Respecte als fets que comportaren la mort dels ciutadans objecte destudi, van ocórrer tant durant la dictadura, set casos, com en la Transició, entesa aquesta en un sentit molt ampli, atès que només nou dies després de la mort del Caudillo ja es produeix una primera víctima que sha inclòs en aquest treball. Així, la resta, tretze, van ocórrer durant la Transició: vuit quan ja shavien celebrat les primeres eleccions democràtiques i quatre més, fins i tot, quan shavia aprovat la Constitució. Més enllà de la manca de reconeixement institucional, en conjunt, són víctimes que han caigut en loblit, tal com veurem en avançar en el treball. Potser algunes són esmentades en unes poques obres, les que puguin abastar làmbit específic en el qual es va produir la seva mort (mobilitzacions i manifestacions de caire polític i/o sindical, repressió política), però els luctuosos episodis que protagonitzaren han passat a formar part, en general, de la cara oculta de la memòria col·lectiva.
Avui dia, encara no disposem duna obra que quantifiqui de forma exhaustiva tots els morts per la violència institucional i parainstitucional a Espanya, tant durant les darreries del franquisme com durant la Transició. Sobre això, hi ha un primer treball realitzat per lEquipo Cinco, en una data tan primerenca com el 1977.10 A partir daquí es va haver desperar a la tesi doctoral de Ramón Adell i el treball de Juan Manuel Olarieta.11 Des de llavors shi ha avançat molt, amb els importants treballs realitzats especialment per part de Mariano Sánchez Soler, Sophie Baby i Gonzalo Wihelmi,12 però sense que les dades aportades puguin ser valorades com a definitives.13 Cal precisar les xifres i acotar criteris per donar una resposta definitiva a un àmbit de la producció historiogràfica que requereix una efectiva i definitiva quantificació. Un dels aspectes cabdals sobre això és discernir si shan dincloure en les relacions de les víctimes les ocasionades per accions de tipus terrorista, siguin les produïdes per les organitzacions daquest tipus de diferent signe, com les ocasionades per part del propi Estat. El nostre posicionament al respecte és contrari a fer-ho. Atès que interpretem que incorporar aquest tipus de víctimes en el mateix relat distorsiona lanàlisi de la violència institucional. Tant pel seu volum com, sobretot, pel diferent caire que sha de donar a lanàlisi dambdós àmbits. Creiem que es poden treballar de forma paral·lela, però a efectes quantitatius i interpretatius han de constituir dos espais clarament diferenciats, que poden permetre, evidentment, una posterior anàlisi conjunta. Som conscients que aquest ha de ser un terreny de debat entre els especialistes i que, en ocasions, les fronteres a lhora de fer una categorització són molt fines. Però aquest és el criteri que hem adoptat en el present estudi, per això no shi fa esment a cap víctima que tingui relació amb la violència que pugui caure sota lepígraf de terrorista en el sentit esmentat amb anterioritat.14
Per emmarcar el treball sha portat a terme de forma paral·lela un intent de quantificació de la violència policial objecte destudi, i aquesta sha realitzat a partir de les nombroses fonts disponibles. Des del buidatge de lextensa bibliografia que acabem de citar fins la premsa del període,15 a més de les nombroses relacions de víctimes que es troben a la xarxa.16 El resultat és una primera quantificació de les víctimes, tant en el decurs de manifestacions com per «gallet fàcil», perpetrades pels cossos policials en el conjunt de lEstat. Així, quan a les pàgines que seguiran semprin xifres per contextualitzar els vint casos de violència estudiats, aquestes sempre seran delaboració pròpia i procediran daquesta recerca que sha fet. Al mateix temps, en el capítol que ofereix més complexitat el de «gallet fàcil», shi explicitaran de forma específica els criteris aplicats.17
Pel que fa referència concretament a la vintena de víctimes estudiades, en ser que la seva mort respon a una tipologia diversa, nhem estructurat lexposició en quatre àmbits (capítols 2 al 5). En primer lloc, cal esmentar els sis ciutadans que perderen la vida en manifestacions i mobilitzacions de caire laboral o polític (30 %). Dues delles durant la dictadura i la restaquatre, durant la Transició. Un segon contingent equivalent a lanterior provindria de la pràctica del que anomenem gallet fàcil. És a dir, la utilització abusiva de les armes de foc per part de la policia, sense que les circumstàncies ho requerissin. Un fet lamentable que, tal com especificarem en el capítol corresponent, es cobraria, especialment durant la Transició, desenes de víctimes arreu de lEstat en controls de carretera o bé com a resultat de discussions entre ciutadans i membres de les forces dordre públic, sovint quan aquests es trobaven francs de servei i per motius ben fútils. Com a resultat daquestes xifres, les víctimes ocasionades per la repressió exercida durant les mobilitzacions i les que comprenen lapartat de «gallet fàcil», constitueixen el 60 per cent del total de les estudiades (dotze casos). Els vuit casos restants, els dividiríem en uns altres dos apartats.
En tercer lloc trobaríem les tres víctimes que van perdre la vida durant la Transició, com a resultat de la violència duna extrema dreta, llavors especialment activa. Unes actuacions que en tenir el suport de membres de laparell de seguretat de lEstat, en unes ocasions per la seva passivitat en altres per disposar de graus diversos de col·laboració directa, poden ser qualificades de parainstitucionals. Una imbricació entre les trames negres, tal com se les coneixia llavors, i algunes instàncies policials que en els tres casos relatats que succeïren a Catalunya foren més que evidents.
En darrer i quart lloc hi trobaríem les cinc víctimes que van morir quan es trobaven sota la custòdia de lEstat, que formalment havia de ser lencarregat de tenir cura de la seva integritat física en tots els àmbits: tres dells ho foren a les presons i els altres dos a les dependències policials. En aquest darrer cas, una comissaria de Barcelona i una caserna de la Guàrdia Civil a Reus.
També hi hem inclòs un sisè capítol, per tractar un tema que ens sembla especialment significatiu quan es parla de la memòria i les víctimes. Exposem tres casos completament contraris als buits de memòria18 que han representat la majoria dels protagonistes dels capítols daquesta obra. Ens referim a la inclusió en algunes obres i en força relacions de víctimes de la repressió dunes suposades víctimes que, en realitat, no ho foren mai. És a dir, posar de manifest el perill que en aquest àmbit té la reelaboració duna memòria de grup, que pot esdevenir memòria col·lectiva en determinats moments, a partir desdeveniments factuals que no sadeqüen de manera fefaent a la realitat que es vol transmetre. Així ens hi trobem davant de narracions respecte a unes suposades víctimes de la repressió que no ho foren. És a dir, casos en els quals la mort dels protagonistes no es va produir com a conseqüència de la violència institucional o parainstitucional que ens ocupa, o bé, quan aquella no va arribar, malgrat haver sofert el militant antifranquista al qual farem referència unes tortures que el van malmetre físicament.