Cal dir, finalment, respecte a El País Valenciano, que el caràcter principalment literari que Fuster hi dóna permet que en puguem fer una lectura actual de qualsevol de les dues versions lingüístiques sense grans entrebancs ni tenir la sensació que el text ha envellit de manera substancial, malgrat els més de cinquanta anys transcorreguts des de la primera edició. Ans al contrari, el seu valor documental la memòria duna mirada perspicaç sobre el País Valencià de mitjan segle XX, ben inserida en la històriai els seus innegables mèrits literaris, en fan una peça clàssica que conserva, passats els anys, la vigència per a lestudiós i fins i tot per al públic lector.
* * *
El capítol dagraïments dun llibre com aquest resultat duna recerca llarga en el temps i intensa en la forma es podria estendre de manera excessiva. Al darrere hi ha converses amb tants i tants col·legues i amics que fóra imperdonable oblidar algú. Em limitaré, doncs, a esmentar Vicent Salvador i Dominic Keown, que nhan llegit la darrera versió i mhi han fet comentaris i suggeriments encertadíssims, que jo, de ben segur, no sempre he tingut la virtut de saber incorporar.
Vull agrair, així mateix, a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València la confiança mostrada en aquest projecte.
NOTA: Aquest treball sha fet en el marc dels projectes dinvestigació «Retórica constructivista: discursos de la identidad» (FFI 2013-40934-R) del Ministeri dEducació, Cultura i Esport i «Funcions educatives de la literatura a lentorn de les emocions, la imaginació i la construcció didentitats» (P1·1B2015-62), de la Universitat Jaume I.
I.
Discurs i turisme
Òbviament, per a conèixer qualsevol aspecte de la nostra realitat cal, en primer lloc, descriurel. En aquest sentit, si pensem en la descripció del territori, en la descripció dun territori, el mot que ens ve a la ment automàticament és geografia. En termes lèxics és el que millor shi ajusta. Ara bé, no sols des de la geografia estricta es pot descriure el territori. També amb la literatura hi podem fer aproximacions, unes aproximacions que, a alguns, ens poden resultar fins i tot més atractives. De fet, si mirem enrere, la geografia no sempre ha estat una disciplina basada en lestudi racional i el coneixement científic que és avui dia. Ans al contrari, durant segles ha mostrat respecte a la literatura un nivell de permeabilitat força intens. Certament, podríem dir el mateix de la història i dalgunes altres disciplines: una mirada als clàssics grecs i llatins, i als àrabs i..., ens pot confirmar aquesta apreciació.
La descripció del territori sha fet, molt sovint, amb voluntat apologètica, amb la intenció de lloar les bondats dun territori més que no pas de descriurel amb un mínim dobjectivitat. En aquest sentit, el nostre àmbit territorial més privatiu el jardí de ors, la millor terra del món no nha estat una excepció. Una mostra ben exhaustiva en pot ser el reguitzell de tòpics ditiràmbics que recull Vicenç M. Rosselló i Verger en la primera part del capítol inicial de la seva Geografia del País Valencià, que clou amb els mots següents:
Veritats i exageracions, silencis i mancances, transposicions i mites, tot mesclat, forneixen aquesta laus Valentiae que, massa sovint, encara és la frèvola base dun patriotisme estret del que hem maldat per eixir. (Rosselló 1995a: 26)
Fuster sí que hi malda en la seva producció textual relativa a la descripció del territori valencià. Lobjectiu declarat és, justament, una lluita contínua contra els tòpics, malgrat que els contextos editorials tan propicis a la lloança ditiràmbica en què sol publicar aquesta mena de text fan que, de tant en tant, no pugui o no vulgui defugir del tot els llocs comuns. Ho farà, en general, amb la ironia que caracteritza la seva obra. De fet, aquesta voluntat de defugir el tòpic és la que remarca ja des dels elements paratextuals més preliminars dEl País Valenciano, en les dues versions lingüístiques. La sobrecoberta de ledició original, en espanyol, de 1962, diu, justament després darrencar amb el tan freqüentat «Valencia, jardín de ores...»:
La guía que ha compuesto Joan Fuster viene precisamente a deslindar el tópico y la realidad valenciana, a precisar documentalmente los hechos más significativos, a dar, en suma, una visión completa y solvente del País Valenciano.
