La grandesa inqüestionable duna personalitat literària ha inundat els discursos dels crítics. La metonímia, tan simple com si fos extreta dun manual de retòrica, preval. Existeix una certa consciència que per aquest camí els compositors genials sacaben convertint en bombons de xocolata, però no ens enganyem, el dolç record de Salzburg no es ven pas gràcies a la perruca blanca impresa en un cercle de cellofana vermella. La biografia hagiogràfica i el marxandatge són un reclam efectiu per omplir els carrers de qualsevol ciutat, però perquè això passi cal que els nens de tot el món memoritzin les composicions, i que els músics experts i els savis teòrics estiguin disposats a dedicar la vida sencera a lestudi dun feix de paper omplert de gargots de tinta.
Decidides a copiar la Forma que assegura la grandesa, les cultures menors shan fixat en la característica equivocada. Construeixen pedestals a les places de les seves ciutats, però no sadonen que els prohoms shi sostindran drets gràcies a una tautologia si no són capaces dencoratjar les ments brillants i apassionades perquè es dediquin a cultivar el llegat.
El nom de lescriptor com a topos, sotmès a la veneració iconogràfica, té un altre gran avantatge: permet anul·lar tota lectura històrica. I això resulta molt còmode, sobretot en les petites nacions, plenes de ferides pels cops rebuts i sempre indecises. Cal tenir valor per desenterrar la memòria, la qual cosa no perdona haver de definir de passada la pròpia posició ideològica. En canvi, les llistes de premis i altres proves materials permeten mantenir la neutralitat i lobjectivitat; són el baluard segur darrere el qual samaga el pàl·lid professor de Gombrowicz.
«No es pot descartar que si no sabessin que Chopin era un geni i que el pianista també és genial escoltarien aquesta música amb menys fervor», diu el burleta polonès. És un fet inevitable: lexperiència estètica és intransferible, i per això, davant duna obra dart, trobarem dues reaccions diferents. El fervor té dues vessants: luna és lexaltació col·lectiva davant dun personatge mitificat, laltra és limpenetrable rostre dun místic que és capaç de veure el que no veu ningú altre. La política cultural necessita bàsicament els aplaudiments, i els amants de lart en tenen prou amb una il·luminació inefable. El crític és aquella figura odiosa que parla sobre les coses que als uns els sobren i als altres els resulten supèrflues.
La vida sens presenta fragmentada i inconnexa, tant si la vivim com si la llegim. El crític, quan ens confia la seva lectura, perd la càtedra, perd la veu solemne que anuncia qui hem de venerar. El seu discurs esdevé així un còdol amuntegat al marge del riu que algú ha de recollir, llegir i comprendre. Les condicions necessàries per fer florir la literatura són ben modestes, igual com les que fan possible laparició de la reflexió teòrica sobre les obres dart. Cal una habitació petita i un home, insignificant com un insecte, disposat a recórrer les parets blanques, deixant al seu darrere un traç tremolós. En una literatura menor, talment el cas de Kafka, no es pot desenvolupar tota la maquinària. Si ens hem de quedar només amb una part del sistema, procurem que sigui la part essencial.11
Construir una base sòlida per conviure en un món tan ple de contrastos em sembla impossible sense la voluntat de comprendre. Cal saber mirar, cal entendre, cal tenir els ulls ben oberts, veure les màscares. Però la màscara, què és? Maria-Mercè Marçal parla dels xacals que surten del fons del mirall i porten «la màscara de carn que els feia vius». La literatura és capaç dafrontar la quimera de la desaparició del jo i també de mostrar imatges que són més vives que els cossos presents. És per això que la literatura obliga a creuar fronteres, sempre.
Però fins i tot quan ens movem pels paratges més fascinants i sorprenents, és fàcil trobar-se en uns camins massa fressats, que no hem escollit, que ja ens hem trobat fets. Àvids de paisatges desconeguts, encomanem als escriptors la missió que bé podria fer qualsevol guia turístic: descriu-nos el que hi ha, fes-nos familiars els costums i prepara el nostre paladar per als menjars exòtics. El segle XIX va portar a Europa els jardins zoològics. Rilke escriu el seu poema «La pantera» per fer palesa langoixa dun animal que ja no pot veure res més que els barrots. Mercè Rodoreda pobla la seva novel·la més llegida, La plaça del Diamant, amb coloms, i converteix la protagonista que en realitat es diu Natàlia en una noia amb el sobrenom de Colometa. En el relat hi falta ben poc perquè aquesta jove deixi dexistir com a individu i es converteixi en lexemplar duna espècie en via dextinció.
Els zoològics són els museus duna derrota, duna definitiva marginació. Han sorgit a Europa en el moment en què els animals ja no feien cap falta a lhome, quan no eren ni carn ni cuir ni força motriu, sinó un mer adorn. La natura avui també sembla existir només en els documentals que es fan a la tarda a la televisió, uns paradisos tancats i perfectes, aïllats de tota influència humana, reserves virtuals que preserven el que no som capaços de preservar. Una mena dexcusa, de falsa consolació que el paradís, tanmateix, existeix.
Per parlar de les cultures «amenaçades» fem servir el mateix vocabulari que quan parlem de les espècies «amenaçades», fins que aquestes arriben a estar «en via dextinció» i finalment les podem veure només preservades en lentorn estèril dun centre, totalment dependents dels veterinaris per menjar, per reproduir-se, per viure les seves llargues vides fora de tot perill.
La demostració de la dominació de lhome sobre la natura que testimonien els jardins amb els animals exòtics no és més que una demostració de la força duns imperis en constant expansió.12 Aquest és el discurs més cínic que és capaç de fer la nostra civilització: amb lexcusa de protegir, es pot provocar una marginació definitiva.
La primera dualitat de la qual lhome era conscient van ser els ulls dun animal mut que lescodrinyaven. Els animals van provocar les primeres pintures perquè eren la prova irrevocable que hi ha vida més enllà de lhome. Lhome podria pensar-se així des de fora i obrir-se al pensament simbòlic. Això és el que ens ofereixen les llengües llunyanes, mudes dentrada, impenetrables. En els seus ulls ens hi podem veure reflectits com uns estranys i hi podem sospesar el nostre ésser duna manera del tot nova. La poesia adverteix que mai no arribarem a dominar el món. La poesia sescapa de loptimisme daquells governants poderosos que prometen poder eliminar tots els obstacles. És ben curiós, precisament, perquè marquen les barreres i les defineixen; la poesia les elimina.
Hi ha moltes possibilitats de fer dobservador. Kafka es converteix en un escarabat que puja per la paret blanca i deixa rere seu un rastre humit. Els règims comunistes, en canvi, tenien els seus escriptors a sou per fer-los ben influents. I tanmateix, ja veieu
A Lolita, de Nabokov, el vell Humbert Humbert sadona de sobte que un descapotable vermell segueix el seu cotxe:
Amb les nostres giragonses reproduíem els arabescos negres dels revolts damunt els senyals grocs, però, fos quin fos el nostre rumb o la nostra velocitat, aquell espai intermedi quedava intacte, matemàtic, com un miratge, rèplica viària duna catifa màgica.