El jardí oriental, fet només de grava blanca i de roques, és un espai de reflexió sobre el buit. Davant duna tal harmonia delements és impossible no preguntar: on és lhome? El poema de Friedrich Hölderlin La meitat de la vida (Die Hälfte des Lebens) acaba amb uns versos que també són capaços de suscitar la imatge dun món abandonat. De tot lesclat de la vida, a la tardor en queden només els murs muts i freds i les banderes que peten amb el vent. Jean Améry, en un programa de ràdio el 1964, va explicar a partir daquest vers la seva experiència de la pèrdua ja no només duna llar, sinó directament dun món. A Auschwitz, les banderes també petaven amb el vent, però el poema allà ja no tenia capacitat devocar res. La realitat duna sopa sense substància era tan real que no es podria transcendir.
Améry, com tants altres jueus alemanys, va perdre dentrada la llengua en el sentit que no es podia construir cap pont entre La mort a Venècia i els camps dextermini. A les planes poloneses, la mort no es pot pensar com una idea abstracta, fins i tot bella. La tradició que havien dhaver heretat els jueus dAlemanya els hi era presa i es va convertir en el llegat enemic. Uns militars brutals i incultes es van apropiar de lherència de Mann o de Trakl. Cal sumar-hi, a aquesta profunda decepció, la pèrdua dels veïns, dels coneguts. La gent familiar del carrer es va convertir en una gran massa de còmplices de lexclusió. Lextermini físic va ser el darrer pas en una llarga cadena de mesures implacables. El procés es va iniciar amb gestos petits, quotidians, que negaven als jueus la possibilitat de pertànyer a la comunitat, com ara la prohibició de portar vestits folklòrics tirolesos.
La gent que creu en un projecte col·lectiu que pot ser ideològic, religiós o nacional, però encara més sovint es tracta dun còctel on són barrejats tots aquests elements viu en la il·lusió. El regne dels creients, tal com diu Améry, no és ara i aquí, sinó demà i en qualsevol indret. Els éssers individuals no hi compten, perquè tothom forma part duna llarga cadena de transmissió que no pot ser mai destruïda.
Una societat que es pensa a ella mateixa com un organisme pot prescindir dels individus. El cos col·lectiu bé es pot pensar com un tot que té capacitat dacció: un cos abstracte que té cap, tronc, membres. La metàfora antropomorfa que suplanta el lloc de lhome amb la idea duna comunitat té una força de persuasió extraordinària. Llavors, les províncies rebels són cames i braços amputats, i la idea del nostre poble es converteix en un refugi segur on és possible oblidar la niciesa duna vida anodina i identificar-se amb les gestes col·lectives.
La serenitat adquirida per una experiència brutal fa dir a Jean Améry una frase eloqüent: «He esdevingut un home que no podia dir nosaltres».9 No es pot tornar enrere. La fe cega que uneix el passat i el futur ha de ser contrastada amb laquí i ara.
Només limperialisme tal com denuncia Améry permet de veure aquestes qüestions de manera conciliadora. El sentit de les conquestes és ampliar els límits de la pàtria, de manera que ens podem sentir arreu a casa. Tot ens pertany, tot és nostre. Europa, així, és un continent petit on es pot fer un cafè amb la mateixa naturalitat a Karlsruhe, a Nàpols, a Brest o a Rotterdam. I des del 2004, també a Ljubljana o a Praga. Mentre el món ens és amable, és bonic anar dun lloc a laltre. I cal no oblidar un altre element essencial del cosmopolitisme que apunta Améry: el paisatge ha esdevingut una cosa fungible. És possible aplanar una muntanya, canviar el curs dun riu, construir en pocs mesos una ciutat. El paisatge es pot comprar, usar i llençar, com els jardins que envolten les cases dels rics als suburbis de les grans ciutats: la gespa es desplega com una catifa i els arbres vells es compren com un element de decoració. Tot això confirma a lhome que pot dominar el seu món. Algú que hagi perdut casa seva de la manera que sigui difícilment es podrà creure aquesta il·lusió.
La poesia no té un nucli dur, transferible, que es pugui llegir sempre i arreu. Llegint hem de ser capaços de percebre la distància «original» que és inscrita dins dun text. Una obra no és un dipòsit de valors tradicionals ni un reflex fidel duna època llunyana on ja no podem accedir. Lautor ha creat una separació entre la vida i la imatge i ha inscrit, així, la seva particular versió dels fets de la història. Però a través de la disconformitat del gest poètic sens revela, tanmateix, la imatge dun món. Aquest món literari no és la còpia de cap món real, sinó el seu relleu en negatiu: una obra literària ens dóna la relació dun autor envers unes circumstàncies donades. Llegint, sempre cal preguntar què combat un autor, contra què lluita, i alhora cal també esbrinar quines són aquelles conviccions de les quals lautor no es pot desempallegar, que lhan embruixat i que el fan un testimoni sospitós, no del tot fidedigne. El que ha quedat capturat en un llibre és la reacció dun autor davant tot allò que lenvolta; és la resposta a les provocacions de lentorn, no pas la fotografia plàcida del que hi va haver.
Els ideòlegs veuen la nació com un bloc sòlid que descansa sobre la unió i la pertinença incondicional. Per il·lustrar la força daquesta tendència unificadora nhi ha prou amb una petita frase, amagada entre gairebé quatre-centes pàgines de Ferdydurke, que resulta inesborrable, un cop hagi penetrat al cervell: «Estimem Juliusz Słowacki i admirem les seves poesies, perquè era un gran poeta». Els poetes introdueixen a la bombolla tancada duna llengua el dubte, la corrosiva desconfiança i com amb aquestes incerteses provoquen canvis i lluiten per fer canviar la vida que viuen.10
La poesia es rebel·la constantment contra la tautologia de veures convertida en un discurs repetitiu sobre el gran poeta que era el gran poeta perquè era un gran poeta. Lombra del catedràtic dinstitut que repeteix, any rere any, les lliçons apreses i programades per a cada dia concret, plana damunt de cada frase dedicada a una obra literària. ¿És possible escriure el text duna solapa de sis línies exactes sense esmentar els premis literaris de pes i les traduccions a «nombroses» llengües? La meva primera traducció al català va lluir una cinta vermella que abraçava cada exemplar com si realment haguéssim de proclamar un vencedor: «El millor escriptor eslovè», aclaria el rètol als possibles compradors. En aquest cas concret, la tautologia polonesa va quedar superada, literalment, amb un superlatiu; en lloc del gran escriptor venerat sobre el qual ironitzava Gombrowicz, els lectors esperen avui trobar enganxada al front dun autor letiqueta que el proclami com el millor de tots.
La grandesa inqüestionable duna personalitat literària ha inundat els discursos dels crítics. La metonímia, tan simple com si fos extreta dun manual de retòrica, preval. Existeix una certa consciència que per aquest camí els compositors genials sacaben convertint en bombons de xocolata, però no ens enganyem, el dolç record de Salzburg no es ven pas gràcies a la perruca blanca impresa en un cercle de cellofana vermella. La biografia hagiogràfica i el marxandatge són un reclam efectiu per omplir els carrers de qualsevol ciutat, però perquè això passi cal que els nens de tot el món memoritzin les composicions, i que els músics experts i els savis teòrics estiguin disposats a dedicar la vida sencera a lestudi dun feix de paper omplert de gargots de tinta.