I la sobrecoberta de Viatge pel País Valencià, que correspon al volum tercer de lobra completa (1971), on sincorpora com a element principal la traducció catalana dEl País Valenciano, duu, només, la frase següent: «La visió més completa de la vida i els costums dels valencians, allunyada de tots els tòpics».
Cal indicar, de bell antuvi, que la major part daquesta producció textual fusteriana sinsereix dins làmbit editorial del que podríem denominar seguint, en certa manera, Josep Pla «prosa turística». La promoció turística és, ben sovint, el motiu genèric daquestes publicacions. Són publicacions que semmarquen, per tant, en el context econòmic del turisme i no caldrà recordar la importància que aquest sector té al País Valencià, que entra amb força en els circuits turístics cap al final de la dècada dels cinquanta i sobretot en la dels seixanta del segle passat, gràcies, bàsicament, al clima temperat i a les àmplies platges de la major part del nostre litoral i també, no ho oblidem, a preus més assequibles que altres destinacions litorals. Els llibres i els articles de Fuster en aquest àmbit editorial abasten un espai temporal que va des de 1962 fins a 1983. La transformació del País Valencià en aquestes dues dècades va ser radical i per tant resultarà ben interessant veure com Fuster, sempre tan atent a la realitat que lenvolta, és capaç de plasmar aquesta metamorfosi en els seus textos. A manera dapunt, podem dir, per exemple, que en El País Valenciano (1962) laparició del turisme és vista, sense gairebé cap tipus dobjecció, com un motiu de progrés, econòmic i també sociocultural, perquè permet, duna banda, lentrada de divises i, duna altra, el contacte de la població autòctona amb els estrangers. Tanmateix, en Veure el País Valencià (1983), ja hi trobarem reexions en un to lleugerament crític sobre les repercussions que pot tenir larribada massiva de turistes, associada, per exemple, al boom immobiliari. O també trobem com el terme ecosistema inexistent en El País Valenciano i en LAlbufera de València (1970) apareix ja en un Veure el País Valencià, justament en parlar de lAlbufera. Dues mostres ben clares de lolfacte de lassagista de Sueca per a detectar els canvis de la societat en què viu.
No podem oblidar, a més a més, que el component més consubstancial del turisme és el viatge. I això pot sorprendre en aquest context analític si tenim en compte el sedentarisme declarat de lautor de Sueca. Però el viatge, des dun primer moment en la cultura clàssica però també en la literatura contemporània: lOdissea dHomer i lUlisses de Joyce van de la mà també en aixòsassocia no sols amb la descoberta, sinó amb lautodescoberta. De fet, el viatge com a eina dautodescoberta encaixa molt bé en la concepció fusteriana de lassaig. Lescriptura, i la reexió que duu associada, és lúnica manera que té una persona com ell tan poc atreta per lexperiència estrictament física de viatjar de sentir plaer pel viatge; lescriptura, la reexió i, òbviament, la lectura, les lectures necessàries per a dur a terme aquesta tasca intel·lectual. Perquè conèixer i, sobretot, conèixer-se són, potser, la base de lassaig fusterià, aquell que beu més clarament en Michael de Montaigne. Si, com recorda Julia Kristeva (1991: 143), Montaigne afirma en el capítol X, «Sobre els llibres», del llibre segon dels seus Assaigs: «si estudie, no busque més que la ciència que tracta del coneixement de mi mateix» (Montaigne 2012a: 129), Fuster, en introduir el volum tercer de les seves obres completes remarca: «La cosa comença amb un simple reex datenció a problemes que veia confusos i difusos al meu voltant: vaig voler aclarir-mels» (OC3: 9). En totes dues citacions, el que hi ha, bàsicament, és una voluntat dautoconeixença. I el viatge pot formar part, tant en Montaigne com en Fuster, de la seva autoconeixença, tot i que amb motivacions de partida vitals força diferents, com perspicaçment assenyala Josep Iborra (2006).1 Podríem dir que, si bé tots dos parteixen duna voluntat de conèixer-se, en el francès la voluntat se situa en làmbit individual del jo, mentre que Fuster «no es constitueix en objecte de reexió [...] no és, en una paraula, la matèria del seu llibre». Quan Fuster escriu, quan sassaja, no està preocupat per si mateix, sinó que el que «linteressa són els problemes que presenten la seua societat, la cultura, la política i la moral del seu temps» (Iborra 2006: 140).