Tal com hem esmentat adés, aquest treball també té la voluntat de posar de manifest que ni el franquisme en la seva etapa final desarrollista ni la tantes vegades edulcorada Transició foren períodes absents de violència, tal com es tracta vendre, tant en determinats àmbits historiogràfics, com en altres de mediàtics i polítics. La dictadura, malgrat els evidents canvis que hi va experimentar, fou un règim repressiu fins el seu darrer moment. Aquí només presentem les víctimes mortals que compleixen els paràmetres objecte destudi, però la transversalitat de la repressió anava molt més enllà, amb multitud dàmbits que arribaven a condicionar en molts casos la mateixa vida quotidiana de la ciutadania i que tindria, per esmentar-ne només una, en la pràctica de la tortura, la més execrable de les conseqüències. Un exercici continuat de la tortura, que esdevé la veritable mostra que el règim va fer de la pràctica repressiva, una de les senyes didentitat més evidents. Per altra banda, trobem que, durant la Transició, va haver-hi greus problemes en la gestió del trànsit de l«ordre públic» a la «seguretat ciutadana». Dos conceptes que, per ells mateixos, ja ofereixen una concepció contraposada del que és lexercici dels drets i les llibertats al carrer, i que ha de canviar en funció del caire que tingui el corresponent sistema polític vigent. És a dir, del pas de la repressió a la pedagogia de la moderació i la gestió controlada dels conflictes.
També cal incidir en el fet que en aquest treball es deixen de banda les víctimes que tenen relació amb una actuació de caire terrorista o de les seves conseqüències, a excepció dels tres casos que situem en làmbit de la violència parainstitucional. La immensa majoria de les que són objecte del nostre estudi no tenien cap militància política o sindical. El rerefons dels fets relatats no és la seva actuació en aquests àmbits, sinó lexercici dalgun dret inalienable en els sistemes democràtics, com el de manifestació, o bé, senzillament, larbitrarietat del poder en la pràctica dabusos i tortures. Ens centrem en una vintena depisodis de violència institucional i parainstitucional amb el resultat de mort, que tingueren lloc a Catalunya des de 1964 fins 1980.9 En aquestes línies no es parla dhomes capdavanters en la lluita antifranquista o bé de líders de cap tipus de moviment polític, sindical o veïnal durant la Transició. Dells, només set tenien una militància política o sindical, Luis Martínez Delso, militava en el PCE(i) o hi simpatitzava; Cipriano Martos, militava en el PCE(m-l); Diego Navarro, a les CCOO; Carlos Gustavo Frecher a la CSUT; Gustau A. Muñoz, a les joventuts del PCE(i); Martí Marcó, en els rengles independentistes, i, Agustín Rueda, que actuava en el marc dorganitzacions anarquistes. Però tot just cinc, una quarta part del total, perderen la vida en circumstàncies relacionades amb la seva militància: Martínez, Martos, Navarro i Rueda, que foren detinguts com a activistes de les respectives organitzacions on militaven, i Gustau Muñoz que va morir en el decurs duna manifestació organitzada pel seu partit. Però, Marcó fou víctima dun cas de «gallet fàcil», en què la militància no va jugar cap paper en el desenvolupament dels fets i, Frecher, que es va veure afectat per una actuació policial contra una manifestació, en la qual no havia pres part. Així, tal com demostren les dades, més enllà daquesta tercera part de víctimes, amb militància política o sindical, tots ells poden caure sota la consideració de ciutadans anònims. Ells perderen la vida en plena joventut, fins i tot en ladolescència en alguns casos: la mitjana dedat en el moment de morir era de 28 anys. I foren morts sovint de forma absurda i inversemblant. En circumstàncies que mai haurien dhaver succeït.
