El mateix estiu visito una altra vall endèmica, els voltants de la ciutat de Bonorva a lilla de Sardenya: amples planes dherba esgrogueïda i grups dalzines majestuoses amb els troncs pelats de vermell encès. A lhorabaixa el poble somple docells; ni un fil elèctric, ni un cantell de finestra queda buit. És comprensible que els arbres fruiters, les vinyes, els gira-sols, tot el que creix als voltants i porta fruit, estigui embolicat amb les denses xarxes de plàstic. Les capçades es vinclen sota el pes daquesta protecció. Tots els camins de terra són barrats amb forrellat i al costat de la carretera asfaltada no hi queda prou marge ni per parar el cotxe. Les tanques sallarguen sense que shi vegi cap casa enlloc; als pilars i arbres hi ha centenars de rètols que adverteixen: «Divieto di caccia».
Són dues maneres oposades dorganitzar lentorn, i ni tan sols matreviria a dir quina obeeix a una coacció més gran, perquè per inculcar a una criatura que no ha de malmetre res que no sigui seu es necessita una severitat més gran que aprendre a respectar una barrera física.
Com ens relacionem amb lentorn que ens acull?2 És ben fàcil pensar-se sense genealogia ni continuïtat, com si fóssim uns emissaris dalgun país llunyà atrapats en un indret que ens ha tocat per latzar, una mica com els membres del cos diplomàtic que descriu Lawrence Durrell a Els quartets dAlexandria (1962). Congelats en un espai que ens sembla etern, compartim amb Balthasar, el metge sobri i racional, la preocupació per quan arribi el moment dhaver de portar dentadura postissa. En aquesta realitat adaptada i relativament segura, els bombardeigs afecten només els altres. Mentre els barris àrabs dAlexandria situats a prop del mar patien els estralls, «allunyats només una milla del port, els banquers cada matí feien la seva feina amb la mateixa tranquil·litat que a Nova York», escriu el cronista. Copsar els indrets on vivim és difícil perquè sempre, de nou, oblidem la bretxa insalvable entre el món dun home feliç i el dun home infeliç.
La plaça de Ribnica no és una plaça, sinó un simple carrer: la carretera es transforma en un breu passadís de cases que aviat tornen a deixar lloc als prats. Les botigues daquest carrer ja no pertanyen a les grans empreses autogestionades de la Iugoslàvia socialista, sinó que són totes en mans dhomes balcànics que somien enmig de la calma centreeuropea lebullició dels carrers del llevant. Lamo del kebab dormisqueja en una cadira sota el porxo, la fruiteria turca és sempre oberta, els gelats de la quarta generació duna família albanesa són una institució, el pa que fan els macedonis té fama en tota la comarca; amb lestabilitat econòmica també han arribat al poble els xinesos, que serveixen al final del carrer «les formigues que pugen a larbre». Una única fonda amb golaž i vampi que com mana la tradició només és oberta als migdies i el campanar que toca amb insistència cada quart dhora deixen entreveure el que haurien de ser els costums típics del lloc. Les característiques duna ciutat oberta als quatre vents i el ràpid creixement es poden reconèixer en aquest model fet a escala 1:1000. Si Barcelona té uns pocs milions dhabitants, a Ribnica hi viuen tres mil ànimes i prou.
Qui busca les analogies, les troba perquè la consciència que compartim un sol món és difícilment esborrable. El punt de partida segurament ha de ser aquest: hi ha punts de contacte, tenim capacitat de comparació, podem pensar a partir de les semblances. Linterès arrenca amb aquell ínfim instant en el qual reconeixem els propis trets en el rostre dalgú altre. Però fins a quin punt aquesta equiparació és segura, exacta, fiable? ¿Som tots iguals o bé aquests punts de contacte serveixen per adonar-se de les diferències i entendre, finalment, que les experiències no se superposen mai i que tot és una recerca de matís, una aproximació?
A la caseta duna sola planta i amb un gall de terrissa al carener hi vivia una dona gran que als capvespres treia una cadira al llindar de la casa, ignorant els cotxes que samuntegaven a la vorera estreta. La casa ja no hi és. Al solar, un forat en la filera de teulades roges, sespera que el nou amo guanyi la partida a lAjuntament per poder-hi construir més duna planta. A la meva illa de lEixample hi havia un cinema que es va degradar tant que va anar a terra. Durant anys, bigues de ferro aguantaven la façana, i llavors, en només quinze dies, a lestiu, quan ja no queda gaire gent a la ciutat, hi va créixer un edifici amb la mateixa profunditat que el cinema i va tancar tot el xamfrà. Els balcons i la roba estesa que podia veure des del meu escriptori han quedat amagats rere la paret de lampli edifici nou; el meu horitzó ara és una paret mitgera ben pintada, perquè les ordenances cal fer-les respectar. Sobretot les que no tenen gaire importància. Mentre els paletes safanyaven, els observava des dun dels últims pisos lombra duna persona. Durant hores, fins que el mur la va fer desaparèixer.
La bellesa és un bé intangible. La consciència de viure en un entorn que ens és amable, pròxim, bo, què aporta? El medi acull o bé rebutja. Saber-se venut per endavant, fràgil, inapreciable, superflu, provoca esgotament. Ser un objecte a mercè dels altres desigs és una font constant de frustracions. Una dictadura indefinible, sense cap rostre venerat ni ideologia coneguda, tenyeix els carrers de gris. Daquell gris fet dapatia i de silencis perquè no hi ha res a fer.
A Eslovènia, les cases baixes desapareixen sota terra com una civilització que senfonsa, literalment, davant dels ulls. Cada cop que han de renovar el paviment, el nivell del sòl puja una mica i les pedres velles se submergeixen una mica més en els sediments acumulats, com si les cases senfonsessin en el fang de loblit. Els carrers de Barcelona són un palimpsest més ric. Capes i capes dhistòria soterrada. Hi ha museus que mostren les restes romanes perquè paradoxalment resulta més fàcil excavar els pòsits més antics. Per descobrir el Camp de la Bóta sota el Fòrum, cal saber llegir. El paper, un suport tan insegur i corruptible, conserva els documents que la realitat negligeix a consciència.
Sóc a lautobús, en el meu etern viatge cap a la ciutat a la qual no arribo mai, i que sempre se mescapa. La ràdio toca una peça per a mi desconeguda: «Oblida-ho, si pots». La lletra és banal, la melodia embafosa. Laccent del cantant revela la seva procedència bosniana. Em travessa com una fletxa el dolor que el passat és inesborrable. Pots oblidar una llengua que parles i entens? Pots oblidar a llegir i a escriure? ¿Oblidar milions dimpressions, els passos en fals, les pors, el palmell confiat que satura a lesquena, les olors, la merla del matí, el soroll de lhelicòpter a la tarda damunt un retall del cel? Pots veure els paisatges des de dins? ¿Analitzar-los, convertir-los en un objecte que observes amb distància?
Vaig viure els meus primers vint anys en un carrer orientat cap al sud i el sol cap al migdia brillava tan fort damunt lasfalt que feia desaparèixer la paret de bosc al fons. En aquella blavor rere la llum, podia imaginar-me el mar. I ara, a Barcelona, em passa que en alguns daquells carrers rectes que sinclinen una mica i mostren una franja blava hi veig les muntanyes distants. Menganyo a mi mateixa buscant les semblances que em reconforten, com si tot fos comparable, com si mai no shagués produït cap ruptura. La necessitat de construir un niu amb els paràmetres coneguts és ben imperiosa. La distància fa por, les diferències, allò que és desconegut. Per això, sempre, quan entro en una vall càrstica, em trobo com a casa, confiada, sense defenses.3 Una dolina per a mi és qualsevol rierol que desapareix dins el sòl calcari; és la paret verda de bosc, una illa, un univers tancat, com el verd que tamisa la llum a les valls de lArieja. La mestressa que venia les entrades per visitar el riu subterrani tenia el bigoti clarament dibuixat sobre el llavi, una brusa massa escotada, i tot i el fred, saltironejava mostrant unes cames blanques com la llet. Plena denergia, com les pageses eslovenes, i també igual dindiferent envers lentorn, només semblava interessada a comptar les entrades venudes i arriar els visitants, com un ramat, fins a lentrada de la cova.