Ara bé, les reformes que més ens interessen ací són les sanitàries. En aquest sentit, cal assenyalar que al començament del segle XX, la sanitat espanyola havia experimentat una modernització basada en lintervencionisme de lEstat. Així, la Llei dinstrucció general de sanitat de lany 1904 va organitzar ladministració sanitària al voltant de la Direcció General de Sanitat i la Inspecció General de Sanitat. La primera, integrada en el Ministeri de la Governació, tenia caràcter executiu i sencarregava de coordinar les polítiques sanitàries. La Inspecció General de Sanitat, de caràcter tècnic, tenia com a objectius avaluar la situació sanitària i gestionar la salut pública a través dels inspectors generals, provincials i locals (Barona i Bernabeu, 2008: 232).
La susdita llei establia un model de gestió sanitària de tipus provincial, que a partir dels anys vint es va materialitzar en els instituts provincials dhigiene, dirigits pels inspectors provincials i la missió dels quals era la lluita contra les malalties infeccioses, la millora de la higiene pública, les campanyes de vacunació i lestadística sanitària. Tot i que algunes daquestes tasques es duien a terme en col·laboració amb els dispensaris (contra la tuberculosi, el tracoma, les malalties venèries, entre daltres), es pot afirmar que la sanitat republicana es va articular al voltant dels instituts provincials dhigiene.
1.EL BIENNI REPUBLICANOSOCIALISTA (1931-1933): LA POLÍTICA REFORMISTA DE MARCELINO PASCUA
Les eleccions que va convocar el govern provisional per a crear les noves Corts de la República es van celebrar el 28 de juny de 1931, amb una àmplia participació popular masculina (el 70% del cens). Va obtenir el triomf la coalició republicanosocialista de Manuel Azaña, lobjectiu fonamental de la qual era redactar una nova Constitució que substituís la monàrquica de 1876. Després de laprovació de la Constitució pel Parlament, va ser designats Niceto Alcalá Zamora com a president de la Segona República espanyola, i Manuel Azaña Díaz com a president del Govern, que es va caracteritzar per fer una política reformista. Com no podia ser daltra forma, les reformes també afectaren el sistema sanitari espanyol que, així, va continuar el procés de modernització iniciat durant el primer terç del segle XX.
Aquests canvis, malgrat que shavien iniciat durant letapa del govern provisional, es van consolidar durant el bienni reformista (1931-1933), especialment després de larribada de Marcelino Pascua a la Direcció General de Sanitat (Barona i Bernabeu, 2008: 234). Socialista i partidari de la collectivització de lassistència sanitària, Pascua considerava que la gran majoria de la població espanyola rebia una assistència mèdica molt deficient. Des dun primer moment, va modernitzar lestructura de la Direcció General, per a la qual cosa va dotar les inspeccions generals de més autonomia i va crear una Secretaria General Tècnica, al capdavant de la qual va situar el metge valencià José Estellés Salarich (Bernabeu, 2007: 61). Defensava que la prevenció era la base de lassistència sanitària i es mostrava partidari de la implantació duna assegurança obligatòria de malaltia. Malgrat això, durant el bienni reformista no es va dur a terme aquesta iniciativa, tot i que el 1932 es va crear una comissió per ordre ministerial encarregada destudiar-ne la implantació (Bernabeu, 2007: 64).
La resposta de la classe mèdica a aquestes propostes de reforma sanitària va ser variada. Va haver-hi un corrent predominant que shi va oposar perquè veien en aquestes mesures un excessiu intervencionisme de lEstat, que feia perillar la concepció tradicional de la medicina com a professió liberal. Els metges més conservadors, agrupats al voltant dels col·legis de metges, veien en la implantació de lassegurança obligatòria de malaltia una amenaça al cobrament dels seus honoraris. En laltre extrem se situaven els metges de tendència anarquista, que eren partidaris daplicar el model sindical a la gestió de la sanitat, descentralitzat i desestatalitzat.
