2. FUSTER SOBRE LA TRADUCCIÓ
Em puc permetre devitar un excursus sobre la funció de la traducció aplicada al cas del català, perquè aquesta tasca ja la va acomplir Salvador al llarg del seu estudi. Assenyalaré tan sols una citació maragalliana que em servirà com a marc general per enquadrar aquesta primera part del meu discurs:
I una llengua que, tenint prou força assimiladora, se troba en les condicions que avui se troba la catalana, jo crec que també es pot aprofitar molt dun altre element de conreu, que és la traducció de les grans obres literàries estrangeres. El treball de traducció, quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves, fa descobrir riqueses de lidioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat, el dignifica per laltura de lo traduït, i en gran part li supleix la falta duna tradició literària pròpria i seguida. De més a més, el posa en contacte amb lesperit humà universal i li fa seguir la marxa amb ell.
En aquesta gran obra de regeneració cal, doncs, que hi treballem tots de fort i de ferm; i ara lestímul és major que abans, perquè el temps ve amb nosaltres i tot ens hi ajuda.
[]
Però no calen pas reflexions ni generalisacions per a justificar els grans moviments com el nostre catalanisme. Aquests grans moviments se justifiquen tots sols; la seva mateixa existència els justifica, la virtut que tenen, limpuls sagrat de la naturalesa. Encara que sens demostrés que en el món tot tira a la unitat exterior, que les nacionalitats van esborrant-se sota un cosmopolitisme amorfe, que totes les llengües volen confondres en un gran volapük i que tot això és la veritable llei del progrés, nosaltres, mentre vegéssim créixer entorn nostre les manifestacions de la personalitat catalana, mentre trobéssim la nostra llengua ben viva en la boca del poble i ben rica en les creacions dels poetes, mentre ens sentíssim diferenciats dels pobles que tenim al voltant, i la nostra diferenciació més activa i feconda cada dia, tot assentint a la demostració de que el catalanisme no té raó desser, faríem com Galileu, batríem el peu en terra i diríem: «E pur si muove!» (Maragall 1900: 50-51).
Corria lany 1900, tot i que sospito que el manuscrit maragallià fou escrit en un període anterior. El model integrador de les traduccions no es reduïa a un concepte senzillament utilitarista de la llengua, sinó que implicava amb una gran visió de futur una dimensió holística per a un idioma que shavia danar organitzant i reforçant omplint duna en una totes les caselles buides de les seves carències.
Una setantena danys més tard, Fuster en corroborarà el model, en el moment de parlar sobre la possibilitat duna filosofia en català:
[] una cosa és «poetitzar», i una altra «filosofar», encara que totes dues, en el fons, siguin intents dagafar la vaca per allà on no hi ha manera humana dagafar-la. La distinció simposa. ¿Per què no filòsofs, doncs, i sí poetes?Podríem recordar que «fer versos» és una opció a labast de gairebé tothom, mentre que «filosofar» no ho és. Potser sí, es tracta daixò i no ha de sorprendrens, en conseqüència, que hi hagi tants poetes dolents. La filosofia no és una activitat factible «fora hores»; té els seus ritus verbal, les seves lleis internes, la seva clientela especial, que funcionen a un nivell més restringit i enrarit que el de la lírica. Per exposar-ho amb poques paraules: la filosofia és un afer de càtedra i no de Jocs Florals (Fuster 2011f: 197-198).
Si comparem aquest fragment amb el de Maragall, les semblances són evidents. I Fuster encara afegiria una glossa al text del poeta barceloní sobre la necessitat de sortir duna condició damateurs, ja que «els nostres literats encara no han aconseguit el mínim de professionalització que seria de desitjar» (Fuster 2011b: 398). El mateix any, el 1962, també clamava per un «Mercat per a les traduccions» (Fuster 2011c), amb un to profètic que, si llavors lemprava per donar suport a iniciatives coetànies com la del «Club dels Novel·listes», ara, per a nosaltres, sembla profetitzar projectes editorials de gran envergadura, com el que representarà la «MOLU» dues dècades més endavant. La posició de Fuster oscil·la entre dos extrems: duna banda, la impossibilitat o, més aviat, lestupidesa de les autarquies culturals considerades com a «suïcides»; de laltra, la idea duna crisi general de les llengües tal com havien estat concebudes en el passat. Respecte al primer punt, a latmosfera ofegadora duna literatura tancada en si mateixa safegeixen però la connexió és tota meva, car Fuster no presenta explícitament aquest nexe les dificultats històriques de la narrativa catalana (i del teatre, i de lassaig: en definitiva sen salva només la poesia):
[] quan goso parlar del seu «nivell normal», penso en una sèrie no gens esquàlida dobres autòctones que poden posar-se al costat de la majoria de les que, procedents daltres llengües, són traduïdes cada dia al francès, a langlès o a lalemany. No hem tingut un Faulkner o un Hemingway, un Kafka o un Musil, un Malraux o un Sartre, un Huxley o un Joyce ni tan sols un Silone, un Moravia o un Pavese (Fuster 1991: 145).2
Antoni Martí, que va estudiar aquestes aproximacions en el context duna reivindicació comparatística fusteriana, ens dóna més elements per examinar aquest dèficit productiu de les lletres catalanes. Lestudiós, portant aigua al propi molí, interpreta que «Fuster, com Goethe, considerava les traduccions com a part essencial duna literatura; sap que, de la força dels traductors, també es constitueix lenergia duna tradició literària; potser per això el seu compromís no és sartrià sinó camusià» (2005: 46). Però cal veure laltra cara de la crítica fusteriana, perquè tampoc amb les millors traduccions possibles el futur no es tenyiria de color de rosa. Torno al «Mercat per a les traduccions»: «Hi ha una enorme diferència entre escriure en la llengua dun mateix i traduir-hi de la llengua dun altre: el manejament de lidioma és en tots dos casos, distint». I també: «Allò que hi ha en joc, en definitiva, és no tant un punt dortodòxia gramatical com de tradició cultural. No hem de creure que, en això de les llengües, basti una gramàtica impecable per a assegurar la fidelitat o lessència de lidioma» (Fuster 2011c: 492). Dacord, aquí ens trobem davant del Fuster més catastrofista, fins al punt que el seu pessimisme no li permetia distingir entre un model de realització lingüística més o menys codificat i la seva absorció, si no passiva, com a mínim còmplice per part de la població. Dècades més tard es parlarà també duna llengua del doblatge i descobrirem que, malgrat que la televisió sigui entre els mitjans de comunicació més «calents» dins la divisió de McLuhan, la interferència de la pantalla a la parla real no es produeix ipso facto si el públic reconeix la distància televisiva i laccepta com a tal.3 Ara bé, una altra cosa és la constatació del risc més general dun aplanament lingüístic. Maragall trona des del púlpit contra el volapük; Fuster mira amb recel i amb una mica dangoixa el perill que comporten «Les llengües de demà». La coincidència nominal que hi trobarem és per se insignificant, però lafinitat de continguts ens remet a un paral·lelisme molt més sòlid: