El moviment revolucionari, al qual suniren comunistes i anarquistes, va constituir una autèntica revolució social a Astúries, on uns 20.000 treballadors armats van prendre les principals ciutats asturianes i van proclamar labolició del règim burgès. El Govern va reaccionar amb duresa i hi va enviar lexèrcit dÀfrica sota el comandament de Franco. Les conseqüències de la revolució dAstúries van ser demolidores: 1.335 morts, 200 execucions sense judici i 30.000 empresonats, entre els quals Azaña i Largo Caballero. Els successos dAstúries van ser utilitzats per lesquerra i lopinió pública per a desgastar progressivament el Govern de Lerroux. Finalment, un cas de corrupció («lescàndol de lestraperlo») va esguitar el president del Govern i el seu partit, el Partit Radical: alguns dels seus dirigents havien acceptat suborns per a introduir ruletes trucades als casinos espanyols, i Lerroux va haver de dimitir.
El president de la República va tornar a negar-li la presidència del Govern a Gil Robles, va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals.
3.EL GOVERN DEL FRONT POPULAR I LA GUERRA CIVIL (1936-1939)
Després de lexperiència de les eleccions del 1933, Azaña era conscient que la unió de lesquerra era fonamental per al triomf. Ell va ser lartífex del Front Popular, la marca electoral que unia els partits i sindicats desquerra: PSOE, UGT, PCE, Esquerra Republicana i Unió Republicana. Els anarquistes de la CNT-FAI en quedaren al marge, però aquesta vegada no recomanaren labstenció.
Les eleccions del 16 de febrer del 1936 es van desenvolupar en relativa calma. La no-abstenció dels anarquistes va suposar que votés un 72% del cens. Els resultats van confirmar lenorme polarització de la societat espanyola: el centre de Lerroux havia desaparegut i havia irromput amb força un perillós bipartidisme. Hi va guanyar el Front Popular, però la diferència entre lesquerra i la dreta era només de 150.000 vots. Malgrat això, la llei electoral afavoria les majories i el Front Popular va obtenir la majoria absoluta amb 278 escons. Les dretes nobtingueren 124. El nou Parlament de la República va destituir el president Alcalà Zamora i en el seu lloc va ser nomenat Manuel Azaña.
El triomf del Front Popular va obrir de nou les expectatives davançar en les reformes sanitàries. Per exemple, durant el govern del Front Popular es va arribar a un projecte de llei per a la implantació duna assegurança obligatòria de malaltia, però el colp destat i lesclat de la guerra van suposar la fi de la iniciativa parlamentària. (Bernabeu, 2007: 64). Daltra banda, el 19 dabril de 1936 es va restablir la Direcció General de Sanitat, que havia estat suprimida durant el bienni cedista radical (Bernabeu, 2007: 85).
La polarització de la societat espanyola es va manifestar des del febrer al juliol del 1936 amb tota mena de desordres públics: atemptats, assassinats, incendis de seus sindicals i edificis religiosos, enfrontaments entre llauradors, ocupadors de finques i la força pública. El Govern no va ser capaç de controlar aquesta situació, i finalment una part de lexèrcit es va revoltar sota el comandament del general Franco. Aquest alçament militar, i la guerra civil que sen derivà, van aturar la major part dels projectes de reforma sanitària que el Govern del Front Popular havia reactivat.
Al novembre de 1936 el Front Popular materialitzava la proposta del Sindicat Mèdic (UGT) de crear un Ministeri de Sanitat i Assistència, tot adjudicant-li competències que tradicionalment havien assumit els ministeris de Governació i de Treball. No només això, sinó que Largo Caballero hi va posar al capdavant una dona anarquista, Frederica Montseny, qui posteriorment afirmaria: «El Ministerio se constituyó el cuatro de noviembre; un Ministerio que no existía, pues fue hecho de retazos: un trozo de Trabajo, otro poco de Gobernación []. La cuestión es que se hizo un Ministerio de Sanidad y Asistencia social que no existía».1
Així doncs, era la primera volta que es creava a Espanya un ministeri dedicat exclusivament a la gestió i administració de la sanitat. A més, la posada en marxa del nou ministeri va coincidir amb el trasllat del Govern republicà a València, com veurem després. Frederica Montseny posteriorment descriuria lèxit que suposava la creació del nou ministeri, ja que va ser constituït de novo i en plena guerra. A més, hi va tenir els problemes afegits del trasllat del Govern a la nostra ciutat, és a dir, la recerca dun local on instal·lar el ministeri i loposició del personal a ser traslladat des de Madrid.
Una vegada solucionats els problemes de logística, Montseny va estructurar el Ministeri:
yo pretendía, y lo conseguí, transformar la estructura burocrática del Ministerio y darle el carácter de representación sindical y de actuación de los funcionarios como trabajadores al lado de un trabajador más que estaba con ellos y que era el Ministro. Suprimí casi todos los altos cargos. [] Aspiraba a prescindir de los cargos inútiles [] haciendo comprender a todo el mundo que se trabajaba para la guerra y para la revolución. [] la labor que empieza en el conserje y que termina en el Ministro [] sirviendo un mismo propósito.2
Els anarquistes propugnaven una administració sanitària de tipus assembleari i desestatalitzat, basada en el model sindical. Es mostraven, per tant, molt crítics amb el model dassegurances socials sanitàries que defensaven els socialistes (Barona i Bernabeu, 2008: 249). Des del nou Ministeri es va reformar el Consell Nacional de Sanitat i es va crear el Consell Nacional dAssistència Social. El primer va passar a comptar amb cinc seccions: higiene i profilaxi, hospitals i sanatoris, farmàcia i subministrament, personal i organitzacions professionals, i secretaria general (Barona i Bernabeu, 2008: 249 i 250). Un dels primers decrets va suposar la creació del Comitè Nacional de Subministraments, que tenia la missió de centralitzar ladquisició de tot tipus de medicaments, destinats tant a la sanitat civil com a la de guerra. Aquest comitè va aconseguir, finalment, omplir de medicaments el magatzem del Ministeri.
Daltra banda, el Consell Nacional dAssistència Social constava de cinc seccions que es dedicaven a la protecció i atenció de persones minusvàlides (psíquiques i físiques), a les mares embarassades, als lactants i a la primera infància; així mateix, disposava duna secció de guarderies o llars dinfantesa, descoles per a la reforma dinfants delinqüents, i finalment, duna secretaria general. Enfront de leugenèsia practicada pel feixisme europeu, representava un programa de protecció social pública inèdit en la història dEspanya (Barona i Bernabeu, 2008: 252 i 253).
La missió dels dos consells era, segons la ministra, tenir cura de la salut dEspanya, procurar que la guerra no desencadenés epidèmies i vetlar per les víctimes que produïa. Així mateix, pel que feia a lassistència social, la ministra es proposava ajudar totes les víctimes que la injustícia social i el desequilibri econòmic havia generat.3 És a dir, el nou ministeri va assumir el difícil repte dadministrar la salut pública i lassistència social en una situació bèl·lica, però va haver de deixar de banda els projectes més ambiciosos.