Els anarquistes consideraven que havia arribat el moment de fer la revolució social, és a dir, de sotmetre moltes empreses i fàbriques sota control obrer i docupar terres i organitzar col·lectivitzacions. En canvi, els socialistes i comunistes consideraven primordial guanyar primer la guerra i després fer la revolució. Calia, segons ells, un Estat fort que centralitzés tots els esforços polítics i militars amb lúnic objectiu de guanyar la guerra: era el que ells anomenaven «comandament únic».
En aquest context, el nomenament de Frederica Montseny com a titular de Sanitat va generar certes polèmiques. La crítica més rotunda a la política sanitària de la ministra la va realitzar José Estellés Salarich que ocupava, lany 1937, els càrrecs de secretari general de la Federació de Sindicats Mèdics (UGT) i dinspector general de Sanitat, ja que Montseny havia suprimit la Secretaria Tècnica del Ministeri, que Estellés havia ocupat fins aleshores (Bernabeu, 2007: 96). Discrepava del Ministeri quant a lorganització de la sanitat en funció de lestat de guerra perquè, segons ell, en temps de pau les funcions de la sanitat militar tornarien a ser molt limitades (bàsicament, control sanitari de mobilitzacions i reemplaçaments). No obstant això, reconeixia que al començament de la guerra havia estat prioritari atendre les necessitats sanitàries que sen derivaven: evacuació dels ferits de guerra i organització i abastiment dhospitals. Resoltes aquestes prioritats, Estellés defensava que calia tornar a atendre el que ell considerava «problemes peculiarment sanitaris», i proposava un programa alternatiu al del Ministeri basat en la progressiva col·lectivització de lassistència sanitària. Aquest programa se centrava en nou punts: la lluita contra les malalties infeccioses, lestadística sanitària, la maternologia, puericultura i eugenèsia, la higiene alimentària, el sanejament rural, lurbanisme, leducació sanitària, leducació física i la implantació dassegurances socials.
Pel que fa a aquest darrer punt, Estellés, malgrat ser-ne un ferm defensor, reconeixia que lEstat no podia assumir la responsabilitat en solitari, i reclamava la col·laboració de diputacions, ajuntaments i caixes dassegurances. També feia una aferrissada defensa de la sanitat civil, fins al punt de considerar que havia assumit la responsabilitat de reorganitzar la sanitat militar:
Cuando comenzó la guerra no existía la Sanidad Militar, y fue Sanidad Civil la que, sin descuidar ninguno de sus probemas específicos, atendió y resolvió las necesidades inaplazables [] llegando a suplir a la Sanidad Militar en parte de sus funciones []. Organizó hospitales, suministros, personal.6
Així mateix, defensava una estreta coordinació entre els serveis sanitaris militars i civils, perquè considerava que era tan important la curació i evacuació dels ferits en primera línia (sanitat de guerra) com la tasca sanitària de la rereguarda (sanitat civil).
Estellés es mostrava partidari, doncs, dun comandament únic que dirigís i coordinés les dues branques, però, feta aquesta consideració, afirmava que la sanitat civil no podia perdre aquelles característiques particulars que, superada la contesa, permetrien el pas a la vida civil. El metge valencià opinava que la «sanitat ministerial» de Montseny, plena de burocràcia, poc eficaç i malbaratadora, era incapaç dorganitzar i coordinar les necessitats sanitàries de guerra i les civils. Com a bon socialista, advocava per un Estat fort capaç de coordinar-les; en concret, proposava la creació duna prefectura adscrita al Ministeri de Sanitat que agrupés la sanitat civil i la militar, i com a alternativa oferia la possibilitat de crear en el ministeri dues subsecretaries. Fins i tot plantejava la possibilitat que, mentre durés la guerra, tots els serveis sanitaris foren competència dalguna autoritat militar, com per exemple una comissaria sanitària de guerra.
Daltra banda, cal assenyalar que, al desembre del 1936, a petició del Govern de la República, el Consell de la Societat de Nacions va aprovar la creació duna missió sanitària que visités Espanya, amb lobjectiu destudiar una possible acció internacional en cas daparició de malalties epidèmiques entre la població civil (Barona, 2002: 345 i Bernabeu, 2007: 144). Aquesta comissió internacional va elaborar un informe («Rapport sur la mission sanitaire en Espagna»),7 en què es tractaven tres problemes fonamentals: lorganització sanitària republicana, la situació epidemiològica de la població i els problemes derivats de levacuació dels refugiats.
Pel que fa al primer punt, la missió va descriure una organització sanitària molt completa en extensió i profunditat. Es tractava duna organització mèdica provincial consolidada molt de temps abans de la guerra, que sarticulava al voltant dels instituts provincials dhigiene i dels hospitals provincials, situats en les capitals de cadascuna de les 50 províncies espanyoles. Aquests equipaments es complementaven amb laboratoris de química i bacteriologia, dispensaris, centres per a ancians, manicomis i incluses (Barona i Bernabeu, 2007: 100). Els experts asseguraven que en la zona governamental les organitzacions sanitàries provincials havien continuant funcionant, malgrat lesclat de la contesa. Tot i referir-shi a centres hospitalaris de Madrid (Hospital Nacional de Enfermedades Infecciosas, Hospital de Tuberculosos, etc.), la missió va estudiar de manera molt especial la producció de vacunes i sèrums als laboratoris, «dada la importancia que tiene actualmente para España la cuestión de las enfermedades epidémicas» (Barona i Bernabeu, 2007: 104). De fet, en linforme es descriu que la comissió va visitar el centre de fabricació de vacunes i sèrums de València, que estava situat a lInstitut Provincial dHigiene, i va concloure que el centre estava perfectament dirigit i equipat: «No solamente puede bastar para las necesidades de la provincia, sino que, si Madrid fuera evacuado completamente, podría, en unión del Instituto de Cataluña, asegurar el aprovisionamiento de todas las provincias gubernamentales en sueros y vacunas» (Barona i Bernabeu, 2007: 105).
Com a resum daquest primer apartat, linforme afirmava que Espanya disposava dun excel·lent equipament sanitari, des de feia molt de temps, que la guerra havia desorganitzat. No obstant això, els experts internacionals destacaven lèxit dels metges espanyols en ladaptació a la nova situació bèl·lica, i concloïen que el subministrament sanitari era suficient tant en el front com en la rereguarda. Recordem que linforme es refereix a finals del 1936 i començaments del 1937. Lògicament aquesta situació empitjoraria amb el pas del temps. Fins i tot, ja en aquesta època, linforme descrivia una insuficiència de mitjans devacuació, que comprometia el funcionament dels serveis mèdics.
Pel que fa a la situació epidemiològica, linforme de la Societat de Nacions afirmava que durant els primers mesos de la contesa no shavia produït cap brot epidèmic. Lestat sanitari de la població de la zona republicana, doncs, no shavia alterat substancialment, malgrat que shi havien donat les causes habituals de brots epidèmics (amuntegament, moviments migratoris, desorganització de serveis mèdics, fred, augment de la incidència dels polls, etc.), cosa que va sorprendre els experts internacionals: «Es sorprendente que en tales condiciones el pueblo español haya conservado un buen estado de salud» (Barona i Bernabeu, 2007: 109). Tot i això, linforme considerava que la guerra havia de posar en alerta les autoritats sanitàries per quatre malalties: la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria.