El present diplomatari té tres protagonistes: laljama dUixó, linfant Martí, secundogènit del rei Pere el Cerimoniós, i la comtessa de Luna, Maria, la seua esposa. Martí va nàixer a Perpinyà el 29 de juliol de 1356.10 Maria es pensa que ho feu dos anys després, el 1358.11 Les capitulacions matrimonials foren signades el 4 de juliol de 1361; el matrimoni tingué lloc el 13 de juny de 1372.12 Ens ho descriu Pere el Cerimoniós en la seua crònica: «Més avant fem fer noces al nostre fill menor, linfant don Martí, ab la filla qui era romasa del comte de Luna, qui era mort temps havia, la qual era romasa heretera de son pare, jatsia lo dit infant e comtessa fossen estat esposats en poquesa».13 Probablement, el rei es refereix a la minoria dedat dambdós quan foren casats, perquè certament el comtat de Luna no era poca cosa. Atés el cabdal de rèdits senyorials que es dirigirien cap a la Corona a resultes del matrimoni de Martí amb lhereva de la família aragonesa més rica de la seua època, és indiscutible que el rei Pere sesforçà en lenllaç que faria actuar al seu fill Martí com a titular consort del comtat de Luna. Aquest unit a les altres propietats atorgades, és a dir, el comtat de Besalú (1368),14 el comtat de Xèrica (1372),15 el Regne de Sicília (1380),16 i, ja en regnat del seu germà Joan I, el ducat de Montblanc (1387),17 convertiren linfant Martí en un dels senyors feudals més importants de la Corona dAragó.18 Martí fou dotat a més a més de les dignitats de senescal (1369),19 lloctinent del Regne de València (1378)20 i governador general, lloctinent i capità general del Regne dAragó (1387).21 Aquesta carrera política, unida als rèdits dels territoris i propietats de què nera titular, lerigirien en un dels membres més influents de la Casa reial.
En les cartes que Martí i Maria, criats des de petits a la mateixa cort, sintercanviaren per afers de govern i disposicions sobre ladministració de les seues senyories destil·la un llenguatge tendre, amb paraules destima, bona voluntat i benaurances: «Comtessa. Reebuda vostra carta vos responem que nós som ben sans e en bona disposició de nostra persona, Déus mercè, e havem haüt gran plaer com havem sabuda vostra bona sanitat e de nostres fills, pregant-vos affecttuosament que·ns en certifiquets per vostres letres com pus sovén porets» (doc. 106). Linfant Martí confiava plenament en Maria de Luna. La nomenà procuradora general per administrar i governar els ducat, comtat, marquesat i totes i cadascun dels seus béns (doc. 269), mentre ell es traslladava a Sicília, el gener de 1392, com administrador daquell regne en nom del seu fill, Martí el Jove.
De Maria es lloa la seua capacitat de govern,22 atesa la cautela i bona administració del seu heretatge. De les propietats del comtat de Luna corresponents al Regne de València, destaquem la senyoria de Sogorb. Esdevingué el centre doperacions de la família Luna sobre les seues possessions en el regne,23 incloses la Vall dAlmonesir, Benaguasil, la Pobla de Vallbona i Paterna.24 En el testament de Lope de Luna es disposava que shavia de preservar la independència i totalitat del comtat.25 El matrimoni de la seua hereva forjà un patrimoni econòmic feudal ingent; en una sola casa es fonien els territoris pertanyents als llinatges de la casa reial dAragó i de la casa Luna. Ladministració domèstica del seu extens patrimoni familiar passà així de senyorial a reial, i permeté finançar els projectes bèl·lics i expansionistes de la Corona.26 La mort precoç de Maria, lany 1407,27 deixà lusdefruit de tots els seus bens al seu espòs, i lherència universal al seu fill, Martí de Sicília. En morir tots dos, acabaren retornant a la Corona.28 Aquest és la principal raó per la qual un gran nombre dels documents que correspondrien a les senyories valencianes dels infants els trobem a la Reial Cancelleria.
2
Qualsevol que siga lobjecte duna investigació sobre lèpoca medieval i moderna a la Corona dAragó, deuria recórrer als registres de la seua Cancelleria. Lengranatge administratiu es trobava a la fi del segle XIV, període que ens ocupa, plenament consolidat. Tenia més dun segle dexperiència. Des de mitjan segle XIII, amb la influència de les pràctiques notarials, el desenvolupament del ius commune i la generalització de lús del paper com a matèria escriptòria, la Corona dAragó havia anat desenvolupant un eficaç aparell burocràtic. La codificació del seu funcionament a partir de la promulgació de les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós (1344) estructurà les pràctiques consuetudinàries de registració dels documents. Es diversificaren els manaments i privilegis regis expedits, i es va desenvolupar una cúria de funcionaris cada vegada més especialitzats en les diverses tasques que implicava lexpedició de la documentació reial. El canceller i el vicecanceller nostentaven la presidència. El regent i el protonotari o guarda-segells comandaven una veritable host de secretaris, escrivans de manament, escrivans de registre, selladors, calfador de cera, peticionarii, verguers i correus. El nomenament dun arxiver o tinent les claus de lArxiu Reial (el primer recaigué en lescrivà Pere Perseia en lany 1346) culminà aquest període de reglamentació de la Cancelleria durant el regnat del rei Pere el Cerimoniós, pare de linfant Martí.29
El sistema registral, per tant, era una eficient pràctica oficinesca de llarga memòria que shavia anat adaptant i evolucionant amb les necessitats estratègiques de la monarquia, la qual, al seu torn, anava transformant la seua organització política, mentre sexpandia per la península i la ribera mediterrània. La tradició administrativa que regia la Cancelleria determinava que cada document emès pel monarca o pels seus lloctinents, era transcrit íntegrament. Només es feia excepció amb la intitulació reial (abreviades amb un etc.) i les fórmules burocràtiques, en el cas dels nomenaments de notaris. Els documents es copiaven en ordre més o menys cronològic, sobre quaderns que després sunien i relligaven en un volum o registre, que es classificava segons la naturalesa jurídica, matèria o correspondència territorial.
Des dun punt de vista de la diplomàtica, els procediments administratius eren pautats i sistemàtics, i les característiques formals de la redacció de cada registre són constants, tot i que involucraven diversos escrivans i oficials i, per tant, hi ha diverses cal·ligrafies.30 Malgrat les diverses fases de comprovació i correcció jeràrquicament establertes, la registració mantingué un format codicològic uniforme al llarg del temps, definit per unes característiques diplomàtiques pràcticament invariables: volums escrits en foli entre 150 a 200 per volum classificats coetàniament segons lautoritat de la qual emana el document, distingint sempre els expedits pel rei dels expedits pels lloctinents. Només després la classificació atén al contingut i, si escau, a làmbit geogràfic. Cadascun dels volums registrals conté un centenar llarg de documents de mitjana, tot i que poden superar amb escreix aquesta quantitat els volums de majors dimensions, que són molt habituals.
Els registres reials de la Casa de Barcelona reunien indistintament els documents relatius a tots els estats que componien la Corona dAragó, encara que a partir del segle XIV es van iniciar sèries especials per als territoris recentment incorporats a la Corona: Maioricarum, Sardiniae i després Siciliae. No existeixen, per tant, registres específics dels regnes dAragó, de València, ni del Principat de Catalunya. Els documents daquests territoris eren registrats conjuntament a les sèries generals dels registres: Gratiarum (concessions gracioses i privilegis), Commune (documents de justícia a petició de part), Curiae (documents governatius expedits dofici per la cort) o Peccuniae (documents relatius a cartes de pagament, ordre al tresorer o al mestre racional referents a despeses i assignacions). Al costat daquestes apareixen altres sèries com Sententiarium (sentències de causes vistes davant la Reial Audiència), Guerre (amb manaments relatius a preparació daccions de guerra), Diversorum (que contenen ordinacions, pragmàtiques, concòrdies i llicències), a més a més dels Thesaurii, Solutionum, Notariorum, Officialium, Proprium, Itinerum o Exercituum.31 Als registres de la Cancelleria safegien els que registraven els documents expedits directament pels secretaris reials o registres de Sigilli Secreti.