A més a més, La salud y el Estado. El movimiento sanitario internacional y la administración española (1851-1945) ens ha ajudat a entendre els avanços en matèria sanitària i social que va comportar el període republicà, unes millores que en molts casos es van interrompre o ni tan sols es van materialitzararran del colp militar del juliol del 1936.
Laltre text que volem destacar és Ciencia y sanidad en la Valencia capital de la República, que inclou una antologia de textos que ens han permès conèixer de primera mà aspectes sobre la salut en la població espanyola lany 1937, les reformes sanitàries durant la Guerra Civil i el funcionament de la sanitat de guerra. Així, hem conegut la situació sanitària i epidemiològica de lEspanya republicana durant els primers mesos del conflicte a través del «Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», publicat per la Societat de Nacions el 1937.
Així mateix, hem tingut loportunitat de comprovar dues maneres diferents denfocar les reformes sanitàries durant la Guerra Civil; en primer lloc, la de lanarquista Federica Montseny ministra de Sanitat i Assistència Social a través de la transcripció de la conferència que va pronunciar al Teatre Apolo de València el 6 de juny del 1937 («Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social»), i les propostes de socialistes i comunistes entre els quals cal destacar José Estellés Salarich, que lany 1937 va oposar-se obertament a Montseny en «Crítica y orientaciones sanitarias».
En darrer lloc, hem conegut les diverses etapes per les quals va passar la sanitat militar republicana al llarg de la Guerra Civil a través de publicacions militars com ara Contemplaciones sobre nuestra Sanidad i «7 de noviembre (una charla con el camarada Luna)», ambdós de lany 1938.
Finalment, vam aplegar a la conclusió que mai no shavia tractat amb intensitat la reorganització sanitària que es va escometre a la ciutat de València durant la Guerra Civil espanyola. Des del colp militar del juliol del 1936 fins a la fi de la contesa València va ser, juntament amb Barcelona, la ciutat republicana de rereguarda més important. A més, per qüestions geoestratègiques, València va assumir la responsabilitat de coordinar lassistència sanitària i levacuació dels ferits i malalts de diferents fronts de guerra, molt especialment el de Terol. Finalment, cal destacar el curs desfavorable de la guerra per al bàndol republicà.
Aquests tres factors convertiren la ciutat en una destinació preferent per a la població refugiada i per a ferits i malalts de guerra, que necessitaven, entre daltres, assistència sanitària. Davant daquesta realitat, València va haver de dur endavant un gran esforç a fi de readaptar i augmentar loferta assistencial; no obstant això, des de les acaballes del 1936 es va iniciar un penós procés que col·lapsava la xarxa sanitària de la ciutat, que sanava accentuant a mesura que la guerra sallargava.
Lobjectiu general daquest treball, doncs, és descriure i analitzar aquest complex procés de reorganització, per a la qual cosa estudiarem els següents aspectes: les infraestructures sanitàries de la ciutat abans de la contesa i la successiva conformació de lorganització i el funcionament de les institucions assistencials des de la insurrecció militar del juliol del 36 fins a la fi de la guerra.
I. LES REFORMES SANITÀRIES DURANT LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1939)
Després de la breu experiència de la Primera República (1873-1874), la monarquia borbònica va ser restaurada en la figura dAlfons XII. El sistema polític de la Restauració es va basar en lalternança en el poder de dos partits burgesos (el conservador de Cánovas del Castillo i el liberal de Sagasta) i en la Constitució del 1876. Aquest sistema bipartidista era corrupte, ja que es fonamentava en loligarquia i el caciquisme; la massa del poble, analfabeta, despolititzada i conformista es mantenia al marge. La crisi del 98, arran de la pèrdua de les últimes colònies, havia trencat lestabilitat (corrupta, però estabilitat) del sistema polític de la Restauració, i els polítics antidinàstics van assenyalar la necessitat duna reforma. A tot això cal afegir lentrada en lescena política dels sindicats obrers, que havien romàs pràcticament al marge fins aleshores.
Lany 1902 Alfons XIII va heretar la crisi del sistema polític bipartidista. El seu regnat es va caracteritzar pels intents de regenerar el sistema polític des de dalt per a evitar la revolució des de baix. Però els dos grans partits es van dividir en diverses tendències i va resultar difícil crear governs estables.
Davant del fracàs regeneracionista des de dalt, els partits i moviments no dinàstics (els sindicalistes de la Unió General de Treballadors i la Confederació Nacional del Treball, els republicans i els socialistes) van protagonitzar nombroses manifestacions i vagues. Aquest enteniment entre republicans i socialistes serà cabdal per a la proclamació de la Segona República espanyola, com veurem més avant. La fallida del regeneracionisme democràtic dAlfons XIII va propiciar el colp militar del general Primo de Rivera lany 1923. La incapacitat dels partits polítics per a resoldre la crisi politicosocial va fer que la monarquia donés el vistiplau a aquest intent de regeneracionisme autoritari.
Lany 1925 Primo de Rivera havia resolt els problemes més urgents dEspanya (ordre públic, autoritat i respecte a la propietat privada) i, per tant, hauria estat un bon moment per a restablir lordre constitucional. No obstant això, el dictador va pretendre promulgar una nova Constitució que restablís la monarquia autoritària. Però aquesta proposta no va trobar el suport del rei, que havia manifestat que no sancionaria cap Constitució si no hi havia algun tipus de consulta popular, i tampoc els partits polítics ni dinàstics ni republicans van donar suport a aquesta iniciativa. En aquest estat de coses, va créixer loposició dels partits republicans i del Partit Socialista Obrer Espanyol, que van crear una aliança republicanosocialista molt estable, mentre que els partits dinàstics apareixien dividits.
Lúnica finalitat de lúltim Govern de la monarquia va ser la convocatòria immediata deleccions. Es va pensar a convocar primer eleccions municipals i després eleccions generals amb caràcter constituent; no obstant això, només es van aplegar a convocar les primeres, el 12 dabril de 1931, atès que el resultat de les municipals va donar un triomf tan aclaparador a la conjunció republicanosocialista que els ciutadans van proclamar als carrers la implantació de la Segona República. Dos dies després, Alfons XIII abandonava Espanya. Amb lexili, acceptava el fracàs de la monarquia i reconeixia la Segona República.
El 14 dabril de 1931 es va formar un govern provisional republicà presidit per Niceto Alcalá Zamora, la missió principal del qual va ser convocar eleccions a Corts constituents perquè elaboraren una nova Constitució. Aquest govern provisional va escometre, els dos mesos que va durar, importants reformes de caràcter immediat. En educació, la reforma anava dirigida a lextensió de lensenyament primari i a la supressió de lensenyament obligatori de religió. Així mateix, Azaña aleshores ministre de la Guerrava modernitzar lexèrcit i, conscient del paper colpista que havia tingut en la història recent dEspanya, el va sotmetre al poder civil.
Ara bé, les reformes que més ens interessen ací són les sanitàries. En aquest sentit, cal assenyalar que al començament del segle XX, la sanitat espanyola havia experimentat una modernització basada en lintervencionisme de lEstat. Així, la Llei dinstrucció general de sanitat de lany 1904 va organitzar ladministració sanitària al voltant de la Direcció General de Sanitat i la Inspecció General de Sanitat. La primera, integrada en el Ministeri de la Governació, tenia caràcter executiu i sencarregava de coordinar les polítiques sanitàries. La Inspecció General de Sanitat, de caràcter tècnic, tenia com a objectius avaluar la situació sanitària i gestionar la salut pública a través dels inspectors generals, provincials i locals (Barona i Bernabeu, 2008: 232).