Chauvin és un animal perillós, però també una tranquillitzadora reserva energètica». El que trobem en Fuster, tant en El País Valenciano com també, i fins i tot duna manera més explícita, en alguns dels altres llibres que tractarem, és justament una actitud oposada al xovinisme.
El que ens pot arribar de lestranger, gràcies al turisme, són a banda de divises, amb el progrés econòmic que duen associatnous vents culturals, que poden obrir les mentalitats del país i, sens dubte, afavorir processos democràtics. Perquè el Fuster dEl País Valenciano no salinea ni amb l«Spain is different», leslògan de promoció turística impulsat per Manuel Fraga Iribarne, ministre dInformació i Turisme del 1962 al 1969, ni amb el «Que inventen ellos» unamunià. Aquestes dues expressions, separades gairebé per cinc decennis, reecteixen una visió de lEspanya orgullosa de sentir-se inculta gairebé de manera ancestral, endarrerida culturalment i científicament. Una visió antiga, retrògrada, defensada per certa part de la societat carpetovetònica com diria Fuster mateix del tot allunyada de la visió que vol aportar Fuster de la seva terra. Per això, ja des de les primeres línies dEl País Valenciano ja ho he apuntat, defuig el tòpic, i per això evita, tant com pot, el xovinisme. Per contra, trobarem en més dun passatge daquest llibre una certa fascinació o, com a mínim, un cert reconeixement per la gent que ve de nord enllà. Podríem dir que hi ha un sentiment de xenofília que senfronta a la visió caduca de la cultura que vol aportar el règim franquista.
Abans de continuar amb lanàlisi de lobra fusteriana, em sembla que resulta pertinent fer una ullada històrica al gènere. Els llibres relacionats amb els viatges són quasi tan antics con lescriptura mateixa, tot i que, també és cert, fins al principi del segle XX la literatura de viatges havia estat considerada un gènere menor. A banda daixò, resulta extremadament complex establir-ne una definició, o marcar unes fronteres que delimitin el gènere en què ens estem movent. La causa és que els textos generats al voltant del viatge poden tenir objectius molt diversos, des de lextrem de la descripció totalment detallada i realista dun viatge i del territori corresponent fins a la narració completament ficcional, amb els diferents estadis dhibridació que puguem imaginar. Els contextos, les estratègies i els gèneres del discurs poden resultar molt variats, com ja vaig apuntar en un article introductori (Grau 2014). Convindria, doncs, en aquest punt, reexionar mínimament sobre el gènere que ens ocupa: en aquest cas, el que podríem classificar sota letiqueta de «guia turística culta» que més endavant matisaré, si pensem en la principal de les obres que formarà part del nostre corpus, El País Valenciano de Joan Fuster.
Sobre el concepte de gènere en el discurs literari són fonamentals i ben conegudes les reexions teòriques de Dominique Maingueneau (2004). Si ens centrem en la relació entre literatura i territori, trobo molt suggeridores, així mateix, les aportacions fetes per Enric Bou (2013), que analitza la ciutat o el nucli de població com a referent més genèric com a element constitutiu en làmbit literari: en determinades expressions literàries, lespai deixa de ser un contenidor inert per a esdevenir un agent de significació i constituir-se en un autèntic agent provocador de sentits. Atès el nostre camp destudi més concret, ens resultaran força útils i idònies les aportacions de Fernando Arroyo Ilera (2008). El seu treball no és sols una molt bona anàlisi de la col·lecció «Guías de España», en què es publica El País Valenciano, sinó que serveix per a introduir les característiques de les guies de viatge i els llibres de viatges, dos subgèneres entre la descripció geogràfica i la literatura, amb multitud dexemples en els quals domina, com he comentat, lhibridisme.
Per a Arroyo, les guies de viatge són un llibre informatiu per a tot aquell que prepara un viatge a terra desconeguda, amb una descripció de les característiques i dades útils del país que es vol visitar: adreces, horaris de mitjans de transport, recomanacions gastronòmiques, apunts estadístics, etc. Lautor duna guia queda en segon pla, per la qual cosa no és estrany trobar-ne algunes que sens presenten sense signar o sota lempara duna editorial o duna institució, com si es tractés duna elaboració estrictament tècnica, ja sigui realitzada de manera individual o col·lectiva. Fins i tot la llengua de redacció de les guies resulta secundària i, per això, és habitual trobar a les botigues de records guies de la ciutat visitada traduïdes a les considerades llengües de cultura que el lector farà bé de llegir amb la renúncia prèvia a una bona qualitat lingüística en els aspectes més bàsics.
Daltra banda, els llibres de viatges tenen molta més potencialitat de creativitat estètica. En aquests, la personalitat del viatger de lautor i les circumstàncies del periple són sempre presents. Algunes vegades, el principal és largument del viatge, més fins i tot que les terres visitades, per la qual cosa shi poden incorporar elements de ficció sense que el lector els consideri impropis del gènere. Altres vegades, el viatge té com a finalitat conèixer i descriure terres, països i llocs diversos. En aquest cas, la descripció del territori, a mesura que el descobreix el protagonista lautor, novament, guanya presència. Però no importa solament el que es descriu, sinó com es descriu des del punt de vista artístic, literari. La qualitat discursiva és primordial i per això alguns llibres de viatges i els seus autors poden acabar ocupant un espai en el cànon literari de la llengua en la qual estan redactats o fins i tot en el de la literatura universal.
El que jo denomino «guies dautor» tendeixen a situar-se en un ampli espai intermedi: sense defugir les obligacions de descripció pròpies de les guies de viatge o algunes de les obligacions, segons els casos, els gustos o les prioritats de cadascun, cada autor va incorporant-hi elements característics de la seva dicció, amb la qual cosa es reforça la seva presència i sindividualitza la seva aportació al gènere.