La llei de la persistència del parcel·lari urbà és sovint comprovada, més que la del viari o carreram: el buit és més bo domplir que dobrir, contra el que assegura Gauthier (2003). Lespai cronològic cobert no comprèn ledat antiga, sinó una medieval que, entre nosaltres els valencians, comença amb la conquesta jaumina o la constitució del regne: per això, les referències islàmiques seran escasses. Per laltre cap, no hauria volgut incloure-hi ledat moderna, però la persistència de les estructures medievals a les viles valencianes ens hi obliga sovint amb un «gòtic tardà» que depassa el regnat de Felip I (II).
Els assentaments medievals han experimentat una evolució diversa, no sempre expansiva, tot i que és la predominant. Per això cal cercar el nucli a la part central, tot i que la planificació de vegades crea eixamples o viles noves; adesiara es contenta amb un carrer Nou. Aquestes excrescències solen desplaçar la centralitat. Les reformes urbanes a les viles que més han evolucionat per esdevenir ciutats han transcendit no sols al traçat del carreram i a la substitució dels edificis, sinó també a la modificació substancial del cadastre. El problema saccentua a casos com els dAlcoi o Carlet que han fruït detapes de prosperitat i creixença accentuada.
La designació toponímica és un argument valuós, però no sempre concloent: no totes les pobles o viles noves responen a una planificació concebuda o executada dins la mentalitat que implicava la bastida (Lavedan, 1926) o el castrum romà. Si a la Pobla de Vallbona hi trobem bons indicis, a la de Benifassà, no. Nules ha omès en la seua designació oficial el sintagma la pobla de o vilanova que conserven alguns barris del Forcall o de Gandia. La València del segle XIII també tingué pobles (Guinot-Martí, 2006) que sescapen de la nostra consideració. Lexistència duna carta de poblament no implica una planificació obligada.
Per lèpoca de constitució o desenvolupament posterior al Cinc-cents, tot i que en tenim dades i croquis, no parlarem de nuclis com Almoradí, Beneixama, Benejúzar, el Camp de Mirra, Casinos, tot i que els hem visitat atentament. La Canyada de Biar, Fontanars dels Alforins, Sant Jordi (antic mas dels Estellers) i el Villar del Arzobispo deuen pertànyer al segle XVII i Navajas, el Pinós, la Pobla de Farnals, Salinas, Santa Pola i Tabarca, al XVIII o posteriors.
Unitats de mesura
Lafany dexplicar la modulació de les viles planificades a base dunitats tradicionals ha topat amb lescassa documentació exhumada. Fins ara no sha trobat cap disposició que mane als planificadors o soguejadors que empren una unitat determinada i per això ens hem hagut de valer de deduccions a partir damidaments reals. Les unitats comunament establertes, algunes de les quals encara vigeixen al món agrari, són enumerades amb les equivalències al sistema mètric al quadre següent:8
El complex sistema de mesures combina desenvolupaments duodecimals/sexagesimals i decimals que sobten a les mentalitats modernes. La jovada reial (la mallorquina), tres o quatre vegades més grossa (113.650 m2), sembla que la van reduir els mandataris del rei perquè al País Valencià no hi havia prou terra per repartir. La corda, que podria haver estat una unitat fàctica, tenia 40,77 m de costat: era portable. Una jovada comprenia 18 cordes quadrades. La fanecada que avui en dia és lúnica unitat usual sol xifrar-se en 831 m2, però V. Traver (1958) li posa «837,0964 mts2». Lerrada deu ser tipogràfica perquè les equivalències que en fa no quadren amb el valor esmentat. Una jovada contenia 36 fanecades i 7.200 braces quadrades; la lineal amidava 2,039 m. El pam valencià, més llarg que el mallorquí, sol comptar-se de 22,6 cm.
Entre els quaranta-un casos de viles escorcollades, en podem considerar una petita mostra en què la superfície dels quarters urbans, de les illetes de cases o dels trasts edificats i edificables evoquen o suggereixen lús dunitats de mesura tradicionals; això sempre dins una relativitat o imprecisió imposada pel procediment de prendre les dimensions sobre plànols del cadastre que no sempre són fiables. Tanmateix, maldarem per treuren qualque profit.
Lúnic exemple en què ens aproximem a la jovada és el de Vila-real operació hortelanourbana que nocupa dues, equivalents a 72 fanecades, distribuïdes entre els quarters septentrionals (16+16) i els meridionals (20+20) (fig. 4): podria ser un cas paradigmàtic. La fanecada, però, apunta en molts altres indrets, una dotzena, sobretot referida a la dimensió de les illes de cases. Són molt reiterats els casos que sapropen a les dues fanecades: Cocentaina (1.641 m2 dilleta mitjana); Almenara (1.681 m2); Benicarló, que les depassa lleugerament (2.000 m2). Les tres illes simètriques del clos més antic dOrpesa oscil·len entre les 2 i 2,5 fanecades; el Vinaròs montesià originari (1,4 ha) mostra vuit illetes de 55 × 30 m que equivalen de nou a 2 fanecades. Altrament, a Pego, el sector més regular dóna 8 fanecades, però, filant més prim, hom hi pot trobar altres equivalències. La pobla de Loreto de Gandia, de 62,5 × 135 m dóna uns 8.500 m2 que són 10 fanecades i el conjunt del llogaret de Mascarell (10.100 m2) depassa un poc les 12 fanecades. Les illetes dentorn del carrer dAmunt dAlmassora corresponen a lextensió duna fanecada i les del Raval Vell dAlcoi, segons Torró (2003) donarien 1,25 fanecades: jo crec que comptant els carrers hauríem dassignar-les-hi 1,5 fanecada.
Quan minva la unitat, podem caure en el parany de fer més adaptacions, però la corda lineal més pràctica per als soguejadors lhem aplicada a cinc exemples, a banda de les illetes rectangulars o trapezoïdals de les Coves de Vinromà, que tenen unes mides aproximades de 25 × 40 m, que evoquen aquesta unitat. A la Pobla de Nules predominen les illes de cases amb una dimensió compresa entre 40 i 41 m que ve a ser una corda; a Almenara que hi té un cert paral·lelisme històric hi ha una dotzena dilletes de 41 × 41 m, és a dir, duna corda quadrada. A Carlet, la separació de les diverses illetes sol aproximar-se als 40 m. El rectangle bàsic elevat de Pego té 80 × 80 m que equivalen a 2 × 2 cordes. Baixant a les braces, a Cullera en trobem 24 a la separació dels carrers més rostos, perpendiculars al riu. A la vila de Pego les illes F i H (Martí, 1997), tenen una amplària de 8 braces, mentre que els cappatrons dels segles XV-XVI, segons el dit autor, solen enregistrar uns trasts de 10 × 3 braces, és a dir, de 20,5 × 6,1 m. Recordem, un cop més, que en disminuir labast de les unitats, les acomodacions esdevenen més fàcils.9
Patrimoni arquitectònic i toponímic
Les esglésies
Reunim en aquest apartat dos aspectes que pertanyen un al patrimoni material i laltre a limmaterial, que sovint connecten en el paisatge humà de les viles i ciutats. No cal dubtar que lesglésia és ledifici més representatiu de cada assentament, almenys a ledat mitjana i la moderna. Ara bé, les reconstruccions o ampliacions del Sis-cents i Set-cents nhan desfigurat la majoria, estrafent sovint la implantació primitiva sense cap contemplació pel carreram o fins i tot per la muralla. Aquests segles de vertadera teocràcia, les autoritats municipals estaven sotmeses als dictats clericals que maldaven per convertir els temples en fites arquitectòniques.