El metges didees socialistes es van agrupar al voltant del Sindicat Mèdic, adscrit a UGT i fundat pel mateix Pascua i per José Estellés Salarich, entre altres. Segons els estatuts, el sindicat estava format per professionals de la medicina que lluitaven per assolir millores professionals i econòmiques per als metges; així mateix, acceptaven la lluita de classes i buscaven el perfeccionament de la sanitat, particularment entre el proletariat. Aquesta federació de sindicats també va treballar en iniciatives legislatives, com ara lassegurança social de malaltia i maternitat, que sestava preparant un mes abans del colp militar.
És a dir, des de la Federació de Sindicats Mèdics es reivindicava el dret a la salut i a una assistència sanitària de qualitat i universal, per a la qual cosa proposaven la creació dun ministeri que aglutinés totes les competències en matèria sanitària. Una vegada centralitzats els serveis sanitaris, plantejaven la posada en marxa de tres direccions generals: una de salut pública, una assistencial i una tercera de previsió. La Direcció General dAssistència Sanitària sencarregaria de la creació dun cos de metges datenció primària i la reorganització de la xarxa hospitalària en dos tipus dhospitals: els comarcals i els provincials (Bernabé, 2007: 68-70). Una altra reivindicació de la Federació era la separació del personal confessional dels establiments sanitaris per no reunir la preparació adequada, proposta que finalment va ser recollida pel programa electoral del Front Popular.
A més a més, per a millorar lassistència mèdica de la població espanyola, Pascua va posar en marxa una sèrie diniciatives encaminades a pal·liar els problemes més greus que tenia el sistema sanitari espanyol: la mortalitat infantil i la salut en làmbit rural (Barona i Bernabeu, 2008: 236 i 237). Pel que fa a la primera, va impulsar la secció dHigiene Infantil que, encara que en un principi depenia de la Direcció General de Sanitat, posteriorment sen van adscriure les competències als instituts provincials dhigiene, que disposaven de consultes dhigiene prenatal, de lactants i dhigiene escolar.
Juntament amb les reformes relatives a la higiene infantil, la creació de centres rurals dhigiene va suposar laltra gran aposta de la sanitat republicana del primer bienni. Es pretenia atendre, en col·laboració amb els ajuntaments, les principals necessitats sanitàries de la població rural: la higiene maternoinfantil, el control de les malalties infeccioses, la millora dels hàbits higiènics i el sanejament rural (gestió de laigua, del fem, etc.). Totes aquestes actuacions sanitàries shavien denfocar des del punt de vista de la prevenció (Bernabeu, 2007: 73; Barona i Bernabeu, 2008: 237).
A banda dintentar solucionar aquests dos problemes, la Direcció General de Sanitat dirigida per Pascua va abordar actuacions que fins aquell moment eren molt deficitàries. En primer lloc, es va crear una Comissió Permanent dInvestigacions Sanitàries, que depenia directament de la Direcció General de Sanitat i tenia la missió de suggerir els grans temes de recerca. Daltra banda, Pascua també va abordar la modernització de lassistència psiquiàtrica i es van posar en marxa dins de lorganigrama de la Direcció General de Sanitat un Patronat dAssistència Social Psiquiàtrica i la Secció de Psiquiatria i Higiene Mental (Bernabeu, 2007: 71-72).
Posteriorment, es van concretar altres mesures; per exemple, es va aplicar una política contundent de restriccions destupefaents i es van intensificar i reforçar les lluites antitracomatosa i antituberculosa amb la construcció de nous dispensaris, preventoris infantils i sanatoris. Pel que fa a la lluita antivenèria, que fins aleshores depenia de les mateixes prostitutes, shi va aconseguir la dependència pressupostària de lEstat. Finalment, es va accentuar la lluita contra la lepra amb mesures com la confiscació per motius sanitaris de la leproseria de Fontilles (la Marina Alta).