Pel que fa al lloc de naixement del conjunt de les víctimes estudiades, shi poden fer dues consideracions inicials respecte els disset casos en els quals en coneixem la procedència. En primer lloc, el fet que només tres dells naixessin a Catalunya i, en segon lloc, que el mosaic de procedències reflecteix perfectament els grans canvis demogràfics que shavien produït a la societat catalana. En no tractar-se dun conjunt de víctimes relacionades totes elles, de forma directa, amb la lluita política, i ser la seva mort, sovint, casual, no shi poden treure conclusions, més enllà de les que ja shi ha apuntat. Només esmentant la toponímia de les localitats de naixement dalguns dells, ja es posa de manifest lallau migratori que, procedent de zones rurals deprimides, shavia produït en el decurs dels darrers decennis: Ciruelos de Cervera, Jerez del Marquesado, Loja, Andújar, La Roda de Andalucía, Herreros, Villanueva de Alcorcón Així, cinc de les víctimes serien dorigen andalús, dues dextremeny i quatre castellanes. Malgrat que va néixer a Sevilla, no incloem en aquestes xifres a Gustau Muñoz, atès que als vuit mesos ja es va traslladar a Barcelona. Igualment, cal fer-hi esment de dues víctimes estrangeres, un ciutadà francès i el veí de Terrassa, mort a Sabadell, David Wilson, de qui desconeixem lorigen concret. Juan Gabriel Rodrigo va néixer al Marroc, on es va exiliar el seu pare, però va abandonar el Magrib quan era petit i va passar la major part de la infància a Cifuentes (Conca), per la qual cosa, lhem adscrit a la suma de víctimes dorigen castellà. Així doncs, els tres únics casos estudiats que havien nascut Catalunya són el de Lluís Benito, nascut al Masnou; Martí Marcó, a Barcelona, i Agustín Rueda, a Sallent, però en aquest cas com a fill duna família que procedia de lemigració dorigen peninsular.
La recerca que sha portat ha terme ha intentat reconstruir episodis que, en la majoria dels casos, estan absents de les pàgines de les obres que tracten el període objecte destudi. I en les poques ocasions en les quals shi fa esment, és de forma tangencial. Intentem doncs, reconstruir episodis que resten inèdits en una bona part i que, sobretot, mai no han estat tractats amb la profunditat que sha volgut fer en aquest treball, amb un tractament monogràfic per a cadascun dels casos estudiats aquí. Cada un dells sha intentat emmarcar en el seu context immediat i en el període històric en el qual es va produir, a fi i efecte de permetre al lector una major capacitat de comprensió i interpretació dambdós àmbits. Aquest grau danàlisi i profunditat en la recerca ha estat molt variable, en funció de les fonts, sobretot les primàries, a les quals sha tingut accés. Aquestes, en bona part, més enllà dels arxius consultats, han estat responsabilitat de les respectives famílies que, en alguns casos, han aportat una informació cabdal per a portar a terme aquest treball. Com a conseqüència daquestes circumstàncies, el conjunt dels capítols i dels respectius epígrafs ha quedat forçosament desequilibrat. No tots els casos estudiats han permès un treball de la mateixa intensitat. Cal tenir present que la major part daquests tingueren un tractament epidèrmic en la premsa del moment, mentre que altres ni tan sols van existir a les seves pàgines. Per tot això, també ha estat molt desigual laccés a les fonts secundàries. No és el mateix fer una recerca disposant de fonts primàries de caire policial i judicial, com hem pogut fer en algunes poques ocasions, que haver-nos de limitar a les fonts secundàries, recolzades en testimonis orals. Així, la casuística en aquest àmbit ha estat molt diversa i ha tingut com a resultat, tal com hem esmentat, relats que hem procurat que fossin tan profunds com fora possible, però sempre hem hagut de subordinar aquesta voluntat a la disponibilitat i accessibilitat de les fonts. El resultat final però, voldríem que acostés el lector a lentramat repressiu del règim franquista i a la seva perpetuació, en diversos àmbits, durant els anys de la Transició. Això feu que aquesta tingués un alt cost pel que fa referència a la vida de nombrosos ciutadans, que hi continuaren essent víctimes de la violència institucional i parainstitucional.