LA PREMSA A CATALUNYA
DURANT
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
LA PREMSA A CATALUNYA
DURANT
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
Xevi Camprubí
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra va obtenir el XXXè Premi Ferran Soldevila de Biograa, Memòries i Estudis Històrics (Edició Extraordinària 2014), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana. El jurat va estar integrat per Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro, Josep Fontana, Josep Maria Muñoz, Vicent Olmos, Josep Maria Salrach i Sebastià Serra.
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Xevi Camprubí i Pla, 2016
© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2016
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es publicacions@uv.es
Il·lustració de la coberta:
Premsa i documents sobre la Guerra de Successió a Catalunya
Maquetació: Textual IM
ÍNDEX
PRÒLEG, dAgustí Alcoberro
INTRODUCCIÓ
I. LA IMPREMTA CATALANA AL TOMBANT DEL SEGLE XVII
II. ELS IMPRESSORS EN LA BARCELONA MODERNA
III. LORIGEN DE LA PREMSA A CATALUNYA
IV. LA CONSOLIDACIÓ DE LA PREMSA PERIÒDICA
V. EL CORREU, CLAU DE VOLTA DE LA PERIODICITAT
VI. AMBAIXADORS I ESPIES: LA FONT DE LA INFORMACIÓ
VII. ELS GASETERS I LA VERACITAT DE LES NOTÍCIES
VIII. EL PERIODISME EN LÈPOCA MODERNA
IX. UN PRODUCTE DE CONSUM POPULAR
X. EL CONTROL DE LA INFORMACIÓ EN TEMPS DELS ÀUSTRIA
XI. LA PREMSA SOTA LA MONARQUIA BORBÒNICA
XII. RAFAEL FIGUERÓ, LIMPRESSOR DEL REI
XIII. BARCELONA, UN CENTRE EUROPEU DE COMUNICACIÓ
XIV. LA PROPAGANDA DELS RESISTENTS
XV. LA GUERRA VISTA PER LA PREMSA INTERNACIONAL
XVI. LA PREMSA DESPRÉS DEL 1714
EPÍLEG
APÈNDIX DOCUMENTAL
FONTS ARXIVÍSTIQUES I BIBLIOGRAFIA
PRÒLEG
És ben sabut que, en els darrers anys, els estudis sobre la Guerra de Successió han viscut una important renovació arreu dels Països Catalans. Aspectes diversos, com la dimensió internacional de la contesa, els projectes polítics enfrontats, labast de la repressió o lexili han rebut aportacions rellevants. El resultat de tot plegat és una visió del tot nova daquell episodi decisiu de la nostra història. Lobra de Xevi Camprubí que aquí presentem sinsereix en aquesta línia i nassenyala una fita de gran importància.
Efectivament, la Guerra de Successió, en tant que guerra moderna, es va lliurar també en làmbit de la impremta i de lopinió pública. Els diversos estats enfrontats arreu dEuropa, i els dos bàndols en conicte en la monarquia hispànica, van generar els seus propis mitjans de comunicació i van publicar en paral·lel tota mena de materials propagandístics, des de tractats polítics de grans dimensions, fins a romanços de cec i pasquins. No cal buscar la veritat positiva en cap daquests, ni tan sols en el contrast entre els uns i els altres. Simplement la constatació de la seva existència constitueix ja per si mateix un fet històric rellevant. I lestudi dels seus promotors, de la seva intencionalitat política i / o comercial i de la seva difusió real resulta un objecte de recerca de gran interès.
Les publicacions periòdiques de Londres, París, Amsterdam, Lisboa o Viena, per esmentar els centres editorials dalguns dels estats implicats en la contesa, van mantenir un interès constant per la Guerra de Successió dEspanya, que va augmentar i es va focalitzar en Barcelona en els darrers compassos.
Tanmateix, com explica Xevi Camprubí, la capital del Principat, com a «centre europeu de comunicació», va entomar el repte plantejat i va ser capaç de generar un relat comunicatiu propi, fins i tot en les circumstàncies dramàtiques del setge de 1713-1714. Això va ser possible per la coincidència dun seguit de circumstàncies: unes institucions de govern capaces de construir un discurs polític; lexistència duna borsa de població alfabetitzada i polititzada (és a dir, dallò que hem anomenat «opinió pública»), i una indústria editorial madura, quantitativament nombrosa i amb un elevat grau dexpertesa.
El llibre de Camprubí documenta sobretot aquests dos darrers elements, i ho fa amb una gran quantitat dinformació nova i rellevant. Daquesta manera, el lector descobreix el funcionament de la indústria editorial a la Barcelona de la ratlla del 1700, els canals darribada de la informació, les xarxes de distribució de la premsa i el seu impacte real. Campubí ens presenta també la figura de Rafael Figueró, la personalitat més destacada del món editorial català daleshores, que lautor coneix bé ja que va ser lobjecte central de la seva tesi doctoral.1
Lobra és, doncs, també, un estudi de les primeres passes de la premsa periòdica a Catalunya, un tema del qual fins ara sabíem molt poques coses. Una premsa que, per les circumstàncies del moment, va haver dexercir ben aviat un caràcter militant. La concantenació de monòlegs que suposen els quaranta-dos números de la Gaceta de Barcelona, o Continuación del Diario del Sitio y Defensa de Barcelona, impresos per Rafael Figueró a la ciutat assetjada, i la Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña, impresa a la Girona borbònica després de l11 de setembre il·lustren prou bé aquesta realitat.2